Portades de la guerra de Putin que deixen en evidència als diaris impresos

Un dia més, el pes de les portades impreses correspon a les fotografies, únic contingut que pot presentar alguna novetat, algun ganxo. Amb la, diguem-ne, humiliació afegida que totes vénen d’agències de notícies i no dels periodistes dels diaris. Aquest dissabte, La Vanguardia, El País, El Periódico i la meitat de l’Ara trien imatges de civils fugint o espantats, alguns amb la canalla a sobre o amb el fons de les destrosses de les bombes i míssils russos. Potser millor aquestes imatges més devastadores —encara que també fan més por— que altres com aquesta de la dotzena de soldats de la Guàrdia Nacional d’Ucraïna que prenen posicions tots estesos sobre una autopista d’accés a Kíev, una imatge poc marcial —no se’ls veu gaire aguerrits i tot fa pensar que de batalla n’hi haurà més aviat poca. Aquesta la donen l’altra meitat de l’Ara, l’ABC i La Razón. També pots optar per la photo de guerre de l’Agence France Presse que publica El Mundo: un soldat rus amb uniforme ucraïnès mort a sota d’un camió. La imatge és neta, sense sang ni destrosses angunioses, sigui dit amb respecte. Ara, a primera vista penses que és un militar dormint al costat d’un vehicle després del seu torn al front o cosa semblant. Que no és Mort d’un milicià, de Robert Capa, vaja. Val a dir, ja que hi som, que entre les fotos de civils tampoc no n’hem vist cap com les d’Agustí Centelles, com aquella on s’hi veu la mare del periodista Josep Pernau plorant al costat del cadàver del marit en un carrer de Lleida l’endemà del bombardeig del 2 de novembre del 1937. (Diguem aquí que tant de bo no n’hi hagi).

Els diaris impresos no poden aportar l’última hora com ho fan les teles i, sobretot, els digitals. La informació dels papers és per força vella i, bé que s’ho coneixen, escriuen els títols de manera que facin servei sis o set hores més tard, quan piquin l’ull dels seus lectors. Vindria a ser com esperar menjar calent set hores després d’escalfar el plat. Aviam, si fas això destrueixes el menjar o el teu estómac. A més, es fa difícil de pensar que els compradors dels papers no han vist els telenotícies la nit anterior, o fins i tot que no escolten la ràdio quan es lleven. Què explica realment un títol com “La batalla de Kíev” o “Setge a Kíev”? Res i menys. Potser quan llegim els diaris aquest dissabte al matí, Kíev estarà perduda o mig arrasada. O resistirà i posarà en problemes als portadistes perquè, què faran? Escriure “Batalla [o setge] de Kíev. Segon dia”? O una flamarada èpica tipus “Kíev resisteix”? Quatre de les vuit portades que aquí es comenten han triat el terme “batalla”, potser perquè es fan la il·lusió que la Guàrdia Nacional d’Ucraïna serà capaç d’aturar o de frenar l’exèrcit de Rússia (o hem de dir-ne “de Putin”?). Que no només plantarà cara sinó que podrà sostenir una acció bèl·lica i batre’s prou temps per considerar-ho una batalla de debò. “Setge”, en canvi, suggereix més aviat que l’assetjat és el perdedor i indica que l’assetjador s’empararà de la ciutat o del territori pel què es combat. Sigui com sigui, l’efecte que fan avui els diaris al quiosc, amb tot de fotos i títols repetits, és ben galdós.

Hi ha diaris que no llencen la tovallola i pretenen salvar el dia. Guarneixen els títols amb arabescos i filigranes de caire geopolític, com volent fer-se els espavilats. Problema: queden com uns ganàpies, uns talossos, uns saltataulells o tot alhora. Pitjor encara, tothom ho veu. El Mundo, per exemple, diu en un títol així de gran que Putin “pren Kíev per esclafar la democràcia”. No pot ser! Pensàvem que ho feia per repartir dolços a les criatures, flors a les dones i puros als homes, que és com hom s’imagina els regals que triaria un senyoro com Vladímir Vladímirovitx. L’ABC, en canvi, molt solemnement i sota la foto dels intrèpids soldats a l’autopista, ens informa que Putin “exigeix la rendició”. Gràcies per tant, nois.