Simon Kuper va tornar a publicar diumenge al Financial Times un article d’aquests que et fan venir ganes d’alçar-te i aplaudir. Kuper és als meus antípodes. Si jo formo part de la meitat del món que veu la globalització des del fenomen local, ell és un desarrelat. Va néixer a Uganda, fill de pares sud-africans, i ha acabat vivint a París, després de passar la infantesa a Holanda i educar-se a la Gran Bretanya i als Estats Units. 

Durant el referèndum escocès i la campanya del Brèxit, va perdre una mica els nervis. Però després de la victòria de Donald Trump va ser el primer opinador de l’elit liberal que es va espolsar els prejudicis cofoistes i va mirar d’entendre què passava. En comptes de seguir demonitzant això que l'statu quo anomena el populisme, va passejar-se pels barris marginals de França intentant comprendre per què la gent no vota les opcions que a ell li semblen raonables. 

El seu darrer article introdueix un element que explica bé per què la democràcia està estancada. Amb el seu estil planer de comentarista esportiu, Kuper recorda que la gran passió dels líders populistes és el desig de castigar. Tots els discursos populistes, assegura, tenen en comú el desig de posar algú a la presó. Les ganes de matar i de conquerir que es van apoderar de l’Europa dels anys trenta, ara es vehiculen a través d’un legalisme venjatiu, que disfressa la frustració i la intolerància de respecte a la llei.

Com diu Kuper, quan no tens força o talent per oferir solucions concretes als problemes, servir-se de l'Estat per castigar pot semblar una alternativa realista. El columnista atribueix l’origen d’aquest clima punitiu a l’èxit que van tenir les polítiques policials practicades per alguns alcaldes durant la dècada dels noranta. El fet que la mà dura servís per salvar el prestigi de ciutats com Nova a York, ve a dir, ha deixat un record pervers que exacerba els discursos judicials i policials com a alternativa al fracàs dels valors bonistes.

Amb un cert estupor, l’opinador s’adona que la pulsió venjativa que s’atribuïa a Trump es comença a escampar perillosament entre els seus opositors, aquells que fins fa poc predicaven el diàleg infinit i el final de la història. A mi no m’estranya gens. Primer perquè el caos és l'últim ressort del poder, quan se sent amenaçat. I segon perquè el discurs políticament correcte, que ha ofegat la creativitat occidental, sorgia de l’autoodi i del remordiment i hi ha una línia molt prima entre les ganes de ser castigat i les ganes de castigar, entre el masoquisme i el sadisme.

La democràcia espanyola no s’ha acabat d’alliberar mai d’aquesta pulsió punitiva que esparvera Kuper. Només cal recordar en quin clima s’han produït les alternances de govern a Madrid i el paper de cap de turc o de pacificador que, segons el moment, el catalanisme hi hagut de jugar, per justificar la seva existència política. Durant la Transició, Trias Fargas ja deia que, els espanyols, quan no et poden afusellar et tiren els tribunals a sobre. El debat sobre la independència ha posat en evidència fins a quin punt tenia raó.

Des de Catalunya és fàcil veure que la cultura del càstig que s’ha apoderat de la democràcia occidental té l’origen en la por d’uns sectors socials que han d’exagerar la nota per defensar els seus interessos. El populisme, si existeix, sobretot és un insult que serveix per desacreditar els adversaris que no suquen del teu pot. La contribució que Duran i Lleida i alguns diaris han fet a la destrucció del debat polític pervertint i ensorrant un partit com Unió Democràtica, per exemple, és molt més important que la que hagi fet qualsevol okupa o indignat de plaça de Catalunya. 

La performance de la CUP a la seu del PP és una broma al costat de l’autoritarisme que García Albiol legitima cada dia amb les seves amenaces. Quan Mas i Puigdemont bramen que l’Estat es venjarà de Catalunya -en comptes de concentrar-se a millorar el seu discurs i explicar bé els beneficis de la independència- també contribueixen a intensificar l’anomenat clima populista. I així mateix ho fan les monges de la lliga del bon mot, que patrocinen tanta hipocresia amb l'excusa de les formes, i els que vaticinen que l’Estat impedirà físicament el referèndum, potser perquè no poden admetre que fa 20 anys que s'equivoquen. 

Quan les pors o els beneficis personals et porten a posar l’èmfasi en prediccions de caire alarmista més que no pas en solucions democràtiques concretes, l’ogre de la demagògia s’infla com un globus. La democràcia es va inventar perquè els homes perseguissin els seus somnis, no pas perquè visquessin atemorits de les seves pròpies idees. Les retallades no han pogut substituir l'antiga violència de classe que l’Estat havia atiat sempre per trencar el país i obligar les elits catalanes a fer-li la feina bruta. Així mateix, res no pot impedir la celebració del referèndum excepte el pessimisme de les mòmies repintades que viuen dels fantasmes del passat.