El Periódico diu en portada que el món se la juga dimarts que ve en les eleccions presidencials dels Estats Units. El País també obre amb un títol contundent: la segona onada de la pandèmia agafa tota Europa cansada. Hi ha dies que són per a fer aquestes portades punyents i aquests titulars feridors. A alguns els pot semblar poesia dominical i manca de, diguem-ne, virilitat informativa. Nah. No només perquè va bé recordar que la vida és dura, que te da sorpresas, com al Pedro Navaja, sinó també que t’hi pots acarar i domar-la amb les teves decisions personals i les nostres decisions com a comunitat, que afecten tothom poc o molt.
Algú va dir que a les eleccions dels EUA hi hauríem de votar tots. És el que ve a dir El Periódico i altres portades: en patirem les conseqüències i no n’haurem estat responsables. La realitat, però, és crua: estem en mans dels votants d’alguns comtats de sis estats: Michigan, Wisconsin, Pensilvània, Carolina del Nord, Arizona i, sobretot, Florida. I dimarts només és el principi. Barack Obama deia ahir en un míting a Michigan que “un president per si sol no pot eliminar tots els biaixos racistes del nostre sistema judicial i penal. Pel fet que m’elegíssiu a mi, els Estats Units no han esdevingut un país postracial”. Doncs això. Qui vingui darrere de Trump, aquest any o el 2024, necessitarà molta energia i sumar molts aliats arreu del món per desfer els torts d’aquests quatre anys passats.
Superar l'enfrontament
Joe Biden, el candidat demòcrata, es presenta amb un programa anomenat Build Back Better (Reconstruir Millor), que evoca el New Deal, el pla de reconstrucció de Franklin D. Roosevelt (1932-1945) per superar la Gran Depressió. El recorre la idea que una crisi tan profunda exigeix una resposta generosa i un fort Estat benefactor. Tot això està molt bé. Segurament, però, el problema més gruixut dels EUA no és tècnic o de competència. És més de fons: la polarització, l’enfrontament de punta a punta de la societat. Avui, fins i tot portar posada la mascareta és una decisió que t’alinea amb una facció i t’enemista amb l’altra.
Esclar que la confrontació i el populisme no els ha inventat pas Trump. Però en viu i n’abusa com mai abans. S’ha negat a ser el president de tots, malgrat que la majoria no el va votar. Ha vulnerat com cap altre president els valors, principis i pràctiques que han fet dels Estats Units refugi per a la seva gent i guia per la resta del món. Tirans i autòcrates —els Putin, Erdogan, Orbán…— viuen més tranquils perquè no senten l’alé dels EUA al clatell ni en tenen cap incentiu. També saben que governar per la mentida (o “realitat alternativa”) funciona. Els ho ensenyat el mateix Trump, capaç de posar en dubte la integritat de les eleccions només perquè creu que això l’ajuda a guanyar, cec al fet que soscava la democràcia que ha jurat de defensar.
El risc de la política identitària
Per a Roosevelt era primordial garantir els mateixos drets i la mateixa protecció social per a tothom, ha recordat Mark Lilla, un historiador de les idees, professor a la Universitat de Columbia (Nova York). A Lilla, un home progressista, l’alarma que la política identitària estigui tan present en el programa demòcrata, perquè no ajudarà a guarir la divisió. Sobretot si els que se senten exclosos són els mateixos que ja es van trobar així a la presidència d’Obama i van abraçar Trump. Difícilment es recuperarà la concòrdia al país si el govern que ve protegeix millor a uns grups socials que a d’altres, també pel que fa a idees i valors.
Els nord-americans, en general pràctics i optimistes, sovint sobreestimen la influència que tenen al món. Un president sol no pot transformar el sistema penal, com el sol poder militar dels EUA no pot transformar altres països —pensa en l'Afganistan o l'Iraq. Els ideals nord-americans, però, sí que serveixen d’exemple en altres democràcies i als que viuen en estats que els persegueixen. Trump, en dir que els ideals són cosa de perdedors, diu als autoritaris, als populistes, als intolerants, que els gran principis nord-americans sobre la l’autogovern i la llibertat no són més que retòrica cínica per a dissimular l’exercici tort del poder.
És veritat el que diu la portada d’El Periódico, a la que avui acompanyen les de La Vanguardia, l’Ara, El País i El Mundo. El món s’ho mira.
