Els equips de rescat de l’exèrcit israelià han trobat els cossos d'almenys 40 nens i nadons assassinats mentre dormien al quibuts Kfar Aza. Alguns estaven decapitats, segons els militars. Els bombardejos israelians sobre Gaza han matat 260 nens, segons el ministeri de Salut de la Franja. Tot plegat és un horror al qual costa de trobar explicació, ni que sigui una explicació geopolítica indiferent i freda, à la Kissinger. I els analistes diuen que encara en vindran de ben pitjors. És estremidora la fotografia de la portada de l’Ara: un nen palestí d’uns 8 o 10 anys seu sobre la runa d’un edifici amb la mirada perduda, vestit amb uns parracs, mentre un home gran se’l mira desolat i compassiu. No sabem qui és el nen ni què ha passat exactament i se’ns deixa suposar de tot, les pitjors històries, per explicar-nos la història d’aquesta fotografia.
Les bones fotos se’t queden cisellades a la memòria. Punxa el cor i l’ànima la impossibilitat d’emparellar la imatge amb uns fets que permetin circumstanciar-la, com els passa, en una altra escala, als familiars dels morts que no aconsegueixen recuperar-ne els cadàvers. És clar que això no és res comparat amb què pateixen les víctimes d’aquell conflicte —ni el d’Ucraïna, ara cobert per la boira de la guerra a Gaza entre Israel i Hamàs. Com el pare de la fotografia d’aquest Quioscos & Pantalles, que plany la mort del seu fill a l’hospital d’Al-Shifa, a Gaza. Ell tampoc no deu entendre res. Des de la massacre de Butxa, a Ucraïna, que no es veien unes imatges tan terrorífiques, tan horribles.
“Has de preservar la teva compassió i empatia per poder parlar amb la gent i entendre’ls però sense assumir el dolor i la pèrdua dels altres com una càrrega pròpia. Et tornes boig, si no. És el mateix que fan els metges o els treballadors humanitaris, els especialistes en emergències, els psicoterapeutes… El periodista té una feina i fer-la bé és la millor manera d'ajudar la gent. Això... això implica silenciar el teu dolor fins que aquesta actitud esdevé instintiva”. Així explica el corresponsal del diari londinenc The Times a Tòquio, Richard Lloyd Parry, entrevistat a Revers, la secció de cultura d’aquesta casa. És la part complicada de la professió periodística, saber mantenir a ratlla les pròpies conviccions i sentiments i explicar els fets amb prou distància perquè ni l’explicació ni els fets quedin contaminats per unes i altres.
