Si ets un papa, el testament és un dels documents rellevants que romandran del teu llegat. Revisant els tres darrers testaments dels tres últims papes, és molt curiós constatar com Joan Pau II i el papa Benet demanen perdó, i agraeixen a Déu (Ratzinger també a la pàtria bavaresa) el que han viscut. Francesc no, només dedica el seu testament a una qüestió logística, que és la de la tomba. Calcat que a l’inici de pontificat, quan estava preocupat per tornar a la residència on havia estat allotjat abans d’entrar al Conclave, ara al final de la vida també s’ha preocupat de com pagar l’enterrament, una qüestió que naturalment no inquietava el papa polonès i tampoc el papa alemany. M’he entretingut a revisar els tres testaments i Joan Pau II hi confia la seva vida i missió a la Mare de Déu. No grinyola, el seu lema era “Totuts tuus”, en referència al total lliurament a la voluntat de Maria. Tot en ordre. 

Joan Pau II, en el seu testament demana perdó a qui hagi pogut ofendre i agraeix a Déu, a l’Església i a les persones que l’han acompanyat al llarg de la seva vida. És un testament, i per descomptat fa una reflexió sobre la mort, acceptant-la com a voluntat de Déu. I un detall logístic: demana que les notes personals siguin cremades (un greu, per als arxivers i periodistes del futur), mentre que els objectes d’ús quotidià “siguin distribuïts segons es consideri oportú”. Si la vostra curiositat us porta a preguntar-se què se’n deu haver fet del seu rellotge, sabatilles, en fi, dels objectes d’ús quotidià, sapigueu que es van repartir segons aquest desig escrit.

Aquest concís testament de Francesc simplement demana que el deixin descansar en pau, a Roma, no al Vaticà, perquè ell era moltes coses i ostentava molts càrrecs, però al final s’ha mort com tots els humans i vol ser recordat com a Francesc, bisbe de Roma

Pel que fa a Benet XVI, el testament també dona gràcies a Déu, però aquí hi afegeix “pares, germans, amics i col·laboradors”. I és l’únic dels tres papes que fa una petició: anima els creients a ser “ferms en la fe, a no deixar-se confondre” i torna a parlar de les seves paraules preferides, veritat, fe i raó. Benet XVI, que va tenir un pontificat tumultuós amb traïcions i conxorxes, demana perdó per aquells a qui pugui haver ofès i demana pregàries perquè Déu l’aculli en la seva misericòrdia. És curiós com el papa Francesc ara no demana pregàries: sempre ho feia, en vida. Francesc es concentra en la tomba, fins i tot afegeix un plànol perquè quedi clar on la volia, a terra, senzilla, i parla de la pau i l’esperança. L’únic desig diferent de les característiques de la sepultura, el més espiritual, és que Francesc demana que “el Senyor doni una merescuda recompensa a aquells que m’han estimat i continuaran pregant per mi” i ofereix el seu patiment de la darrera part de la vida per la pau mundial i la fraternitat entre els pobles. Aquí ja s’adreça directament a Déu, sabent que serà el seu interlocutor. No demana res més als fidels que es queden a la terra un temps més.

He demanat a un meu col·laborador de recerca, en Davide Nocca, de només 21 anys, que em digui com li ressona aquest breu testament del Papa des de la seva visió de persona jove i estudiant de Relacions Internacionals. M’ha agradat la seva reacció: el testament “s’assembla a les voluntats que podria expressar una persona normal (m’ha fet gràcia aquest “normal”) pel fet que parla de manera molt clara sobre el seu desig de sepultura” i considera que el seu desig explícit de com vol ser enterrat té a veure amb “la intenció de promoure una existència senzilla i recordar-nos que tots som iguals als ulls de Déu. 

Aquest concís testament de Francesc no deixa cap hipoteca ni pista al seu successor, l’allibera de càrregues, no li dona consells a ningú, simplement demana que el deixin descansar en pau, a Roma, no al Vaticà, perquè ell era moltes coses i ostentava molts càrrecs, però al final s’ha mort com tots els humans i vol ser recordat com a Francesc, bisbe de Roma. A la plaça de sant Pere s’hauran quedat les salutacions forçades o d’Estat. A Santa Maria Major, el sentiment dels descartats de la terra. Els seus preferits.