Xavier Sala i Martín va plantejar al programa Economia en colors si Leo Messi cobrava massa. En la seva introducció explicava que un dels millors esportistes de tots els temps, Michael Jordan, guanyava, certament, una quantitat descomunal de diners: 20 euros cada 10 segons, el que dura la carrera dels 100 metres llisos. Però apuntava que, paradoxalment, estalviant tot el que guanyava cada dia, trigaria 450 anys a tenir la fortuna de Bill Gates. Nerds win, game over. De fet, mai cap esportista lidera la llista Forbes. A no ser que Elon Musk o Jeff Bezos facin molt esport, cosa que els braços del magnat d’Amazon demostren que sí que n'ha fet molt darrerament.

Per motius ètics ens sembla que els esportistes guanyen massa diners. Bàsicament, perquè els sous del comú dels mortals fa 45 anys que no pugen. Moral a part, econòmicament, segons el dogma, els sous estan lligats a la productivitat. Si un pizzer fa una pizza cada hora i la pot vendre a 10 euros, guanya 10 euros i amb això ha de pagar la mà d’obra, el lloguer i el material i, s’espera, ha de tenir un benefici. Si vol guanyar més diners, pot apujar el preu de la pizza o fer més pizzes. I per fer-les, ha de tenir millor maquinària, més treballadors o més eficiència. Això diu la teoria.

Messi no pot monetitzar tot el que genera, per molt que tanta gent faci negoci amb el que genera Messi, començant pels diaris, les teles i el marxandatge, legal o il·legal, i acabant per la ciutat on juga

Quin és el producte Messi? Per simplificar: el gol. En això, Messi és molt productiu. Però segur que trobem en alguna lliga, fins i tot de regional, algú que fa 50 gols per temporada. El que passa és que Messi no és un treballador normal. Messi està al sector de l’economia de les superestrelles. El va batejar així Sherwin Rosen. Són les feines, com els cantants o els actors, que tenen accés a grans mercats, sobretot gràcies a la tele i internet. I aquests treballadors no poden ser perfectament substituïts per ningú. Vols el Bruce Springsteen, no un imitador. I en aquest sector, amb petites diferències de productivitat (digueu-li talent), t’ho emportes tot.

Messi fa gols. Quan Sala i Martín va fer el càlcul, el Barça tenia 200 milions de fans a les xarxes socials. A partir d’aquí hem de saber que el problema és que un gol és un bé no rival. Jo en puc gaudir, però no puc impedir que tu en gaudeixis. Si hi ha 200 milions de persones que volen un café, has de fer 200 milions de cafès. Però per fer gaudir 200 milions de persones, només cal un sol gol de Messi, retransmès a tot el món. Imagineu que Messi cobrés 200 milions d’euros de cada gol passant el platet a només un euro per fan com si paguessin un cafè? Doncs si 50 gols són 10.000 milions a l’any, avui Messi seria l’home més ric del món. El problema és que, a més de ser no rival, un gol és no excloïble. No pots evitar que qui no paga el gaudeixi. Ergo, Messi no pot monetitzar tot el que genera. Per molt que tanta gent faci negoci amb el que genera Messi. Començant pels diaris, les teles i el marxandatge, legal o il·legal, i acabant per la ciutat on juga.

Aleshores, com ho fa Messi per cobrar? Doncs a través dels intermediaris entre aficionats i jugadors, que són els clubs. Els clubs miren de generar els ingresos amb carnets de soci, venda d’entrades, drets de televisió, samarretes, patrocinadors, museus. Mil i una maneres de recaptar una part d’aquest negoci i, amb aquests diners, pagar el sou dels jugadors. El problema és no ingressar prou diners com per pagar l’augment exponencial dels sous. Uns sous que augmenten perquè els clubs fan un producte relatiu. No saps quants punts necessites per guanyar la Lliga. L’únic que importa és quedar primer, fer un punt més, un gol més. I això porta a una competència descomunal entre clubs de la qual s’aprofiten els jugadors. Sala i Martín acabava el programa amb un silenci. Potser la resposta és que Messi ha merescut més, però el Barça no l'hi podia pagar.