“Quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teva a salvar”, ens advertí Anselm Turmeda a La disputa de l’ase al llunyà any de 1417. Des del segle XV que hauríem d’haver après la lliçó. Després del vaticini de Turmeda (o més aviat Abdal·là) sobre la possibilitat d’un perill imminent, en van seguir molts altres, fins a arribar al conegut poema denúncia del pastor protestant Martin Niemöller, que aquí tothom atribueix a Bertolt Brecht, però que fou recitat per primera vegada pel clergue alemany durant un sermó de la Setmana Santa del 1946. Mirar cap a una altra banda mentre la (in)justícia espanyola es dedicava a perseguir idees polítiques és el que s’ha fet durant anys a Espanya —incloent-hi Catalunya— amb l’excusa del terrorisme. És clar que si els extremistes d’ETA no haguessin emprat la violència com a acció política, la hipocresia política de segons qui hauria estat més difícil d’amagar.
Diuen que Gaspar Llamazares va votar favorablement la llei de partits del 2002 per error. En aquell moment, Llamazares era coordinador d’IU, però un cop constatat com s’ha comportat durant la dècada repressiva espanyola contra l’independentisme català, no és gens escabellat dubtar que aquest espanyolista radical errés el vot per equivocació. Els que van votar amb alegria a favor de la il·legalització d’Euskal Herritarrok i Batasuna tot al·legant el suport d’aquests partits a la banda terrorista ETA, van ser els de CiU, amb Manuel J. Silva —un advocat de l’Estat avui arrecerat al Foment com una bona part d’antics dirigents duranistes d’UDC— exercint de ponent. Il·legalitzar els Grapo havia estat l’excusa. Si amagues la naturalesa profunda d’algunes accions, les conclusions sempre seran errònies. El lobby català a Madrid ha estat —i és— un puntal del règim del 78 a canvi de poder gestionar el subsistema autonòmic que, com ha quedat demostrat, estava liderat majoritàriament per gent corrupta.
Mirar cap a una altra banda mentre la (in)justícia espanyola es dedicava a perseguir idees polítiques és el que s’ha fet durant anys a Espanya amb l’excusa del terrorisme
L’octubre del 2015 —quan Silva era advocat en exercici i membre del Consell d’Estat com a conseller electiu, és a dir, nomenat pel govern espanyol—, la Guàrdia Civil es va inventar un nou cas contra l’independentisme, seguit de la seqüela acusatòria del juny del 2017. Dotze militants independentistes gallecs van ser detinguts, amb tota la pompa mediàtica, acusats de ser el “braç armat” d’una suposada organització armada anomenada Resistencia Galega. Un dia caldrà parlar de la responsabilitat d’uns quants periodistes, molt ben peixats i que a Catalunya abunden, que al matí dirigeixen o escriuen en diaris unionistes i són una necessària corretja de transmissió de la repressió, mentre que a la tarda fan poètiques classes als futurs professionals sobre la llibertat d’opinió, les fake-news i sobre el que faci falta per sentir-se progres. La qüestió és que, a Galícia, els diaris del règim del 78 es van bolcar a favor dels arguments de la Guàrdia Civil, i l’entitat cultural Causa Galiza —una mena d’Òmnium— i l’organització antirepressiva Ceivar es van convertir de la nit al dia, i per voluntat d’Eloy Velasco, un jutge que els abertzales bascos ja coneixien molt bé, en una branca del terrorisme gallec per “actes d’enaltiment de les figures de dos terroristes de l’Exército Guerrilheiro do Pobo Galego Ceive”. Si cremes un retrat del Borbó o una rojigualda, també acabaràs a la garjola; i si promous el comerç de proximitat, els del Foment et denunciaran als repressors.
L’operació Jaro va ser un muntatge colossal. Aquesta setmana, aquella macrocausa de la justícia espanyola contra l’independentisme gallec, precedent immediat del judici al procés, s’ha esmicolat. L’Audiència Nacional ha absolt els dotze independentistes gallecs de totes les acusacions i rebutja la dissolució de Causa Galiza i Ceivar, tal com havia sol·licitat la Fiscalia perquè “no s'acredita l’existència d’una crida a la violència” per part d’aquestes dues entitats. A bodes em convides, podrien exclamar els acusats, perquè Causa Galiza va ser il·legalitzada i ells han hagut de passar cinc anys perseguits per una conxorxa policial i mediàtica que, com més va, més aproxima Espanya a Turquia. Els turcs també estan obsedits amb l’independentisme kurd i això ha justificat tota mena de persecucions. La religió és el que menys importa. L’important és la integritat de la pàtria que defensen antidemocràticament totes les variants del nacionalisme espanyol o turc. No cal que els recordi què uneix Adriana Lastra —la que proclama “ahora nos toca a nosotros”— a Santiago Abascal. Anselm Turmeda és un clàssic, curull de raons, que set-cents anys enrere va recórrer a un altre proverbi per alertar-nos dels perills de la (in)justícia: “On força regna no hi ha dret ni raó”.