Donald Trump pot decidir que no concedeix una entrevista a CNN. Pot negar-se a respondre a una pregunta de Politico. Pot reunir-se només amb periodistes de Fox News o tancar completament el Despatx Oval a la premsa. El que jurídicament resulta molt més problemàtic és una altra cosa: obrir un acte als mitjans i deixar-ne fora un de concret perquè al president no li agrada el que publica. Aquesta és la frontera constitucional que torna a posar-se a prova després que Trump anunciés divendres que prohibeix l'accés a la Casa Blanca a CNN, MS NOW i Politico per la seva cobertura, que qualifica de "fake news", i advertís que altres mitjans podrien ser els següents. L'anunci, de moment, deixa moltes incògnites sobre com s'aplicarà exactament: Trump no ha detallat si retirarà les acreditacions dels seus periodistes, si els impedirà entrar al recinte presidencial o si els exclourà només dels actes de places limitades i del grup que segueix de més a prop el president.
La diferència no és menor. No és constitucionalment el mateix impedir a CNN participar en una roda de premsa oberta als corresponsals acreditats que no convidar-la a una entrevista privada amb Trump. I tampoc és exactament el mateix una roda de premsa a la Casa Blanca que una trobada al Despatx Oval o un viatge a bord de l'Air Force One. És una distinció important: la Constitució no obliga la Casa Blanca a obrir les portes a la premsa, però, quan les obre, la manera com decideix qui hi entra queda sotmesa a límits constitucionals.
Què diu realment la Primera Esmena?
La Primera Esmena de la Constitució nord-americana, ratificada el 1791, estableix que el Congrés no pot aprovar lleis que restringeixin "la llibertat d'expressió o de premsa". Amb el desenvolupament posterior de la jurisprudència, aquesta protecció no limita només el Congrés: afecta també l'actuació del Govern federal i dels seus responsables. Però aquesta protecció no significa que un periodista tingui un dret constitucional a entrar allà on vulgui.
I qui decideix qui es premsa és al final, el problema de fons. La Primera Esmena no va ser concebuda per garantir a cada periodista una acreditació de la Casa Blanca. Ni obliga el president a parlar amb CNN, Politico o qualsevol altre mitjà. La seva lògica és una altra: impedir que el poder públic pugui decidir quines opinions mereixen circular i quines han de ser castigades. Per això la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és necessàriament matisada. Sí, Trump té un ampli poder per decidir quants periodistes entren en els espais restringits de la Casa Blanca i en quines condicions. La Casa Blanca és un edifici governamental amb espais restringits. El president pot decidir que una reunió sigui privada, limitar el nombre de periodistes que entren al Despatx Oval per qüestions d'espai o establir condicions de seguretat per pujar a l'Air Force One. Fins aquí, el marge presidencial és molt ampli. El problema apareix quan el criteri deixa de ser l'espai, la seguretat o l'organització i passa a ser què publica aquell mitjà. Perquè aquest poder presidencial té límits quan pretén utilitzar l'accés com a recompensa per als mitjans favorables i com a càstig per als crítics. Dit d'una altra manera, la Primera Esmena no garanteix a CNN una cadira al Despatx Oval. El que intenta impedir és que la cadira depengui de si al president li agrada el que CNN explica.
Reporter: Freedom of the press is enshrined in the 1st amendment—
— Acyn (@Acyn) September 18, 2026
Trump: Oh, thank you for telling me.
Reporter: Are you trying to intimidate the press?
Trump: No, I dislike dishonest press like you. I think you’re terrible. pic.twitter.com/znMF9LE51h
Una roda de premsa no és una entrevista
L'exemple ajuda a entendre-ho. Si Trump concedeix una entrevista exclusiva a Fox News, CNN no pot exigir constitucionalment que també l'entrevisti. El president conserva la llibertat de decidir amb qui parla. Tampoc està obligat a convidar tots els mitjans a una reunió privada. Però el cas canvia quan es tracta d'una roda de premsa de la Casa Blanca oberta habitualment als mitjans acreditats. Si l'administració permet l'entrada d'ABC, NBC, CBS o Fox News, però prohibeix l'accés exclusivament a CNN perquè considera que la seva informació és massa crítica, el problema jurídic és molt diferent. Aquí entra en joc un principi fonamental del dret constitucional nord-americà: la "viewpoint discrimination", la discriminació per punt de vista: el Govern no pot utilitzar el seu poder per premiar una opinió i castigar-ne una altra. Les restriccions governamentals motivades pel contingut o el punt de vista d'un discurs estan entre les que desperten més recels sota la Primera Esmena.
Pot prohibir-los entrar al Despatx Oval o a l'Air Force One?
Aquí Trump té més marge. Ni el Despatx Oval ni l'Air Force One són espais oberts a tota la premsa: per raons d'espai, seguretat i organització, només hi accedeix un nombre reduït de periodistes, sovint integrats en el press pool. Això permet a la Casa Blanca seleccionar qui hi entra, però no actuar de manera arbitrària. El precedent més recent és el conflicte amb Associated Press, exclosa el 2025 d'alguns actes al Despatx Oval i de l'Air Force One després de negar-se a adoptar de manera general la denominació "golf d'Amèrica". Un jutge federal va donar inicialment la raó a l'agència i va establir que la Casa Blanca pot fins i tot tancar completament aquests espais a la premsa, però, si hi deixa entrar periodistes, no pot relegar un mitjà comparable per la seva línia editorial. La causa continua oberta i encara no hi ha una doctrina definitiva sobre tots els límits del poder presidencial.
