1. Qui ha perdut la batalla? Es veu que a la presentació del llibre de Manel Pérez sobre les elits catalanes va assistir-hi la flor i nata de l’unionisme autonomista. O almenys això és el que em va semblar llegint la crònica que va fer-ne Llucia Ramis. També s’hi van deixar veure un parell o tres de càrrecs d’Esquerra i de Junts. Encara que sovint costi de creure, aquest és un país educat. Miquel Puig, el regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, també hi era i segons explica Ramis va deixar anar una frase lapidària: “Hem anat a la guerra i l’hem perduda”, seguint l’argument repetitiu dels republicans que la lluita per la independència s’ha acabat. Com vostès saben, no és la meva visió de la conjuntura actual. Aquest mantra només el subscriu l’unionisme en totes les seves versions, sigui socialista, convergent o d’extrema dreta.

Servidor ho resumeix d’una altra manera: “Hem anat a la guerra i l’Estat Major ens ha fet perdre la primera i la més dura de les batalles”. És cert que el llibre de Pérez va de pèrdues, però no precisament de les que hagi pogut ocasionar l’independentisme. Els que han comès el més gran sacrilegi que es podia cometre durant la dècada sobiranista, són les elits. Això del sacrilegi ho va treure a col·lació Jordi Amat (presentador del llibre al costat de Francesc-Marc Álvaro, qui un dia es veurà obligat a cremar la seva bibliografia), citant Josep Maria de Segarra. La burgesia sacrílega, el 2017 va renunciar al progrés de Catalunya, va descapitalitzar-lo, per ideologia, com també ho va fer el 1936. Llavors, segons ells, qui havia emprès una falsa ruta era el catalanisme. Ara és l’independentisme. El problema és que aquesta elit lluita sempre contra els interessos de la pàtria catalana mentre els “moderats” acoten el cap.

2. L’ANC tenia raó. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va anunciar divendres passat que ha arxivat les actuacions contra l’ANC per la seva campanya “Consum estratègic”, ja que no s’ha considerat acreditada l’existència de cap infracció. La notícia ha merescut tan sols un breu en els diaris que el novembre del 2018, que és quan es va posar en marxa aquesta campanya, gairebé van linxar Elisenda Paluzie —i per extensió tot l’independentisme— amb apel·latius com ara “supremacista” i tota mena d’improperis. La iniciativa, que era una entre moltes altres de la campanya Eines de País, es proposava “apoderar la societat catalana, en aquest cas en l’àmbit econòmic, mitjançant la presa de decisions de consum quotidià. Cerquem una realitat econòmica desvinculada dels poders polítics i dels oligopolis que participen en la campanya de la por”.

Com més coses se saben de la ingenuïtat de l’Estat Major que va dominar la dècada sobiranista fins al 2017, més clar ens ha de quedar que no es pot repetir el mateix camí amb els mateixos instruments. Cal calcular els pros i els contres d’algunes accions i girar full de les debilitats i rancúnies que els líders dels 2017 s’han dedicat a divulgar sense pudor

Les empreses de l’Ibex-35, incloent-hi algunes de catalanes, van posar el crit al cel. La denúncia contra l’ANC va interposar-la el Foment del Treball, que ja estava presidit, si bé s’acabava d’estrenar, per l’antic diputat de CiU Josep Sánchez Llibre. La denúncia va arribar al jutjat mercantil 11 de Barcelona, que va dictar mesures cautelars per paralitzar immediatament la campanya. Cadascú està al servei de qui està, però encara recordo els articles burletes i feridors d’alguns articulistes de capçalera de l’autonomisme del 78. Calia desactivar l’independentisme com fos. Així i tot, els del Foment no van poder evitar que Eines de País ajudés a arribar a la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona Joan Canadell. Els unionistes sabien el que es feien per intentar “guanyar la guerra”. L’Operació Catalunya i el dit acusador de Sánchez Camacho contra persones eminents, entre les quals l’editor-director d’aquest diari i el conseller Jaume Giró, responien a la mateixa guerra bruta. L’independentisme hauria d’aprendre de l’art de la guerra de Sunzi i ser capaç de transformar-se segons actuï l’enemic. Potser no serà diví, com afirmava el famós militar xinès de qui ho aconseguís, però almenys serà eficient.

3. Estratègia i sacrificis. Tothom troba a faltar una nova estratègia per reprendre el combat per la independència. És evident que fa falta. Tanmateix, per assolir la victòria, abans que res cal fer uns quants càlculs. I el primer, i possiblement el més dolorós, és reconèixer que el 52% de suport parlamentari que té el govern actual només serveix per administrar l’autonomia. I això tampoc no és segur, com ja es va veure durant el debat de pressupostos. Si el bloc independentista no existeix al Parlament, encara té menys vida per encarar la lluita unitària per la independència. No s’oblidin del diagnòstic de Miquel Puig que he transcrit al principi. I és que com més coses se saben de la ingenuïtat de l’Estat Major que va dominar la dècada sobiranista fins al 2017, més clar ens ha de quedar que no es pot repetir el mateix camí amb els mateixos instruments. Cal calcular els pros i els contres d’algunes accions i girar full de les debilitats i rancúnies que els líders dels 2017 s’han dedicat a divulgar sense pudor.

Els poso un exemple, perquè s’entengui de què parlo quan apel·lo a la intel·ligència activa. Aviat es tornarà a plantejar un d’aquells dilemes/trampa que s’autoimposa l’independentisme per un error de càlcul sobre les conseqüències que pot tenir no saber jugar bé les teves cartes abans no et fereixin. El conseller Lluís Puig és diputat al Parlament i el PSC va interposar un recurs per impugnar el seu vot delegat des del principi. Un dia o un altre sabrem com resol la qüestió el Tribunal Constitucional. No tinc cap dubte de com acabarà. El poder espanyol no falla mai i practica, quan se li dona l'oportunitat, la caça major. Doncs bé, el meu parer és que Puig hauria de renunciar a l’acta de diputat abans no es dicti cap sentència. Jo no l’hauria presentat com a candidat, perquè ja no ens trobem en la fase de reivindicar legitimitats honorables. La seva absència a l’hemicicle ni tan sols es recorda amb el típic llaç groc ocupant l’escó. L’argument dels que s’oposen al que defenso és jurídic (per preservar qui pot jutjar Puig), el meu és polític. Protegir la presidència independentista del Parlament, que s’ha arriscat molt, massa i tot, és molt més important que determinar qui jutjarà algú que ja està exiliat. Es tracta de no perdre més batalles i guanyar la guerra sense oferir-se en sacrifici.