En un dels últims editorials de La Vanguardia vaig llegir que és una anomalia que les formacions independentistes acudeixin a les eleccions generals del 28 d'abril i a les municipals i europees del 26 de maig amb polítics presos o exiliats a les seves llistes. A l'editorialista no li sembla una bona pràctica —“que va pel camí de convertir-se en una cosa normal en l’escena política catalana”— perquè, a parer seu, sembla que “l’objectiu dels de Puigdemont” és enverinar encara més la pugna entre el sobiranisme i l’Estat i de passada bloquejar el Congrés. “Els de Puigdemont” són molt dolents, segons sembla, i als de La Vanguardia no els agrada que es resisteixin a acceptar la veritable anomalia, que no és altra que en un suposat estat de dret es persegueixi polítics perquè no renuncien als seus ideals. El modern, en política, és defensar honradament els teus postulats polítics. El vell és postergar qualsevol canvi per pur conservadorisme. Procrastinar és reaccionari. La història, en canvi, està feta de conflictes immediats. No és necessari ser marxista per saber que els conflictes són el motor de la història. Constatem-ho.

13 de març de 1931, un breu de La Vanguardia resumeix els fets del dia anterior: “La Comissió organitzadora de la Conferència d’Esquerres Catalanes està resolent els detalls per poder celebrar-la els dies 17, 18 i 19 d’aquest mes. El dia 17 a les deu de la nit a l’Ateneu Republicà Català de Gràcia (Carrer de Verdi, número 32) es reuniran les comissions nomenades per examinar les ponències i per acceptar o rebutjar les esmenes que s'hagin presentat fins aquest moment. Les sessions plenàries de la Conferència se celebraran els dies 18 i 19 al Foment Republicà del Districte VII, carrer de Cros número 2 (al costat de l’estació del metro de San[t]s). Entre les entitats i diaris que assistiran a l'acte, hi figuren un gran nombre d'aquesta regió. Importants nuclis obrers han ofert el seu suport a la naixent organització”. Aquest és el context en el qual va néixer ERC, presidida per Francesc Macià, retornat a Catalunya feia poc després de vuit anys d'exili.

El modern, en política, és defensar honradament els teus postulats polítics. El vell és postergar qualsevol canvi per pur conservadorisme

El 21 de març, el comitè executiu del nou partit va decidir participar en les eleccions municipals previstes per al 12 d'abril i va acordar oferir una “entesa” electoral als altres partits catalans antimonàrquics, reservant alguns llocs per als perseguits, bandejats o presos que havien signat el manifest de desembre de 1930 i que decidissin presentar-se com a candidats. No estic explicant-los res d’avui dia. Han passat 88 anys des d'aquelles eleccions i estem igual en tots els sentits. La repressió d'ahir i d’ara té molts aspectes en comú i la fragmentació republicana de llavors era gairebé tan incomprensible com l’actual perquè els recels partidistes eren gairebé els mateixos. A Barcelona, per exemple, van acudir a la cita 7 partits o coalicions republicanes: Esquerra Republicana de Catalunya-Unió Socialista de Catalunya, Partit Catalanista Republicà, Coalició Republicana-Socialista (Partit Republicà Radical i Partit Socialista Obrer Espanyol), Radicals dissidents, Bloc Obrer i Camperol, Partit Comunista de Catalunya i republicans diversos, ja que es podien presentar candidatures unipersonals.

El resultat va ser diàfan: Esquerra Republicana va obtenir 25 regidors, 12 la Coalició Republicana-Socialista i també es va elegir un republicà autònom. L'Ajuntament va completar-se amb 12 regidors de la Lliga Regionalista. Aquí va començar l'hegemonia d'ERC i la reordenació del sistema de partits a Catalunya. Com és habitual, en aquelles eleccions es dirimia alguna cosa més que el canvi de règim que va seguir al triomf republicà en les principals ciutats espanyoles. A Catalunya, el republicanisme també debatia qui portaria la batuta del catalanisme de centreesquerra. Macià i Companys eren aliats però no eren precisament molt amics i llavors, com en l’actualitat es diu de Puigdemont, també hi havia qui acusava l'antic coronel de laminar el catalanisme per la voluntat d’una sola persona. Alguns sectors polítics consideraven que Macià era un il·luminat més que no pas un visionari.

A la historiografia romàntica nacionalista no li agrada destacar les topades entre dues patums del catalanisme per no enlletgir la història. Es viu millor atrapat pels mites. A aquests romàntics els passa com a La Vanguardia i a molts dels seus abnegats articulistes l'obsessió dels quals és convertir una estratègia política en un cop de mà d'un Puigdemont embogit. Segons ells, Puigdemont s'ha carregat les restes d'un partit, que al meu entendre ja va néixer guerxo, amb una purga dels moderats i pactistes que és, gairebé, gairebé, un segon cop d'estat. El primer, esclar, és el del 27-0. Per als que sempre temen que el país caigui en mans de comunistes i separatistes, qualsevol acció que protagonitzin els uns o els altres és condemnable. Del que es tracta és d'eludir una explicació veraç del conflicte entre Catalunya i Espanya —que és actual i és històric—, refugiant-se en una suposada fatiga social. Defensen l'statu quo i res més. El 1931 van fer el mateix. Amb el que no comptaven és amb el fet que Puigdemont fos més audaç i perillós que l’Avi Macià.

Jordi Barbeta
Anàlisi Ladran, luego Puigdemont cabalga Jordi Barbeta
Tian Riba
Opinió Valley Uprising Tian Riba