No té raó Ana Rosa Quintana quan afirma que Barcelona hauria pogut ser la capital més fashion d’Europa, però que no ho és “per culpa d’Ada Colau", "com ho és ara”, afegeix, “Madrid”. La raó d’aquesta última afirmació no sé d’on la treu l’AR, però ho deu saber pel cosmopolitisme que irradien els seus platós i la seva lideressa de capçalera, Isabel Díaz Ayuso.

Ser fashion o no fashion depèn dels ulls que et miren i, per tant, importa relativament poc si pateixen cataractes o gaudeixen d’una vista d’àliga imperial. El que sí que ha demostrat la dues vegades mil·lenària Barcelona és que és tan resistent que ha sobreviscut a dos mandats d’Ada Colau, una alcaldessa que va entrar com l’exponent de la nova política i va abandonar el càrrec amb la prepotència dels que es creuen imprescindibles.

Durant aquests vuit anys, l’Ada ha respost als crítics amb una frase emblemàtica dels nous temps, “em critiquen per la meva condició de dona”, un dard dirigit a l’heteropatriarcat i als poders oligàrquics que no suporten, creu, haver perdut les regnes de la ciutat. I com cantava La Trinca, “narinant, narinant, narinant”. Els Comuns, amb Ada Colau al capdavant, van agafar la bandera de la justícia social i entre cançó festivalera i missatge molón a les xarxes socials, van trobar-li el gust a un sectarisme propi del radicalisme woke i la seva tendència a creure’s moralment superiors. Qualsevol que no pensés com els bons ciutadans aixoplugats sota el paraigua dels Comuns, era un reaccionari, un misogin, un homòfob, un racista, un insolidari i un objectiu de la cultura de la cancel·lació.

Per poder portar a terme la política guai, l’alcaldessa necessitava adeptes, i en va reclutar uns quants, que van anar sortint de la foto quan —en una versió ecosostenible de La invasió dels ultracossos—  els membres de la moribunda ICV van anar colonitzant les estructures d’una formació novella com els Comuns. L’experiència és l’experiència. Un dels grans ultracossos pensants és el guerrer del Twitter i símbol del constitucionalisme, Joan Coscubiela.

I com que tot poli bo necessita l’alter ego xungo, Ada Colau va trobar en Janet Sanz la veu intolerant de l’alcaldia, que de quarta va passar a segona tinent alcalde, amb la missió de gestionar l’urbanisme, l’ecologia, les infraestructures i la mobilitat de la ciutat. A la Janet li ha faltat empatia i li ha sobrat la prepotència de les que es creuen posseïdores de la veritat única. És cert, la Janet va en bicicleta per la ciutat, però el seu posicionament contrari a projectes com l’Hermitage ha esdevingut monòxid de carboni per al desenvolupament de Barcelona. Un “No a l’Hermitage” obsessiu que, com a contraproposta, cap proposta. Aquestes maneres prepotents són fruit de les inseguretats d’una formació que va arribar a l’alcaldia per sorpresa i sense una visió global d’una capital sense Estat, que funciona amb el maridatge permanent dels diners públics i el capital privat, el gran dimoni dels Comuns. Convertida en oposició, les últimes intervencions de la Janet a la sala de plens del consistori han deixat palès el seu tarannà, dirigint-se a l’alcalde amb un to de perdonavides. O nosaltres o l’infern. I és que fa molt de fred a l’oposició quan creus que posseeixes la veritat única digna de les ments totalitàries.

Per als constitucionalistes ortodoxos, els Comuns van ser molt més útils que formacions neofalangistes com la d’Arrimadas

La cultura tampoc no va esdevenir un dels plats forts dels Comuns, i sobta, tractant-se d’una formació d’esquerres. Gairebé tots els grans esdeveniments els van rebre cuinats, i la seva imaginació cultural ha sigut més aviat pobra. Joan Subirats va ser el primer a fer-se càrrec de la cultura de la ciutat, però l’única cosa que en sé és el que afirmaven els seus acòlits com un mantra: “és una persona molt intel·ligent”. Nomenat ministre, va ser substituït per Jordi Martí, un dels suros històrics de la metròpoli, del qual penja un altre mantra: “és molt brillant”. I surant, surant, ara és secretari d’estat de Cultura. 

Just abans de les eleccions municipals del 2019, una persona dels Comuns em va trucar per convidar-me a l’acte d’inici de campanya i li vaig respondre que era absurd, perquè jo no els votava. Em va donar les gràcies i va penjar. Els Comuns tenen certa tendència a apropiar-se del vot de gent cèlebre i morta, i devien considerar que la meva simpatia electoral estava assegurada per qüestions genètiques. Soc una ovella esgarriada i la traïció me la van pagar amb petites dosis de crueltat: dels molts missatges de condol que vaig rebre per la mort del meu fill, cap no provenia del cercle de l’alcaldessa. L’avi del nen, tan reivindicat míting rere míting per Yolanda Díaz, tertúlia rere tertúlia per Ada Colau, els ho hauria agraït des del cel dels camarades. 

El pas dels Comuns per l’ajuntament ha deixat la ciutat desorientada. Varen emprar praxis molt brutes per aconseguir la poltrona del consistori i varen governar titllant els que no pensaven com ells d'insolidaris i retrògrads. És una llàstima que Collboni no tingui prou autoritat per redreçar la situació i baixar-los els fums, com va ser el desig de la majoria de votants contraris a la continuïtat dels Colauers.  

Tinc uns quants amics que voten Comuns. Uns ho fan per militància de manada, altres per un catalanisme equidistant i, la resta, perquè votar Ciutadans els feia certa vergonya. Amb el temps es veurà que, per als constitucionalistes ortodoxos, els Comuns van ser molt més útils que formacions neofalangistes com la d’Arrimadas.

Atenint-nos a les prescripcions de la nova política, Colau hauria d’haver plegat quan va perdre les eleccions. Però ja se sap: la nova política ha envellit a la velocitat d’un missatge al Tiktok.