Acabades d’obrir les urnes de les eleccions al Parlament Europeu més extremista de la història per l’extrem dret, un altre Parlament, el de Catalunya, es constitueix aquest dilluns amb la incògnita oberta de fins a quin punt les aliances per triar presidenta o presidenta i nova Mesa, prefiguraran o no, per activa o per passiva, les que, al seu torn, determinaran, en una segona ( o tercera, o quarta) pantalla, la investidura del proper president de la Generalitat a la qual aspiren Salvador Illa i Carles Puigdemont. Parafrasejant el subtítol del molt recomanable llibre de David Madí Merèixer la victòria. El Procés per a adults (Columna), un bany de realitat sobre el procés des de tots els seus angles morts, fa temps que la política catalana hauria hagut de deixar de ser cosa de nens. Però el gen naïf que sovint la domina, combinat amb la baralla caïnita de l’independentisme, devora els seus fills i pot produir els resultats i els escenaris més inversemblants.

Després de 13 anys, mal número, Oriol Junqueras presidirà aquest dilluns la seva última executiva d’ERC com a president del partit, empès a deixar el càrrec, en bona mesura, per l’operació relleu desfermada la nit mateixa de les eleccions catalanes del 12 de maig per l’altre poder del vell partit republicà, és a dir, la secretària general, Marta Rovira. L'encara exiliada a Ginebra també ha anunciat la seva marxa després que ho fes el president de la Generalitat i candidat Pere Aragonès davant la patacada electoral. Una reculada que el resultat de les europees d'aquest diumenge no ha fet més que ratificar.

He escrit “empès”, perquè passats els dies, ho sap tothom i és profecia que Junqueras no se sent directament responsable ni de l’estranya anticipació de les eleccions ni de la debacle d'ERC a les urnes. I és per això que, en un primer moment, va expressar amb una carta a la ciutadania, a l’estil Pedro Sánchez, la seva voluntat de continuar al capdavant de la formació. Una primera idea que, després de l’anunci de Rovira, ha reconvertit en un pas al costat amb dret a retorn fins al congrés extraordinari anunciat per al 30 novembre, en el qual Junqueras aspirarà a ser reelegit com a president.

Junqueras va debutar com a candidat d'ERC, curiosament, a les eleccions europees del 2009. El 2011 esdevindria president i nou líder del partit, així com, posteriorment, alcalde del seu poble, Sant Vicenç dels Horts. Durant l’últim quinquenni, la parella Junqueras-Rovira ha portat ERC als millors resultats en termes de suport electoral i de poder de la seva història des del 1939, incloses les victòries en eleccions europees (2014), en generals espanyoles (les dues convocatòries del 2019) i en les municipals a Barcelona (també el 2019). El 2021, tot i no guanyar els comicis al Parlament, els republicans van fer la seva millor marca (33 escons, segona força, empatats amb el PSC en nombre de diputats) i assolien també per primera vegada des del final de la guerra la presidència de la Generalitat. Junqueras no hi va poder optar, com és sabut, perquè va ser condemnat i empresonat per l'1-O i, encara, roman inhabilitat malgrat la recent aprovació de la llei d'Amnistia. Aragonès va ser president perquè li va tocar després de Junqueras i Rovira, però mai va voler ser un president vicari. 

En el moment del declivi, del final de cicle més exitós, Junqueras pot defensar fins i tot que ell ha deixat ERC amb 20 diputats mentre que en la patacada posterior als tripartits amb el PSC i Iniciativa, el 2010, es va quedar amb 10. Però és, sobretot, la pèrdua de la presidència de la Generalitat amb Aragonès, després d’haver assolit el control del 100% del Govern arran del trencament amb Junts (el 2021), el que finalment ha fet esclatar la crisi —i la cada cop menys dissimulada ruptura entre junqueristes i roviristes— a la cúpula dirigent d’ERC.

Les aliances amb els socialistes acaben sent abrasives per als interessos d’ERC igual que els pactes amb el PP van suposar el principi de la fi de CiU

En aquestes condicions —marxa forçada del líder amb el millor balanç històric del partit des de la República—, i control a la pràctica del procés successori en mans de Rovira i els seus més estrets col·laboradors, ERC haurà de decidir si investeix Salvador Illa o dona una segona oportunitat al sobiranisme amb la convocatòria de noves eleccions a l’octubre, sempre que el candidat socialista no se’n surti fent un Collboni. Les aliances amb els socialistes acaben sent abrasives per als interessos d’ERC igual que els pactes amb el PP van suposar el principi de la fi de CiU. Els republicans han pagat en el 2024 els incompliments de Pedro Sánchez com el 2010 la nefasta gestió del tripartit amb el PSC i ICV, malgrat les bones voluntats.  

David Madí, possiblement l’spin doctor més influent de la política catalana dels últims 25 anys, revela al seu llibre que el 2012 Oriol Junqueras va proposar a Artur Mas anar a les eleccions amb una llista unitària entre la llavors CiU i ERC que el líder convergent va rebutjar. També explica com el 2015, Junqueras va acceptar la llista unitària forçat per les entitats sobiranistes, l’ANC, Òmnium i l’AMI, la qual cosa donaria lloc a la victòria electoral més gran coneguda d’una candidatura explícitament sobiranista/independentista, Junts pel Sí, amb 62 diputats. En aquell moment, Junqueras va fer un (tímid) pas enrere per, més endavant, provar de nou, a lloms del cavall desbocat del procés, desplaçar Convergència -en la forma que fos- de la cabina de comandament. Madí veu en la falta d'unitat crònica del sobiranisme la gran basa aprofitada per l'Estat i els partits institucionals (PP, PSOE) per debilitar el procés i escapçar-lo. Fins al punt d'activar una mena de GAL 2 contra els seus dirigents.

Junqueras no ha aconseguit encarnar un nou pujolisme per al segle XXI perquè ha estirat més la base que la màniga 

Però Junqueras no se n’ha sortit del tot en la seva -legítima- pretensió no només de disputar a CDC l’hegemonia del sobiranisme, sinó d’encarnar un nou pujolisme per al segle XXI. Possiblement, perquè ha estirat més la base que la màniga. En algun moment, l'elector s'ha preguntat quina ERC estava votant, o on era ERC com a "partit de Catalunya", el que va ser CiU històricament, la qual cosa explica l'escassa fidelitat a una marca electoral que ha volgut fer de frontera amb gairebé totes les marques. Així, ERC ha semblat més una gestoria de pedaços ideològics a gust del consumidor i en funció de l’elecció o el moment, des del llegat sociovergent a l'emulació de l’extrema esquerra cupaire passant per l’obrerisme espanyolista, que un projecte clar i nítid de governació del país. No es pot ser Macià i Companys alhora. A vegades, dos i dos no fan quatre.

Podrà tornar Junqueras al novembre al lideratge d'ERC? Quedarà alliberat dels efectes de les transcendentals decisions que prendrà el partit durant les properes setmanes, des de la presidència del Parlament a la investidura de nou president de la Generalitat (o no)? Malgrat allò del “junquerisme és amor”, l’encara president d’ERC sap que això no va ni de bons ni de dolents. Ho ha sabut sempre. En tot cas, la política, la política major d'edat, o és per als molt bons o és per als molt dolents. No s’admet el terme mig. Ni un sol dia. És curiós com, en els últims anys, a Catalunya, tots aquells que han volgut fer política d’adults han estat apartats de l’escena, arrossegats a la penombra, enviats al fons de la paperera de la història en el brogit d’insospitades tempestes perfectes.