El 3 d'agost de 1979 el tinent coronel Teodoro Obiang Nguema liderava un cop d'Estat contra el dictador de Guinea Equatorial, Macías Nguema Biyogo, membre del seu mateix clan, l'Esangui, i per tant, equiparable al seu oncle. Amb el temps, Teodoro Obiang esdevindria un dictador, que aniria apartant del poder els seus companys militars i governaria de forma cada cop més personalista. Ara ja ha complert 40 anys al càrrec, essent un dels caps d'Estat i de govern més longeus del planeta.

Un home format en el franquisme

Teodoro Obiang Nguema Mbasogo (Akoakam, Mongomo, 1942) va estudiar batxillerat laboral a La Salle de Bata a principis dels anys seixanta, quan el govern espanyol suavitzava el règim colonial. El 1963, gràcies a la recomanació dels lassalians, va aconseguir una beca a l'Acadèmia Militar de Saragossa, on es pensava formar a quadres negres per a la Guàrdia Colonial. Allà continuarien la seva formació al més pur estil de l'exèrcit franquista (però separats dels cadets blancs, en un curs a part).

En retornar a la Guinea Espanyola, Obiang es va incorporar com a alferes a la Guàrdia Territorial, l'exèrcit colonial, junt amb els seus companys del "Grup de Saragossa". En arribar la independència va ser nomenat tinent i va anar ascendint en temps de Macías fins al rang de tinent coronel i cap de les Forces Armades. En conseqüència, va estar implicat en la repressió macista, ja que fins i tot va ser cap de la presó de Black Beach, la més tètrica del país. 

Disposa d'un títol de llicenciat en Dret per la UNED, atorgat pel centre associat d'aquesta universitat a Malabo. Mai no es va presentar a cap examen col·lectiu, com fan la resta dels alumnes. Diuen que els exàmens li eren enviats a palau i que els retornaven respostos. En les seves actuacions habituals no demostra gaire coneixement del Dret, i molt menys respecte per aquest, ja que vulnera sistemàticament les lleis que ell mateix estableix. I això que en una ocasió va afirmar: "No me importa que me llamen dictador, porque alguien tiene que dictar las leyes". Tot i això, la Universitat Nacional de Guinea Equatorial l'ha nomenat doctor honoris causa (va ser el primer títol que aquesta universitat va donar, fins i tot abans de formar el primer llicenciat).

teodoro obiang Guinea desfilada militar Cas Mikó efe

Obiang Nguema en els primers anys al poder.

El cop

El 1979 Macías estava absolutament desprestigiat. No només havia matat molts opositors, sinó que fins i tot havia executat alguns militars i membres de la seva família. Obiang va preparar una revolta, amb el vist-i-plau de França, que en aquells moments també conspirava contra Bokassa, "l'emperador" de Centràfrica. Obiang va dirigir l'operació Lleó per derrocar Macías des de l'illa de Bioko, mentre els seus companys es desplaçaven a la Regió Continental, on era refugiat el dictador. Van eliminar les forces lleials a Macías en uns pocs combats de baixa intensitat. Macías va fugir al bosc i va ser capturat pel tinent Pedro Motú, l'únic que va gosar perseguir-lo. Obiang va prendre el poder, va jutjar i executar Macías, va revitalitzar les seves relacions amb Espanya i va governar mitjançant un Consell Militar Suprem.

1000 pesetas guineanas macias wikipedia

Bitllet amb el retrat de Francisco Macías.

Celebració massa ràpida

Macías havia provocat un elevat nombre de morts (ningú sap quants, perquè no s'han investigat). Obiang, doncs, va ser rebut amb eufòria. Davant la crítica situació del país, Obiang va cridar a la cooperació internacional i Espanya, amb una certa vocació neocolonial, va ser dels primers estats en involucrar-s'hi. Més del 50% del PIB guineà acabaria essent generat per la cooperació, i Espanya en seria el primer país donant. Però Obiang no procediria a la democratització del país. El 1982 va dissoldre el Consell Militar i va començar a governar mitjançant una Constitució autoritària, amb el suport bàsic d'alguns familiars seus (alguns d'ells involucrats en el règim de Macías, com ell mateix). El 1989 va convocar eleccions presidencials, i va ser elegit, perquè, com deien les cançons laudatòries, era el "Candidat únic". Després de la il·lusió democràtica de 1979, el règim es va revelar com una dura dictadura, en la qual no van faltar les condemnes a mort als que conspiraven contra Obiang i la repressió més brutal de l'oposició.

