Els diversos governs espanyols no han sabut contrarestar la brutalitat d’ETA amb armes polítiques, per això Arnaldo Otegi es va passar 2.331 dies (sis anys i quatre mesos) a la presó per un delicte estrictament polític i ara mateix continua inhabilitat per a ocupar càrrecs públics. Els jutges que van condemnar-lo el 2011 juntament amb altres dirigents van considerar que ell i els seus companys pertanyien des del 2009 a Bateragune, un “òrgan dissenyat per a substituir la mesa nacional de Batasuna i per a actuar com una comissió permanent que adoptés les decisions estratègiques del front institucional” de l’organització terrorista. Entretant, tots els implicats en la guerra bruta promoguda per l’Estat o fins i tot en el colpisme han estat indultats l’un darrere l’altre, incloent-hi els càrrecs polítics del PSOE que van muntar els GAL. ETA era un grup terrorista que assassinava persones perquè pensaven diferent, però Espanya és un Estat de baixa qualitat democràtica que perdona assassins confessos si són dels seus i empresona o inhabilita polítics si els considera una amenaça contra la santíssima unitat de la pàtria.

El problema d’Espanya ha estat aquest des de fa temps. Fins i tot l’extrema esquerra —amb alguna excepció— es mostra indiferent davant les arbitrarietats de l’Estat quan es tracta de defensar els qui veuen conculcats els drets humans simplement perquè volen deixar de pertànyer a un Estat que maltracta les minories lingüístiques i nacionals i utilitza el terrorisme, que certament va existir, per condemnar tots aquells moviments nacionals que cerquen la sobirania. A hores d’ara és més casta Podemos i la colla de joves polítics descamisats que els esforçats adherits a l’ANC, Òmnium, l’AMI, ERC o el PDeCAT. La sort que tenim a Catalunya —encara que sovint sigui una desgràcia— és que disposem d’una extrema esquerra patriòtica (perquè la traducció exacta d’abertzale és aquesta) que contraresta l’altra, la unionista. Fins i tot aquest fet demostra fins a quin punt som un país diferent, amb un doble sistema de partits.

Però tornem al País Basc. ETA fa set anys que va abandonar les armes. Des del 2010 no hi ha hagut cap atemptat, per bé que la declaració oficial de l’alto el foc va tenir lloc l’octubre del 2011, i l’esquerra patriòtica basca ha evolucionat seguint l’exemple dels patriotes del Sinn Féin, el partit polític comandat pels dos Gerry —Adams i Kelly— i els dos Martin —McGuinness i Ferris—. L’exemple nord-irlandès ha estat sempre molt influent al País Basc. El conglomerat que agrupa l’esquerra patriòtica basca —que és tan divers com les múltiples faccions que integren la CUP— s’ha emmirallat amb Irlanda del Nord fins i tot per dissenyar el procés de pau. El potent moviment pacifista basc, més nombrós que ETA, ha ajudat a transformar l’esquerra patriòtica fins al punt d’arrossegar-la cap a la defensa de la pau sense condicions.

A Irlanda del Nord l’autoconsciència dels dirigents republicans també va ser cabdal per acabar definitivament amb una violència que havia costat la vida a 3.526 persones. Segons el Police Service of Northern Ireland, entre 1969 i 2003 es van confiscar un total de 12.025 armes de foc i 112.969 quilos d'explosius. Allò era una guerra amb tots els seus efectes. I malgrat el gran cost humà d’aquell conflicte, el 28 de juliol de 2005 l’IRA Provisional va anunciar el cessament de la lluita armada. Oficialment, l’IRA es va considerar desmantellat el 3 de setembre de 2008, quan el seu Consell Armat ja no era operatiu, segons havia informat la Comissió Independent de Control, afegint que no existia una estructura de líders capaç d'organitzar-se. Vaig viure-ho en directe i va ser molt emocionant.

Però el problema del País Basc és que els governs espanyols, de dreta o d’esquerra, volen aparèixer com a guanyadors, volen aparentar que derroten ETA per prevenir la victòria futura dels patriotes d’esquerra. A Irlanda, els que abans “justificaven” la violència ara són polítics respectables i es vesteixen amb corbata sense deixar de defensar el mateix que defensaven abans, quan lluïen les boines negres dels paramilitars i les arracades dels alternatius. El mirall irlandès espanta tothom, però sobretot els que tenen una baixa cultura democràtica. ETA ha estat la causa d’un gran sofriment per les seves accions terroristes durant dècades i el seu entorn també ha hagut d’apoderar-se des d’un punt de vista democràtic, però l’Estat espanyol encara ha de demanar perdó (i ho escric en un sentit metafòric, perquè a mi això de demanar perdó no m’ha convençut mai gaire) pels GAL, el fons reservats i la corrupció que va acompanyar aquells actes criminals. Espanya no és el Regne Unit i el perfum del feixisme es pot sentir a les seus de diversos partits, institucions, diaris i fundacions.

Al final, i celebro que no hi hagi cap més mort, la pau arribarà al País Basc de la mà dels patriotes en contra de la carlinada espanyola, més unionista i intransigent que el mateix assot dels republicans nord-irlandesos durant anys, el reverend Ian Paisley, traspassat el 12 de setembre de 2014. Costarà resoldre definitivament el conflicte basc, sobretot perquè l’Estat utilitza els presos d’ETA com a ostatges i no vol fer cap gest, però si l’esquerra patriòtica persisteix en la seva actitud de “normalització” política, el futur que espera al País Basc pot ser que sigui el mateix —o millor— que el que es viu avui a Irlanda del Nord, on el Sinn Féin ha esdevingut imprescindible per a la governabilitat tant al sud com al nord de l’illa dels sants i dels savis. Aquesta és la gran victòria dels que van apostar per garantir la pau dels seus fills i nets.