A la Història sense fi hi ha un moment que la pantera cínica li diu a l'Atreyu, el jove guerrer voluntariós que intenta salvar Fantasia sense gaire èxit: "A mesura que la gent perd la capacitat de somiar, també perd l'esperança i es va tornant cada vegada més fàcil de controlar". La novel·la de Michael Ende explica molt bé la relació creativa que tenen la realitat i la imaginació. A mesura que la gent deixa de creure en els seus somnis, també deixa de creure en allò que pensa o diu. Llavors la realitat es va empobrint fins a quedar reduïda a una qüestió de comptabilitat i salvatgisme.

Si els poders de l'Estat aprofiten la situació de Catalunya per exhibir la seva força arbitrària és perquè saben que no hi ha res que pugui existir sense una mica de màgia i d'imaginació. Com passa en les postguerres, el poder victoriós es fa notar de manera descarnada. Una vegada obtingut el control del territori i de la vida material dels vençuts, el darrer pas és doblegar-ne l'esperit. Per rematar l'independentisme, l'Estat necessita esclafar la capacitat dels catalans de creure en l'imaginari que el va fer emergir. Només quan creguem que vam viure uns anys absurds, la unitat d'Espanya estarà segura.

La funció invisible del 155 és aconseguir que la gent deixi de sentir-se lliure de pensar —i d'actuar— com fa uns mesos. Certa o falsa, la notícia que Pablo Iglesias estudia de canviar el nom de Podemos és el resum del clima fatalista que el govern del PP mira de consolidar a través dels tribunals i de la premsa. Abans d'abordar quatre reformes que puguin tornar a maquillar de legitimitat el sistema que el conflicte amb Catalunya ha desemmascarat, Rajoy necessita tenir l'oposició arraconada. Tant se val si l'arracona en una queixa inútil, com més ofesa millor, o en una resignació hedonista de qui dia passa any empeny. 

L'onada criminalitzadora que patim no s'entén sense la batalla psicològica que l'Estat mira de plantejar als seus ciutadans. Com ha passat d'altres vegades a la història, el govern espanyol utilitza les pulsions autoritàries que van aflorant al continent per legitimar la repressió i assegurar-se la seva unitat política. A tot Europa els estats trontollen i alguns miren de contenir els canvis a cop de bastó. Res no contribueix tant a matar la imaginació i el pensament com la urgència de trobar solucions que s'apodera de la gent quan té la sensació que necessita protegir-se del món exterior. 

Quan la gent es veu a si mateixa a través de les seves necessitats més que no pas a través dels seus anhels, busca subterfugis i és més fàcil d'espantar i de dirigir. La covardia i la por avancen com un dominó i es filtren en tots àmbits de la vida, de manera que és difícil que ni tan sols els més valents se'n puguin arribar a abstreure sense semblar absurds Quixots. Igual que passa amb el món de Fantasia a la Història sense fi, és probable que els propers anys haguem de veure com el nostre univers es va encongint i que, de sobte, ens trobem defensant idees que havíem donat per descomptades.

Al final de la novel·la d'Ende, Fantasia queda destruïda gairebé del tot. Els esforços d'Atreyu només aconsegueixen cridar l'atenció del nen que llegeix el llibre, que és qui realment acaba donant un final feliç a la novel·la. És veritat que en un grapat de sorra hi pots arribar a veure el terror. Però també és possible d'arribar-hi a veure un món millor, si tens la força de pensar-lo. Segurament encara haurem de caure molt avall abans no comprenguem fins a quin punt el nostre pitjor enemic no és tan l'arbitrarietat dels tribunals i les mentides de la premsa com l'efecte que acaben tenint en la nostra llibertat interior —sovint en nom d'un sentit equivocat de la bondat o de la intel·ligència. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Enric Vila
La guerra de paper Tempesta de grisor Enric Vila