El 29N sembla que estigui lluny, i sense dubte que ho està des de la perspectiva política. Quan això que escric vegi la llum, encara no sabrem el final del sainet que l'esquerra de l'esquerra del PSOE ha protagonitzat: una sèrie de corpuscles inidentificables per al ciutadà mitjà que, tot i ser llec en matèria política, sens dubte apreciarà que la disputa és entre odis, noms i cadires, i no entorn d'un programa polític que pugui distingir-los d'aquest PSOE d'avui, ja d'aparença radicalitzada, encara que els seus integrants esperin que la dreta obstaculitzi tots els plans que diuen que volen endegar (un exemple d'aquesta setmana el tenim en Montse Mínguez, a cara de gos cada cop que algú li parla del que diu que són afers personals). Amb molta menys malícia, aquesta esquerra de l'esquerra renta els seus draps bruts al corral de comèdies que són les xarxes socials, posant a cada nou post cara de no haver trencat cap plat i d'haver arribat ahir, a més d'haver aconseguit la fórmula màgica que arreglarà tots els nostres mals en un temps rècord, encara que en el passat no ho hagin fet, i això últim sempre per culpa de forces polítiques externes i de la deslleial falta de col·laboració de l'oposició.
Les conxorxes que s'apunten al Front Ampli fan aquesta amplitud sobiranament limitada, i si a això hi afegim el desconcert que deu niar en els votants de l'ERC pel paper que està fent la vedet del partit en favor de, en un altre temps, enemic Podemos, no és pas forassenyat pensar que totes aquestes maniobres beneficien sobretot el PSOE, fins al punt de fer comprensible preguntar-nos si alguns dels seus protagonistes no ho deuen haver fet expressament o simplement per propiciar un moment futur que doni cobertura a llur existència i a llur economia. Al final, es tracta d'aconseguir prou vots perquè el protagonista del cartell i algun més aconsegueixin l'anhelat escó. Per descomptat, créixer és un objectiu, però abans que res hi ha l'estar. I en aquest estar es produeix la lluita pel lloc.
Al final, es tracta d'aconseguir prou vots perquè el protagonista del cartell i algun més aconsegueixin l'anhelat escó
M'imagino un votant d'esquerres, d'aquells que mai no votarien la dreta i que ara mateix sent que el PSOE i els seus familiars, prostitutes, joies i xistorres l'han decebut (com en un altre moment ho va poder fer el PP amb els seus). Me l'imagino convençut de l'espectre polític al qual votar, però incapaç de distingir —excepte per la cara al cartell— qui és qui i què vol aconseguir cadascú. Sens dubte, alguns acabaran tornant a votar Sánchez. Deu ser aquest el càlcul que ha fet Tezanos per publicar uns resultats del CIS que tornen a donar una immensa majoria de vots a Pedro Sánchez? Està preparant la versemblança d'un escenari de victòria estreta que, producte de la manipulació del vot o no, es pugui produir? No em sembla versemblant en el nostre escenari polític present que cap dels dos grans partits estatals, encara menys de la resta, tingui capacitat per manipular un procés electoral en què intervé el control de tants agents externs. Però sí que puc imaginar un context en què qualsevol dels dos partits, a la vista d'un resultat indesitjat, pugui fer lliscar l'ombra del dubte sobre l'electorat, cosa molt més fàcil en el cas que la victòria sigui estreta. A això juguen ara tots aquests actors, a poder conduir el relat el dia 30 N amb independència de quin sigui el nombre final de vots que cadascú conquisti. La victòria de l'altre serà sempre objecte del combat dels nostres, ve a dir qualsevol d'ells. I en aquest combat veiem qui perd, oblidat de tots aquells que li atribueixen la dignitat democràtica del vot.
I mentre ells gesticulen, l'ombra que emergeix a la seva dreta s'ha fet cada cop més gran.