Discurs de Cayo Mba Ondó, un dels homes forts del règim, en aquell moment inspector de les Forces Armades.

El multinguemisme

Als anys noranta, com a conseqüència de les pressions internacionals, Obiang Nguema es va veure obligat a admetre el multipartidisme, però sense cap voluntat de permetre l'alternança al poder. Des del governamental Partit Democràtic de Guinea Equatorial (PDGE) es va crear una constel·lació de falsos partits d'oposició que en realitat no són sinó tentacles del poder, que donen suport a Obiang en les eleccions presidencials. Els militants opositors van continuar essent perseguits i sistemàticament es van manipular les eleccions: Obiang sempre sortia reelegit per més del 97% dels vots, i no hi ha hagut mai més de 2 diputats opositors en un parlament de 100 membres.

Les revoltes dels minoritaris annobonesos (el 1993) i dels bubis (el 1998) van ser esclafades amb la repressió de l'exèrcit. Els principals partits de l'oposició han acabat essent prohibits, o el règim ha manipulat les seves cúpules per posar-hi gent poc molesta. Alguns opositors han estat assassinats (com el mateix Pedro Motú, el militar que va capturar Macías). A la fi, el governamental Partit Democràtic de Guinea Equatorial actua com un partit únic.

Obiang presidencials 2016

Foto: Oficina d'Informació i Premsa de Guinea Equatorial.

El petroli que ho tapa tot

A principis dels anys noranta, el règim guineà estava molt ofegat per l'oposició interna i per les pressions externes (la comunitat internacional exigia la democratització dels països africans). La troballa de petroli en les aigües territorials del país va resoldre la situació d'Obiang. En pocs anys el PIB es va disparar (amb creixements de fins al 70% anual). Guinea va passar de ser un dels països més pobres del món a tenir uns ingressos alts. 

Tot i que no va haver-hi cap diversificació econòmica, els ingressos del petroli van permetre construir infraestructures, apujar els sous i millorar la capacitat repressiva del règim. I el PDGE va poder millorar les seves relacions internacionals. Protegit per les empreses nord-americanes, ben aviat tindria una fluïda relació amb el govern dels Estats Units, però també amb els de França, Corea del Nord, Xina, Rússia... Tothom volia mantenir contactes amb Guinea Equatorial. Paral·lelament, Obiang va patir, el 2004, un intent de cop d'estat organitzat per Mark Thatcher, el fill de Margaret Thatcher, i d'altres lobbistes que volien apropiar-se del petroli d'aquest país africà. Obiang va evitar el putsch perquè els mercenaris van ser detinguts a Zimbabwe, quan es dirigien en avió cap a Guinea. El golpista Obiang va organitzar grans manifestacions per denunciar el colpisme i va reforçar la vigilància i la repressió.

El robatori en massa

Diversos dirigents del règim d'Obiang Nguema havien estat vinculats al narcotràfic, i sempre ha estat notori el desviament de fons públics al país. Amb l'arribada d'ingents quantitats de petroli, la corrupció s'ha disparat. El 2004 el Senat dels Estats Units va trobar evidències que el Riggs Bank havia ajudat Obiang i la seva família a evadir ingents quantitats de diners. Diversos escàndols posteriors han fet evident que Obiang i els seus tenen tendència a confondre els comptes de l'Estat amb els personals. Mentre l'elit s'enriqueix, bona part de la població viu en una situació miserable. Ni la sanitat ni l'educació han millorat gaire en els darrers anys. El dictador es limita a assegurar que si hi ha guineans que passen fam és "perquè la gent no vol treballar".

