D’ençà de la proclamació com a alcalde de Jaume Collboni, m’ha produït especial delit veure el World Tour de Xavier Trias pels mitjans catalans exhibint pornogràficament la ferida del greuge com un napbuf a qui han robat el peluix. Els convergents més justets d’estratègia política, ho sabem de fa segles, només reparteixen bombes quan no tenen res a perdre. Comprenc que el nostre antic batlle supuri molta bilis, car li manca senderi per veure que no ha perdut l’alcaldia a causa d'una maniobra de les forces ocultes del mal, sinó perquè va jugar les seves cartes d’una forma pèssima (l’anunci d’un pacte amb Esquerra, insuficient per arribar a la majoria, és un error que lamentarà durant anys). En qualsevol cas, resulta molt divertit veure Trias blasmant el PSC, mentre beneeix continuar amb els sociates a la Diputació. Que us bombin a tots, menys per repartir pasta.
Trias no és l’única vedet que disfressa el seu cinisme majúscul sota el dol de la cursileria moral. Admirem també la figura d’Ernest Maragall, que dissabte passat cantava una oda a Barcelona digna del seu avantpassat més il·lustre, i vint-i-quatre fucking hores després —sí, només un dia!— anunciava la seva prejubilació al Senat madrileny. Reconec novament al processisme la seva inaudita capacitat per sorprendre’m amb giragonses delirants! Tu proclames (amb encert) que Madrit ha tramat un complot polític per decidir l’alcaldia de Barcelona des del kilòmetre zero... i acte seguit anuncies que fots el camp a la capital del regne per denunciar-ho. Per si fora poc, l’Ernest es presentà com a segon a la cursa per part d’ERC, quan fins i tot un bebè sap que les llistes a la Cambra Alta mai són numerades.
El processisme ha provocat un estol de vividors difícilment equiparable i tothom comença a témer per la cadireta.
El paperot de l’esquerrovergència és una cosa digna d’estudi, però l’únic important del cas és que els partits catalans van adonant-se que ja no entabanen ningú amb aquesta cançoneta del greuge. Tothom sap que socialistes, comuns i populars han assolit l’alcaldia de Barcelona perquè quan han d’escollir entre Espanya i qualsevol altra cosa, escullen Espanya (quan escric “qualsevol cosa” incloc la moral política benintencionada, el seu programa electoral i la consegüent estratègia de pactes proclamada en campanya, i fins i tot la possibilitat de vendre’s la quitxalla en un prostíbul). No entendre aquesta noció tan elemental, més encara si parlem de polítics amb dècades d’experiència, com ara Trias o Maragall, resulta d’un analfabetisme vergonyós, fins i tot per una cosa tan justeta com la política catalana. Ningú no ha traït res: els espanyols, simplement, trien Espanya.
Així hauríem de fer nosaltres, d’una forma molt més acarnissada i metòdica; la qual cosa —ara per ara— implica continuar apostant per l’abstenció i per fer neteja. Si dubteu de l’oportunisme polític de no votar el 23-J, penseu un sol minutet en qui està clamant contra el poder de l’abstenció, des del dissortat Antoni Bassas (amb aquells soliloquis horripilants des del seu plató; com si estigués a la CNN, pobret meu), passant pels poetes de la CUP, els redactors de Núvol i els lladregots del Consell Assessor per a la Transició Nacional. El processisme ha provocat un estol de vividors difícilment equiparable i tothom comença a témer per la cadireta. Contra la propaganda, cal recordar que l’abstencionisme no té res de caòtic ni vol engegar-ho tot a dida. Al contrari, és l’opció d’ordre: primer, perquè no la poden controlar els partits i, en segon terme, perquè ningú la patrimonialitzarà.
Conscients de l’onada abstencionista, els ideòlegs convergents de l’ANC ja comencen a ressuscitar el fantasma d’una llista cívica. No els feu cas. Són els mateixos que van acceptar les troles dels fulls de ruta d’Artur Mas i els mateixos que enviaren els nostres joves a l’aeroport perquè els casqués la bòfia amb l’únic objectiu de perpetuar la plorera. Ni aigua, de debò. De moment, cal desinfectar d’hipocresia la nostra política; i d’aquestes runes en sorgirà la nova ciutat. Abstenció i fer neteja.