Fa uns dies, un amic m’explicava que el seu fill havia hagut d’anar a viure a Madrid per trobar una bona feina en l’àmbit de la consultoria. Ho deia sense gens d'il·lusió, amb un punt de resignació. No és l’únic; cada cop més joves catalans marxen a la capital de la metròpoli per trobar feines ben remunerades i amb valor afegit en àmbits diversos, des de l’advocacia a la consultoria, passant per les enginyeries o l’alt funcionariat de l’Estat. El model econòmic extractiu de Madrid ho xucla tot cap allà, mentre que Catalunya insisteix en l’economia d’escàs valor afegit, salaris baixos i el turisme de masses. La burocràcia, la paràlisi política i el “no a tot” d’una part de la població, ben visible en la dificultat desesperant per obrir noves fàbriques o per construir plantes d’energia renovable, impulsen aquest model econòmic que empobreix el país cada dia més. Si un jove ben format té ganes de treballar i guanyar diners, val més que se'n vagi a buscar feina a Madrid, perquè a casa nostra les oportunitats són escasses.

És impossible saber quants joves catalans viuen avui a Madrid, sobretot perquè molts no s’hi han empadronat i continuen essent, a efectes legals, residents a Catalunya. En canvi, sí que podem saber quants catalans viuen expatriats a altres països. És una xifra altíssima, que creix cada any que passa: avui són 427.423 persones. És a dir, gairebé la mateixa població que té la província de Lleida. Catalunya té avui, doncs, cinc províncies, una de les quals és fora del país, i es reparteix pels cinc continents. Tothom sap quin és el perfil dels catalans que marxen a l’estranger. Són joves ben formats que marxen gairebé sempre per trobar oportunitats laborals d’alt valor afegit i ben remunerades, que no poden trobar a Catalunya. Per això un 40% tenen educació superior. És a dir: formem a casa —sovint en escoles i universitats públiques— grandíssims professionals que després treballen en altres països. Fa un temps, un amic meu, de viatge a Suïssa, va haver d’anar a l’hospital i va ser atès, per a sorpresa seva, en català, perquè el metge que hi treballava era català. En canvi, és ben possible que si el meu amic va al seu hospital de referència, al Vallès Occidental, no sigui atès en català. Quina paradoxa: Catalunya exporta metges i infermers perfectament competents en català i importa metges i infermers que no el parlen. Jugada mestra.

Urgeix una crida global a tots els catalans per tornar a la pàtria, per fer-la gran, per fer-la millor i per fer-hi arrelar els seus fills

Aquesta realitat té altres efectes. La participació electoral dels catalans expatriats és molt baixa. Per exemple, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2024, hi van votar un total de 14.869 persones, la qual cosa va suposar, amb prou feines, un 5% dels nostres expatriats amb dret de vot. Aquestes xifres tan baixes no s’expliquen pel fet que els catalans de fora no vulguin votar, sinó perquè el sistema electoral de vot per correu és complicat, lent i no hi ha cap garantia que el vot arribi a temps per a ser comptat. Per tant, molts dels catalans que viuen a l’estranger ja desisteixen d’exercir el dret al sufragi, perquè donen per fet que votar serà una aventura incerta. Això es podria resoldre fàcilment amb el vot electrònic; si som capaços de fer una transferència bancària entre països europeus, ha de ser ben fàcil emetre un vot amb garanties. Però la normativa no ho permet, és clar, no fos cas que la participació augmentés considerablement i, per tant, també el resultat electoral. Una altra possibilitat seria fer una llei electoral catalana, que ja seria hora, i determinar que al Parlament de Catalunya s’hi reservessin un o dos escons per als catalans de la diàspora: un per als que viuen a la UE i un altre per als que viuen fora de la UE. Si Lleida envia 15 escons al Parlament de Catalunya, la província exterior bé en pot enviar un parell, no? En aquesta hipòtesi, no seria tan important el nombre de votants, perquè tindrien dos escons garantits al marge de la participació. Aquesta possibilitat no és cap ximpleria: una país tan centralista com França reserva onze diputats de l’Assemblea Nacional als francesos que viuen fora del país.

És significatiu el fet que molts catalans expatriats, si poden, tornen a casa. L’any passat ho van fer més de 30.000 persones. Per tant, molts d’ells marxen amb la idea que la seva estada a l’estranger sigui temporal, potser per guanyar diners o per formar-se millor. Molts, quan tenen fills, volen tornar al país. Però no sempre poden fer-ho. Per aquesta raó fora bo que el nostre Govern els ajudés i aquesta política fos una prioritat. En comptes de presentar un pla per atraure científics nord-americans que vulguin marxar de l’Amèrica de Donald Trump (que es va saldar amb zero arribades), el nostre Govern hauria de presentar un Pla Nacional de Retorn transversal, rigorós, burocràticament senzill, personalitzat i ben dotat econòmicament per facilitar el retorn a casa de catalans que viuen fora i volen tornar. Cal ajudar-los a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills. Cal incentivar el retorn a casa dels nostres millors homes i dones, i no pas expulsar-los. Urgeix, en definitiva, una crida global a tots els catalans per tornar a la pàtria, per fer-la gran, per fer-la millor i per fer-hi arrelar els seus fills. Un país decent és el que recupera els seus fills que han hagut de marxar i no pas el que els obliga a expatriar-se perquè és incapaç de donar-los oportunitats.