El 20N. Avui fa 40 anys que Franco va morir al llit. O sigui, que en fa pràcticament el doble, 79, des de l’inici de la guerra (in)civil. I gairebé els mateixos de democràcia. Me’n recordo. Tenia només 7 anys i escaig, però es tracta de la primera notícia que tinc memòria d’haver “llegit” del primer diari. La meva mare cosia i m’escoltava, sense dir res: “Españoles: Franco ha muerto”. Arias Navarro, el presidente del Gobierno, va fer el titular per a la història en aquella compareixença en blanc i negre en què va certificar el final de l’agonia del dictador i va declamar el seu testament polític.

En realitat, l'últim “parte” no ha deixat de ser emès mai. Hi ha còpia a Youtube, amb 204.000 visites quan escric això. Als de la meva generació, els que ja no havíem de conèixer res de semblant al conegut pels nostres pares, sempre ens ha acompanyat aquella imatge, aquell "dol". És fascinant. ¿Quantes vegades tornaran a ser emeses avui aquelles imatges? No pot ser d’una altra manera. Venim de violències antigues. I de pors d’ahir mateix que encara ens marquen els dies.

Quan el boig de la llanterna de Nietzsche va proclamar a La gaia ciència que Déu havia mort, també advertia tot seguit que era una gran desgràcia. Com omplir el buit (metafísic) de la mort de Déu? Nietzsche va intuir la fi de totes les certeses, el que constituïa l'anunci d'allò que li venia a sobre, a Occident. Del forat no va emergir el superhome, sinó alguns del pitjors enemics de la humanitat al segle XX i les seves noves i terribles "veritats": Auschwitz, el Gulag o les presons de Franquito.

L'actitud dels poders democràtics de l’Estat davant el plet català revela la inquietant persistència d'un llegat demofòbic disfressat de "consens": el del 'atado y bien atado'
Com omplir el buit de la mort de Franco? A vegades sembla que alguns fa 40 anys que s’hi dediquen: Franco ha mort, però en les coses de menjar, que no es noti. Encara no feia tres anys de la mort del caudillo que es va aprovar la Constitució vigent. Efectivament, per admiració –o tranquil·litat– del món, tot va anar molt ràpid. Potser perquè hi havia massa vergonyes a la vista que calia tapar al més aviat possible en aquella Espanya sostinguda en la (patètica) invocació de la seva "diferència". Spain is different.  I ho continua sent. L'actitud dels poders democràtics de l’Estat davant el plet català, des del cop del TC a l’Estatut fins al cop de porta del Congrés dels Diputats a la celebració d’un referèndum no vinculant sobre la relació Catalunya-Espanya, tot armat sobre la base de "la llei", revela la inquietant persistència d'un llegat demofòbic disfressat de "consens": el del "atado y bien atado". Un consens del qual continuen participant la dreta intolerant i l'esquerra que va demanar perdó. En aquests condicions, poc hauria de sorprendre que el president Mas, imputat per haver posat al carrer unes urnes de cartró, es pregunti qui vol ser-hi, en aquest Estat. Ni tampoc que el 48% dels i les catalanes hagin votat a favor d'anar-se'n. Unes urnes de cartró a les quals el Govern de Rajoy no va reconèixer mai cap validesa, ni abans ni després: detall revelador de com pot ser de prima la línia entre l'arbitrarietat i l'autoritarisme. El preu de la fulgurant transició política espanyola, inaugurada per la mort biològica del dictador, era la seva no-mort política: el consens. Aquell consens tantes i tantes vegades renovat perquè algunes coses, algunes coses essencials, no canviessin durant 40 anys més.