Després del comiat del papa Francesc, els ulls estan tots posats ara en l'elecció del nou cap de l'Església catòlica. Aquesta fase transcendeix l’àmbit espiritual per esdevenir també un esdeveniment humà carregat de simbolisme, intrigues internes i una allau d’especulacions mediàtiques. Tot i les nombroses notícies, informacions i apostes públiques, la història recorda que les prediccions més segures sovint s’esfondren en el moment decisiu. Un altre dels dubtes és si el nou papa tindrà una línia continuïsta amb el papa Francesc o bé trencarà totalment amb el que havia promulgat fins ara. Cal tenir present un principi fonamental: qualsevol home batejat i catòlic pot, en teoria, ser escollit com a papa. Tot i això, la pràctica consolidada assenyala que és dins del col·legi cardenalici on es troba el futur bisbe de Roma. Actualment, hi ha 135 cardenals amb dret a vot en un eventual conclave —és a dir, menors de 80 anys— i tot indica que serà entre ells on es designarà el successor del papa Francesc.
La llista de "favorits"
Tot i que no existeix cap “llista oficial de favorits”, la història dels conclaves convida a la prudència. Jorge Mario Bergoglio ja era considerat massa gran quan va ser escollit papa el 2013, i Karol Wojtyła, abans de convertir-se en Joan Pau II, ni tan sols figurava entre els noms més esmentats. La història sovint opta per la sorpresa sota la cúpula de la Capella Sixtina. Tanmateix, les prediccions són inevitables. Entre els noms més citats per analistes i cases d'apostes hi ha el del cardenal Pietro Parolin, actual secretari d’Estat del Vaticà. Italià, amb una llarga trajectòria diplomàtica i un perfil moderat, Parolin encarna la continuïtat institucional. Coneixedor del funcionament intern de la Santa Seu i amb experiència en l’escena internacional, el seu nom sona com el d’un possible papa d’equilibri, més que no pas de ruptura.
Un altre nom que ressona amb força en les travesses per a la successió del papa Francesc és el del cardenal Luis Antonio Tagle, filipí i expresident de Càritas Internationalis. Amb 67 anys, una edat relativament jove en l’àmbit eclesiàstic, Tagle destaca per la seva presència mediàtica, el seu carisma pastoral i una trajectòria que connecta amb les inquietuds socials de l’Església contemporània. La seva figura guanya atractiu especialment en un moment en què el sud global —i en particular Àsia i Àfrica— reclama més protagonisme dins de l’estructura del Vaticà. Tagle representa aquesta veu emergent i simbolitza una possible obertura cap a una Església més diversa, descentralitzada i atenta a les perifèries.
El nom del cardenal Peter Turkson, originari de Ghana, també sona amb força en les travesses vaticanes. Reconegut pel seu carisma i pel seu compromís amb qüestions com la justícia social, el medi ambient i l’economia, Turkson s’ha consolidat com una veu influent dins de l’Església global. La seva elecció suposaria un autèntic gir històric: seria el primer papa africà en més de mil anys. Tot i això, malgrat la seva projecció i prestigi, alguns analistes el veuen més com una figura àmpliament respectada que no pas com un veritable favorit a ser escollit.
Entre els noms que continuen sonant per al pròxim conclave destaquen el canadenc Marc Ouellet i l’hongarès Péter Erdő. Tot i que Ouellet arribarà als 80 anys aquest any —el límit d’edat per votar en un conclave—, durant molt de temps ha estat considerat un papabile seriós i encara conserva el suport d’alguns sectors conservadors dins de l’Església. Erdő, en canvi, representa una altra tradició: la del catolicisme centreeuropeu. Amb una sòlida formació teològica i una llarga experiència al capdavant de la Conferència Episcopal Europea, el cardenal hongarès aporta un perfil intel·lectual i institucional, que alguns veuen com una aposta per la continuïtat doctrinal en un context de canvis globals.
