De la mateixa forma que el pacte entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per aconseguir els indults a canvi d’una penosa taula de diàleg (on, com passa sempre, el govern espanyol no té cap mena d’incentiu o d’obligació per complir els seus compromisos) dinamità el poc marge d’autoritat moral que tenien els presos polítics, el retorn d’Anna Gabriel ha acabat per edulcorar quasi tota la força que podrà mantenir l’exili. El viatge de la cupaire al Suprem no només és dissortat pel fet que ella mateixa hagués jurat que mai no s’acolliria a la justícia enemiga, sinó perquè el país retrobi una de les escasses líders del país que havia fet alguna cosa per assolir la independència revestida de convergent, amb la samarreta llisa i sense eslògans, declarant en espanyol davant Llarena, amb aquell to ploraner d’anunci d’Òmnium i sense acceptar preguntes dels periodistes, com feia Pujol.

Gabriel no tenia cap necessitat de marxar de Catalunya. Com Marta Rovira, va fotre el camp del país per fer un Erasmus a Suïssa i estalviar-se tota la degeneració del procés després de l’1-O; també per poder espolsar-se qualsevol esmena de la ciutadania amb un martirologi que ella mateixa s’ha fet a mida (pel que fa a la líder d’Esquerra, a hores d’ara ja es troba negociant el seu retorn, i ben aviat la tindrem protagonitzant taules rodones de nivell inframental amb les ministres podemites de Madrid). Paulatinament, s’acabaran els Erasmus al país favorit de la progressia catalana i les veus del país a Europa consistiran en els discursos de Carles Puigdemont i Clara Ponsatí: el Molt Honorable 130 ben aviat es convertirà en un maulet que fa oposició als convergents de Junts i la Clara passarà el que li resti de carrera intentant redimir-se les mentides esquerrovergents que s’empassà.

La performance de Gabriel és encara més dolorosa perquè, a diferència dels noms que he citat, l’antiga amazona de la CUP és dels escassos polítics a qui he vist defensar la llibertat del país amb un discurs de poder ben falcat. Que jo m’hi hagi pogut entendre en allò bàsic, a pesar de pensar que xerrar en femení és una mamonada i que ella blasmi l’economia de mercat, demostrava de nou que la independència no es basa en un afer de tolerància ideològica i d’eixamplament de base, sinó més aviat en el fet que la gent ambiciosa del país pugui conviure a la mateixa trinxera. Que Espanya permeti el retorn de Gabriel va en la línia sanchista de confiar que l’independentisme es desinfli palesant que la majoria dels seus antics herois són una colla de cagats i mentiders. Poc es pensen, pobrets, que som capaços de mantenir el projecte, bo i esmenant qui l’ha volgut prostituir.

Les entitats cíviques del país tenen raó en demanar cares noves per redreçar el moviment. Sabem, nogensmenys, que els nous rostres que tindran prou força per reviure el conflicte amb l’Estat no podran sorgir ni de l’ANC ni d’Òmnium, sinó d’estructures polítiques que es teixiran en la propera dècada i que, de moment, encara només són flaixos de llum al cervell dels nostres joves més desvetllats. La majoria d’ells encara són fora del país estudiant o treballant en Erasmus molt més productius que els de les antigues llumeneres del procés. Llegiu molt i embriagueu-vos de llibertat, que d’aquí a una dècada potser tindreu feina a casa. De moment, toca esperar i que tot vagi caient.