L’abric negre

Tinc clar quin ha estat el meu bàsic estrella d’aquesta temporada, encara que espero no tornar a fer-lo servir en molt temps. Un abric negre llarg, que sembla bastant nou, per anar a Pompes Fúnebres. En l’últim mig any he anat a més funerals que en els últims sis. Segurament, és senyal que em faig gran, que a vegades no és sinònim de madurar. Incinerats o enterrats, la mort és cara, espiritualment i econòmicament. I hi ha coses que ni tot l’or del món pot comprar: la vida. 

De què s’ha mort? Ens preguntem. De mort, m’agradaria contestar. Què ens importa la causa, si s’ha mort! L’altra pregunta és: quants anys tenia el malaguanyat? I és que, des que neixes, ets suficientment vell per morir, com va escriure Kierkegaard. En els funerals, hi ha comentaris per a tots els gustos. “Com s’ha fet gran l’Andreu! Amb lo mono que era de jove!”. I és que envelleixen millor els lletjos perquè es fan interessants i han après a treure’s més partit que els que triomfaven a l’institut per guapos. Com que la cosa gira entorn a envellir dignament o morir, jo em quedo amb les arrugues i el mal de malucs abans que una malaltia mortal. Si fas cerimònia religiosa, encara pots descobrir els que vam anar a una escola catòlica i combreguem davant la mirada inèdita dels familiars que mai ens han vist anar a missa.

Anar vivint és anar coneixent-se millor, anar veremant biografia, grans moments vitals, sentir que condueixes més i millor la teva vida. Anar morint és sentir que no estàs vivint els somnis i que has aparcat tant el que t’agradava que ja ni et fa il·lusió res. “És millor cremar-se que apagar-se lentament”, deia Kurt Cobain, i encara que em va doldre el seu suïcidi, li reconec el valor d’aquesta frase escrita en la seva carta de comiat.

Quan va morir aquest estiu la meva àvia, vaig intentar esquivar el dolor concentrant-me en la feina. Però amagar-se no et fa indemne i, com tot a la vida, he hagut de llegir el que no vaig poder llegir en el funeral de la meva àvia. És diferent parlar en la cerimònia del pare de la teva millor amiga que en la de la teva àvia. En aquells moments, els familiars més propers estan atabalats, en xoc i amb ganes que passi la cerimònia per poder plorar tranquils a casa sense que ningú els vegi. Així que l’únic que pots fer per ells és ser la seva veu, que, com el seu cor, està trencada. Avui per tu, demà per mi, com van fer ells quan la por i el dolor em van deixar muda.

El vi és temps embotellat que et fa recordar, vestida amb el teu abric negre, el carpe diem d’Horaci, perquè no sempre hi haurà un demà

Quan em varen demanar que llegís per ells, vaig pensar a prendre alguna cosa per evitar el plor. Però vaig mirar la meva parella i em va dir que no, que deixés d’emmascarar el dolor i la pena, i que a pèl tot passa millor. És veritat que ets més conscient que ets tu qui ha tingut la força i no la pastilleta. Però acabes el text, mires la teva amiga i, encara que la teva ment queda despullada per manca de fàrmacs, estàs satisfeta que algú de la tribu hagi pogut explicar de viva voce qui era el Jordi i no una veu estranya d’un desconegut. Adquireixes un ram, tries bones poesies, compres infusions, portes algun coti fresc i flors de Bach rescue, coses superficials que suavitzen un cop profund. L’art cura i en el procés de dol, viure els problemes de la protagonista alleugereix dels teus. Un funeral és com una obra de teatre, i quan abaixen el teló, tornes a la realitat. És una coça a l’estómac, sense anestèsia.

A casa meva, amb els meus fills, estem aprenent a conviure amb la mort. El Marc, el fill petit de la meva parella, ens va deixar als 10 anys. El Daniel el necessita present a la seva vida, reivindicant-lo amb fotos i amb petits objectes que reivindiquen l’existència preciosa del seu fill. Cadascú passa el dol com pot i nosaltres donem suport al que ell i la seva teràpia necessiten. I he après que és important poder explicar el tema de la mort a uns nens de 8 i 6 anys sense foscor i tal com ho explica també l’Espartac Peran en el seu llibre per a infants: El secret de la calaixera.

Una de les morts que més m’ha fet pensar és la del Tono. Resumint, és el padrastre del meu fillastre. Em porto genial amb el fill gran de la meva parella i amb la seva exdona. Sí, som una modern family. A en Tono Tombas li van trasplantar tres cops el ronyó i amb l’últim, donat per la seva mare, va viure-hi molts anys. Lamentablement, li va fallar un cor d’una generositat, per altra part, gegantina. Hi ha crits de dolor en el tanatori que no te’ls trauràs mai del cap. El Tono va morir fa dos mesos, però la setmana passada li van fer un homenatge a l’Hospital Clínic. Imagina’t el paranimf ple per un pacient que després de tants anys s’havia convertit en un amic dels metges i dels altres pacients. La benignitat del Tono va tenir un objectiu vital: ajudar els malalts i els seus familiars sent el president de l'Associació Catalana de Pacients Renals.

Osiris, Dionís o el mateix Jesucrist tenen en comú, a part del vi, que són deïtats que vencen la mort. He de dir que si les vinyes fossin una de les meves orquídies, ja les hauria donat per mortes. Aquesta resilent planta mor cada hivern i reneix cada primavera. El vi no caduca, evoluciona. El vi és temps embotellat que et fa recordar, vestida amb el teu abric negre, el carpe diem d’Horaci, perquè no sempre hi haurà un demà. Posa vida als anys i no anys a la vida, perquè els aniversaris que celebrem són els que restem. Perquè és millor complir somnis que anys i no avinagrar-se. No, no diré el tòpic d’envellir com un bon vi.