Trump barks "not you" at a reporter when he gets a question he doesn't like https://t.co/ZOSwYJ45OA pic.twitter.com/nQT8kGvyfO
— Headquarters (@HQNewsNow) September 18, 2026
El precedent de Jim Acosta
Trump ja va topar amb aquest problema durant el seu primer mandat. El novembre del 2018, la Casa Blanca va retirar l'acreditació al corresponsal de CNN Jim Acosta després d'una tensa discussió amb el president durant una roda de premsa. CNN va recórrer als tribunals i un jutge federal va ordenar que se li retornés temporalment el passi. La disputa es va centrar especialment en les garanties que l'administració havia de respectar abans de retirar una acreditació.
Al darrere hi havia un precedent encara més antic: Sherrill v. Knight, del 1977. En aquell cas, un tribunal federal va establir que, una vegada la Casa Blanca crea un sistema estable d'acreditacions per als periodistes, no pot denegar-les arbitràriament i ha de proporcionar una justificació i unes garanties mínimes al periodista afectat.
Què fa diferent el veto actual?
Aquí Trump podria haver-se creat un problema amb les seves pròpies paraules. No ha justificat el veto a CNN, MS NOW i Politico per raons de seguretat, d'espai o per l'incompliment d'una norma concreta. Ha dit explícitament que els prohibeix l'accés a conseqüència de la seva cobertura. "Com a resultat de la seva constant informació de NOTÍCIES FALSES", va escriure Trump en anunciar la decisió. També va advertir que més mitjans podrien seguir-los. És precisament aquesta justificació la que podria adquirir importància en una eventual demanda. Perquè permetria als mitjans argumentar que no estan davant d'una norma general aplicable a tothom, sinó davant d'una represàlia governamental motivada pel contingut de la seva informació. CNN ja ha sostingut que, si s'executa el veto anunciat, constituiria una vulneració dels seus drets constitucionals. Politico també ha anunciat que defensarà els seus drets sota la Primera Esmena.
La Casa Blanca controla més els 'pools'
Hi ha un altre element que fa especialment rellevant aquesta batalla. Durant dècades, la White House Correspondents' Association va tenir un paper essencial en l'organització del "press pool", el petit grup de periodistes encarregats de seguir el president quan no hi havia espai per a tota la premsa. Durant el segon mandat de Trump, la Casa Blanca ha assumit molt més control sobre aquesta selecció. Això dona a l'administració una capacitat més gran per decidir quins periodistes entren en alguns dels espais més restringits i, per tant, qui pot veure directament el president, escoltar determinades converses i formular-li preguntes. El sistema de "pool" és especialment important perquè els seus membres proporcionen després informació i material a la resta de la premsa. Per això, el possible veto a CNN té una transcendència especial: podria afectar la seva participació en el tradicional grup de cadenes televisives que segueixen permanentment el president.
Què pot fer Trump i què és més problemàtic?
La frontera es pot resumir d'una manera relativament senzilla. Trump pot decidir a qui concedeix una entrevista; negar-se a respondre a una pregunta; fer una reunió privada sense periodistes; limitar l'accés al Despatx Oval o a l'Air Force One perquè no hi cap tothom; i establir criteris raonables de seguretat i organització. El que constitucionalment és molt més difícil és permetre l'accés general a uns mitjans i excloure'n d'altres explícitament perquè no li agrada el que publiquen. Aquesta diferència és essencial. No existeix un dret constitucional dels periodistes a estar permanentment a prop del president. El que sí que existeix és una protecció davant l'ús del poder governamental com a instrument de represàlia contra determinats punts de vista.
Per què ara, abans de les eleccions?
La nova ofensiva contra els mitjans arriba, a més, en un moment especialment sensible: falten només sis setmanes per a les eleccions de mig mandat del novembre. No hi ha proves que permetin afirmar que Trump hagi adoptat el veto com a part d'un pla electoral formal. La justificació que ell mateix dona és que considera que aquests mitjans menteixen sobre la seva administració. Però el calendari dona inevitablement una dimensió política a l'enfrontament. La guerra contra els mitjans ha estat durant anys una part central del discurs de Trump i,segons alguns analistes, qualificar una informació de "fake news" li permet discutir no només el seu contingut, sinó també la legitimitat de qui la publica.
A les portes d'una cita electoral, aquesta estratègia té un efecte evident sobre el debat públic: una notícia negativa pot deixar de discutir-se pels fets que explica i convertir-se en un nou episodi de la batalla entre Trump i una premsa que presenta com a hostil. El nou element és que aquesta batalla ja no es desenvolupa només amb paraules. Trump ha passat dels insults contra els periodistes a discutir també qui pot entrar, qui pot preguntar i qui pot seguir físicament el president.