El 17 de desembre de 1997 una dona de 60 anys, Ana Orantes, granadina de Cúllar Vega, i mare d’11 fills (tres dels quals llavors ja havien mort), va ser assassinada pel seu marit, José Parejo, un any més gran que ella. La seva mort va ser horrorosa. Ell va apallissar-la brutalment fins deixar-la mig inconscient. Llavors va arrossegar-la estirant-la pels cabells i va portar-la fins al pati del xalet que compartien, la va lligar a una cadira i va calar-hi foc. Un dels fills, el petit, de 14 anys i que també havia patit una infantesa plena d'abusos, va presenciar aquell crim atroç.

Ana Orantes va ser una de les 58 dones que van ser assassinades per les seves parelles aquell 1997. Havia aguantat durant 40 anys una vida de pallisses i maltractaments constants. Uns dies abans de la fatal agressió per part del seu marit, Orantes va decidir denunciar-ho als mitjans de comunicació. El 4 de desembre, Ana Orantes es va convertir en el rostre de la víctima per antonomàsia en abordar la violència masclista en un programa de televisió a Canal Sur. Aquesta dona madura i digna va narrar el malson que havia viscut des que s'havia casat amb Parejo amb tan sols 19 anys. Insults, menyspreus, violacions, pallisses, intents d'agressió sexual a la seva filla i un llarg etcètera. Amb el rostre devastat, Orantes va exposar l'horror que s'amagava entre les parets de casa seva amb un home que els veïns qualificaven de bona persona i que els tribunals van protegir en detriment dels drets de la víctima.

Aquesta va ser la pitjor condemna que va haver d’aguantar Ana Orantes. Dos anys abans, aquella dona atemorida durant molt de temps per un maltractador hipòcrita havia pres la decisió de posar fi al seu calvari, però la justícia va dictaminar que tots dos havien de continuar compartint el mateix sostre: ella amb els fills, a la planta de dalt, i ell, a la de baix. Quina barbaritat! La justícia espanyola va posar les condicions perquè Parejo pogués continuar assetjant la seva exdona. Que Parejo aprofités aquella absurda situació propiciada per un estament judicial carca i estructuralment franquista era qüestió de temps. És clar que el jutge es va excusar que les lleis d’aquell moment no protegien gens les víctimes. Al contrari. Estaven orientades a protegir la família, una de les sacrosantes dèries del nacionalcatolicisme imperant a Espanya fins i tot després de la mort de Franco. Una defensa de la família, tot cal dir-ho, que era —i  és— una gran mentida, perquè les infidelitats i la violència de gènere sovint es donen en famílies pretesament exemplars. Guardar les aparences és un dels consells més estesos entre els intolerants.

La justícia converteix sempre les víctimes en culpables i genera una sensació d’indefensió angoixant

Les dones maltractades van haver d’esperar fins al 2004 (precisament l’any que va morir Parejo d’un infart quan encara era a la presó) per veure aprovada una llei integral contra la violència de gènere. I tot i així, com ha deixat dit Raquel Orantes, filla de l’Ana, en una carta que li ha adreçat des de la Cadena Ser: “M'agradaria dir-te que el teu testimoni, aquest amb el qual vas trencar un silenci per denunciar un matrimoni de més de 40 anys de maltractament, ha quedat marcat en la memòria d'un país que avui dia et recorda; que moltes dones veuen reflectit el seu dolor en el teu dolor; que gràcies a aquell acte de valentia vas impulsar, per fi, la creació d'una llei integral contra la violència de gènere; i que, en molts casos, denúncies com la que tu vas realitzar no queden impunes. M'agradaria dir-te que ni una dona més ha hagut d'abandonar casa seva, com ho feies tu quan el teu agressor esclatava en còlera. M'agradaria explicar-te que les sentències són justes, que els jutges no les ‘interpreten’. Que igual que tu, cap dona no ha de conviure amb el seu maltractador, que cap dona, encara que s'hagi trencat la relació, no ha de viure amb la por que en qualsevol moment el seu agressor entri a casa. Que cap fill no ha d'estar alerta enmig del son... Però, mama, no és així”.

La justícia a Espanya és rematadament injusta. Ho sabem des de fa anys i panys. Tothom es posa d’acord a denunciar-ho quan es tracta d’un cas com aquest, que va fer despertar consciències amb aquell emotiu “Ana som tots”. Però resulta que ara també sabem que aquest mateixos jutges consideren culpables, per exemple, els alcaldes de Callús, Fenollosa o altres petits pobles de Catalunya que van acudir als col·legis electorals l’1-O per protegir els drets dels ciutadans contra la brutal agressió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Els alcaldes van posar una denúncia per la violència policial i al final el jutge li dona la volta —malgrat les imatges en les quals es veu com la policia colpeja Joan Badia, alcalde de Callús— per acusar-los a ells de desobediència.

L’Ana Orantes va morir perquè un jutge es va “cenyir” al Codi Penal vigent. Un Codi Penal anacrònic, heretat del franquisme, que va permetre que Parejo només fos condemnat a 17 anys de presó. Els socialistes van maquillar-lo amb una llei que resulta que els jutges “interpreten”, com podem comprovar sovint. No crec que hi hagi cap dona a Espanya que se senti segura amb com actua el “poder judicial” espanyol. La justícia converteix sempre les víctimes en culpables i genera una sensació d’indefensió angoixant. Les dones maltractades ho saben i en pateixen les conseqüències.

Quan les víctimes han de demostrar que ho són simplement perquè les lleis protegeixen el botxí, senyal que el règim judicial vigent és un complet desastre

A Catalunya ara tothom sap, llevat els garants d’un règim que es va construir amb el fonaments del franquisme com a base, que la justícia espanyola és arbitrària i deficient. Recorden allò “de la ley a la ley” que lloen els apologetes de la Transició? Molts dels mals són resultats dels abusos perpetrats pels franquistes que la democràcia va assimilar sense depurar-los ni reclamar-los cap mena de responsabilitat. El personal feixista incrustat a les institucions hi van continuar, com aquest jutge substitut del Jutjat núm. 13 de Barcelona, Jaime Conejo Heredia, que persegueix independentistes perquè és un ultradetrà partidari de Societat Civil Catalana, l’associació unionista que agrupa els socialistes, conservadors i neofalangistes del PSC, PP i Ciudadanos. Per a ell, tots els independentistes som culpables. Com per al jutge que va imposar a la família Parejo Orantes, com observa avui aquell fill que fa 20 anys va veure en directe com el seu pare calava foc a la seva mare, una convivència obligada que va acabar amb la vida d’Ana Orantes.

Ara que hi ha qui parla de desinfectar la societat catalana, potser que primer netegem la justícia del personal indesitjable que encara cueja. I, sobretot, que canviem un sistema judicial que converteix les víctimes en botxins. I quan les víctimes han de demostrar que ho són simplement perquè les lleis protegeixen el botxí, senyal que el règim judicial vigent és un complet desastre. A Hollywood han començat a caure caps, després d’anys de silenci, pels casos d’assetjament sexual. Aquí, en canvi, un tupit silenci encobreix els abusos judicials amb excuses de tota mena. Unes vegades es recorre a la moral i unes altres a la Constitució per silenciar, tolerar i fins i tot permetre que la justícia se salti els drets humans i, per tant, la democràcia.