Els dos impactes de la setmana en les xarxes socials han sigut el discurs que Gabriel Rufián va fer al Congrés i l’entrevista que l'Ada Colau va concedir a l’Ara per parlar del RUI. Barcelona en Comú està en una situació delicada. Encara que alguns diaris mirin de dissimular-ho, no acaba de trobar el seu espai polític. L'alcaldessa no és Pasqual Maragall.

Al costat de Rufián i de la CUP, queda com una figura sense ànima, que utilitza la força de l’independentisme per acomodar-se al poder com van fer abans alguns líders de CiU que ja han passat a millor vida. Si no fos per la CUP o pels discursos de Rufián, potser sí que caldrien anys per desemmascarar els jocs de paraules de la Colau. 

El procés ens ha ensenyat que n’hi ha prou que un polític actuï amb coratge i optimisme per deixar en evidència els que ja s’han rendit. Una vegada amortitzats Duran i Lleida i el president Mas, Colau s’ha convertit en l’arma preferida del sistema per tornar a la dialèctica pujolista i estancar la independència en un fangar de retòrica confusa. 

La política catalana és ara mateix en una batalla campal entre els que volen tancar la finestra que es va obrir el 2009 amb les consultes i els que intenten mantenir-la oberta. La insistència dels diaris a oposar Mas i Puigdemont em fa sospitar que alguns experts preparen el terreny per escindir una part del vot de Convergència i enviar-lo a la Colau, a Unió, al PSC o, si cal, al nou partit de Xavier Cima. 

De moment, el tripartit és l'única alternativa factible al referèndum i bona part dels dirigents de Convergència el prefereixen a posar les urnes. Només cal llegir els columnistes del Camamilla Party per veure com denuncien el que en realitat desitgen de tot cor: un front d’esquerres que converteixi Junqueras en una caricatura de Companys encara més ridícula que Mas.

Igual que li va passar a l’expresident, a Colau cada vegada se li nota més que viu la llibertat com una cosa bruta. Tots dos viuen absorbits pels traumes del franquisme i per les seves pròpies inseguretats i, per quedar com uns herois, intenten esborrar el record de les consultes, que es van celebrar malgrat les prohibicions tàcites i explícites de l’Estat espanyol.

El problema del referèndum no és la llei espanyola, com repeteixen els diaris. El problema és que és una acció política concreta que no es pot manipular a favor de cap partit ni de cap sector econòmic o social. Mentre el RUI ocupi tantes planes de diari, l’Espanya confederal que l’alcaldessa reivindica ara a les entrevistes recordarà els discursos patriòtics de Duran i Lleida.  

Aquesta setmana s’ha vist clar que Rufián representa, amb la seva senzillesa i verticalitat, l’esperit de les consultes, mentre que Colau és filla de la retòrica de la desmoralització que s’ha utilitzat per enverinar el procés i per evitar que l’independentisme cristal·litzés en un líder que no estigués controlat per l’statu quo.

L’autodeterminació no només ha deixat Espanya sense govern. A més està destruint la superioritat moral de l’esquerra pija, que difícilment es podrà tornar a refugiar a Barcelona com en d'altres temps, sense convertir-la en capital d'Estat. Per això resulta tan incòmoda i per això Colau mira de processitzar-la com si fos la CiU del 2012. 

Per això també hi ha estrategs que volen enviar Carme Forcadell a Madrid com a líder d'una llista única. Aviam si així poden enfosquir la llum solar de Rufián.