Ho explicava l’altre dia el corresponsal de TV3 a Moscou: de les més de 2.000 persones amb passaport espanyol que viuen a la Federació Russa, només 107 havien iniciat el tràmit per poder votar a les eleccions del passat 28 d’abril i, d’aquestes, sembla que només una (una!) havia pogut fer-ho efectiu al consolat de la capital. Les escandaloses xifres il·lustren la magnitud del desastre que es repeteix a cada convocatòria electoral per als 2,5 milions de persones (un nombre que, per cert, no para d’augmentar) que viuen de forma permanent o temporal fora del Regne d’Espanya. El 90% d’aquests emigrants, coneixedors de les dificultats i traves de l’actual sistema, opten directament per renunciar a exercir el seu dret fonamental a la participació política.

I, quins són aquests impediments? Fins a l’any 2011, la votació es podia fer directament al consolat on cadascú estava inscrit o, si se sol·licitaven les butlletes, a través del correu postal. Aleshores, la participació voltava el 30% dels censats. Fa vuit anys, però, i arran de la detecció de diversos casos de frau (difunts que constaven al cens i votaven) es va modificar la LOREG i es va introduir l’obligatorietat de “pregar” (com si fos un favor que els fan, en lloc d’un dret) el vot, és a dir, de manifestar a través d’un formulari la voluntat de participar en la votació. Un tràmit, no sempre senzill, que comporta un greuge comparatiu evident en relació amb les persones que resideixen a l’Estat. I, a sobre, tampoc evita els possibles fraus perquè la gran majoria de països no comuniquen les defuncions als consolats i ambaixades i, per tant, el DNI continua sent vàlid i susceptible de ser utilitzat de forma il·legal per sol·licitar i exercir el vot.

Si no es fa res, si ningú no hi posa remei, la participació del vot exterior seguirà sota mínims, 226.381 catalans i catalanes seguiran veient vulnerat el seu dret a la participació política

Un cop “pregat” el vot, s’inicia la segona i més incerta fase, la d’esperar l’arribada de les butlletes pertinents per poder-les portar el dia assenyalat al consolat o, si això no és factible, per enviar-les-hi de nou per correu. En aquest procés, i com més lluny de la Península més, és on la majoria dels potencials votants queden encallats perquè l’esperat sobre amb el material electoral arriba tard o mai. Si a aquest procediment, que sembla pensat per impedir el dret a vot més que per facilitar-lo, hi afegim la manca d’informació, la descoordinació entre els diferents consolats i els canvis de terminis sobre la marxa, el resultat és que l’exercici del vot exterior ha quedat reduït a poc més del 5%.

Diuen que si un sistema falla un cop és culpa del sistema, però que si, malgrat saber que falla, no el canvies, aleshores és culpa teva. I diu la Constitució espanyola que els poders públics han de facilitar el dret al sufragi als residents de fora de l’Estat i que cal promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu siguin reals i efectives, eliminant obstacles que ho impedeixin. És evident que l’actual model no s’ajusta a aquests preceptes.

Què es pot fer? A mitjà termini, introduir el vot electrònic, com ja fan determinats estats dels EUA o Estònia; a curt, eliminar el vot pregat; i, de manera immediata, permetre la descàrrega i impressió de les butlletes. D’aquesta manera, s’eliminaria la incertesa de l’enviament per correu postal i es guanyarien 20 dies de marge.

Si no es fa res, si ningú no hi posa remei, la participació del vot exterior seguirà sota mínims, 226.381 catalans i catalanes seguiran veient vulnerat el seu dret a la participació política i augmentarà inevitablement la sospita que la causa d’aquesta exclusió rau en el perfil majoritari dels emigrants post-crisi (persones joves, amb nivell d’estudis alt i sensibilitat política progressista).

Adam Majó, director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics  

Esther Palomera
Opinió Entre Ayuso i Pastor Esther Palomera
Elisa Beni
Opinió Perplexitat electoral Elisa Beni