Tot i ser europeu, el cardenal Jean-Claude Hollerich —jesuïta luxemburguès— ha despertat una atenció creixent per les seves postures obertes i reformadores. És especialment conegut pel seu posicionament a favor d’una major inclusió de la comunitat LGBTQ+ dins de l’Església, un tema que ha generat debat intens en els cercles eclesiàstics. Hollerich seria percebut com una continuïtat natural de l’estil i l’agenda del papa Francesc: diàleg, reforma i obertura. No obstant això, el seu perfil també genera resistències dins del col·legi cardenalici, on encara hi ha sectors reticents a certs canvis de to i enfocament.
Nou papa: conservadorisme vs. progressisme
El dubte que sobrevola més notícies i pensaments és si el nou papa serà més conservador o seguirà amb la via més progre que havia agafat el papa Francesc amb la introducció de canvis. "Si s'imposés la visió conservadora i anti-bergogliana dins el nou Conclave, guanyarien l’aposta els qui veien en el papa Francesc un home 'ambigu, destructiu, autoritari, dispers, comunista', per citar només cinc adjectius que se li atribuïen. L’ala anti-Papa és minoritària, i tot i que els seus caps són visibles, com el cardenal Burke o el cardenal Sarah, i estan més preocupats per mantenir ferma l’Església, ben lligadeta, que per ser rellevants en el món", explica Miriam Diez, vicedegana de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat de Comunicació Blanquerna i directora de l'Observatori Blanquerna de Mitjans de Comunicació, Religió i Cultura. "Els interessa més la institució eclesial. Seria un Papa d’ordre, probablement no d’estil dictatorial, però sí de mà ferma vers el que ja es considera en ambients conservadors 'la deriva de Francesc'".
En aquest sentit, destaca, "es posaria més èmfasi en la validesa del Codi de Dret Canònic i del Catecisme de l’Església catòlica, documents que si bé naturalment han estat ben vigents aquests 12 anys, no han estat citats a cada trobada ni referenciats a cada escrit, i, sobretot, no han dictat la política vaticana, més centrada en aspectes programàtics més de caràcter evangèlic. Si un nou papa emergís i no fos de l’ala del papa Francesc, l’Església catòlica es recentraria, es miraria més a si mateixa, es reformaria internament i intentaria posar fi a dissidències i possibles moviments cismàtics que podrien emergir. El diàleg intraeclesial seria prioritari, i el diàleg amb les altres religions, secundari".
Per altra banda, si en el Conclave emergeix una figura continuista amb el papa Francesc, l’Església catòlica pot ser més rellevant en el tauler geopolític mundial, insisteix Diez. "Un actor a tenir en compte i un aliat per a les altres religions. El nou pontífex haurà de relligar aspreses internes, i no li será fàcil". D'aquesta manera, posa èmfasi en el fet que "s’haurà d’adaptar –llevat que sigui un perfil com el cardenal Parolin, que no s’hauria d’adaptar perquè ja està adaptadíssim, com a Secretari d’Estat que ja és avui–.
"El Vaticà no és fàcilment desxifrable, i les urgències del nou papa no són menors. Haurà de calibrar què fer amb els viatges, si seguir l’estratègia de les minories irrellevants de Francesc, o acontentar també a grans potències. Un nou papa reformista i progressista podria fer avançar l’Església, costa molt, però ho podria aconseguir amb sinergies amb altres cristians que ja han avançat més, com algunes comunitats anglicanes o protestants", subratlla. "Es podria reforçar el llaç amb altres comunitats de creients i Roma podria ser més laica i menys clerical, donant espai a un altre tipus de treballador al govern de l’Església. Si l’ala reformista és la guanyadora i la preferida de l’Esperit Sant, les persones amb situacions 'irregulars' –manera com es qualifica dins l’Església a col·lectius diversos, des de divorciats tornats a casar o parelles homosexuals– podran veure els seus drets reconeguts, i no només comprensió i empatia papal", conclou.