Lluny de ser estimulants pel seu resultat last minute, guanyi qui guanyi, les municipals de Barcelona marcaran una fita històrica per la decadència absoluta de les propostes que hi concorren i la seva particularíssima agonia. Ho demostra, per exemple, el fet que Ada Colau s’hagi marcat una de les millors campanyes de la història democràtica recent a base d’oblidar l’activisme, adreçar-se als ciutadans quasi només en català, i perpetrant una cosa tan socialista com ara camelar-se pakistanesos i acabar les obres a l’Eixample tot just abans d’obrir les urnes. Així també Collboni i tot l’unionisme en bloc que —ni amb el suport de les elits, de can Godó a La Moncloa— assolirà la força cultural que aglutinava el PSC dels anys 90. També l’independentisme, incapaç de dinamitar aquesta polarització a pesar d’exhibir dos santcristos quasi jubilats de la sociovergència més ancestral.

El trencaclosques de Barcelona és important per molts motius: demostra que l’independentisme no eixampla la base de res quan renuncia al seu motiu rector d’acció política, que l’espanyolisme ja no tindrà mai cap mena de rellevància a la capital del país i, en definitiva, que l’autonomisme és un sistema incapaç d’aportar res de res a una ciutat que maldi per competir entre les millors urbs del planeta. Les municipals de la capital resultaran transcendentals perquè han demostrat que els incentius de qualsevol conciutadà (a l’hora de progressar socialment i econòmica) resulten al·lèrgics a l’actual sistema de partits. L’alarmisme que ha provocat l’abstenció als mitjans de comunicació i dins la casta processista (justament perquè l’acte de no votar ja no és equiparable a la negligència o a la manca d’implicació amb el futur del país) és una mostra més d’aquesta agonia.

L’abstencionisme actiu és només el primer graó de l’interinatge d’aquesta agonia; no és una solució permanent, però és l’arma més poderosa a l’hora de posar en escac la nostra casta política. Guanyi qui guanyi a Barcelona, tothom sortirà perdent d’aquests comicis

Mentre Pedro Sánchez esgota els últims rèdits de la política de comprar vots als padrins mitjançant l’art de sufragar-los una tarda al cine (el president sap que li queden poques bales a la recambra: Alemanya comença a passar-les putes i, qui sap si ben aviat, Europa ja no tolerarà més festes), els líders catalans s’aferren a l’arròs més socarraet de la paella que els ha permès surar econòmicament d’ençà dels inicis del procés. El crèdit que el processisme tenia amb la ciutadania s’està acabant, els apologetes dels partits han quedat encastats als platós de 8tv (perquè a TV3 ja no es parla de política, com en temps del dictador Franco) i els partits van quedant-se sense patges. Ho he pogut comprovar personalment amb molts companys de generació i de gent més jove a qui els partits havien promès solucionar la vida i als quals només han acabat regalant posicions de conserge.

Tot això que passa a la nostra capital s’acabarà contagiant a tot el país i haurem de fortificar-nos molt (a nivell mental, però també físic) per a quan arribi el moment de crear alternatives a l’actual sistema. L’abstencionisme actiu és només el primer graó de l’interinatge d’aquesta agonia; no és una solució permanent, només faltaria, però és l’arma més poderosa a l’hora de posar en escac la nostra casta política. Guanyi qui guanyi a Barcelona, tothom sortirà perdent d’aquests comicis, de la mateixa manera que les hienes queden ben poc tipes quan són bandada i no poden repartir-se golosament l’escassa carronya d’un dissortat nyu. Només quan els partits del sistema català s’emmagreixin encara una mica més podrem veure quins seran els espais per on la ciutadania pot començar a filtrar la seva talentosa iniciativa. De les esquerdes d’aquest temple en sortirà la ciutat del futur.

Avui, per primera vegada d’ençà dels divuit anys, no acudiré a les urnes. Diria que és l’acte polític més genuí que m’he regalat en tota la vida.