El fetitxe sota les catifes

Hi ha guineans que diuen, irònicament, que Obiang, en el seu primer viatge a la Moncloa, va amagar un fetitxe sota les catifes del palau. Segons ells, només això explicaria la tolerància de l'antiga metròpolis cap al dictador guineà. Els governs de PP i PSOE han evitat de molestar Obiang sempre que han estat al poder. La Fundació Olof Palme, del PSC, que havia criticat fermament el règim guineà, va canviar d'estratègia quan Zapatero va pujar al poder: en lloc de denunciar la dictadura, es va dedicar a impartir cursos als torturadors guineans per fer-los entendre que no està bé torturar. No es té constància que els fessin molt de cas, tot i que Obiang, darrerament, ha afirmat: "Pràcticament, aquí no hi ha tortures". Hi ha qui sospita que el règim guineà ha finançat els partits espanyols. El que és cert és que hi ha polítics espanyols que han mantingut excel·lents relacions (fins i tot econòmiques) amb el règim guineà, com José Bono, o Miguel Ángel Moratinos (aquest darrer fins i tot ha participat en actes públics del Movimiento de Amigos de Obiang, un dels òrgans de mobilització de masses del règim guineà).

moratinos obiang constancia oficina prensa ge

L'exministre Moratinos, amb Obiang i la seva esposa en un acte del Movimiento de Amigos de Obiang. Foto: Oficina de premsa de Guinea Equatorial.

A la CPLP i a la internacional democristiana

Amb els diners del petroli, l'obsessió d'Obiang Nguema va ser intentar ocultar la seva dictadura i obtenir suports internacionals. I ho ha aconseguit. El 2014 Guinea Equatorial ingressava a la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP), integrada per Portugal, el Brasil, Moçambic, Angola, São Tomé i Príncipe, Guinea Bissau, Cap Verd i Timor-Est. Volia intensificar les relacions econòmiques i polítiques amb els països d'aquest grup. No va importar gaire, per a la integració, que a Guinea ningú no hi parlés portuguès (tan sols hi ha uns pocs milers de persones que parlen fa d'ambó, una llengua criolla derivada del portuguès). Tampoc va semblar importar gaire que el govern guineà no hagués emprès cap mesura seriosa per promoure el francès, que des del 1998 era llengua oficial (però sense cap impacte real). L'únic que va preocupar una mica va ser que Guinea Equatorial derogués la pena de mort, i Obiang Nguema de seguida es va comprometre a fer-ho.

Ara, cinc anys després, hi ha molts guineans que fins i tot ignoren que el portuguès sigui llengua oficial del seu país, i el règim, obertament, ha dit que no pensa abolir la pena de mort. Tot i això, els països de la CPLP reconeixen ara el "compromís" de Guinea en el procés d'integració. I ara fa unes setmanes, el Partit Democràtic de Guinea Equatorial anunciava que s'incorporaria properament a la Internacional Democràtica de Centre (a la qual pertany el Partit Popular espanyol i a la qual també pertanyia Unió). La IDC prometia "avanços democràtics, pas a pas, però sense descans". Absolutament desconcertant en un país que porta 40 anys de dictadura, en què les llibertats estan absolutament reprimides i en el qual ara no hi ha ni un sol diputat de l'oposició.

exèrcit espanyol desfilada dictador obiang guinea equatorial twitter gabriel obiang

L'exèrcit espanyol desfilant a Guinea el passat 12 d'octubre.

L'hereu

Obiang ja té 77 anys. Hi ha preocupació per la seva successió, tot i que no sembla estar en mal estat de salut (fa uns anys mostrava un clar deteriorament, però ara està recuperat). Obiang ha apostat sempre clarament per la seva família, i ha donat càrrecs de gran importància als seus fills (tant als de les tres dones oficials com als de relacions extramatrimonials). Ara bé, el que generalment ha tingut una posició privilegiada ha estat Teodoro Nguema Obiang Mangue ("Teodorín"), el primogènit de la "Primera Dama", Constancia Mangue de Obiang, que fins i tot ha estat nomenat vicepresident del país.

Teodorín ha ocupat llocs de gran importància al govern, però és conegut per la seva vida de playboy (passa bona part de l'any fora del país, de festa en festa). S'ha beneficiat immensament de l'espoli familiar dels béns de l'Estat. Per això ha tingut problemes judicials als Estats Units, a França, a Suïssa... I s'ha vist obligat a cedir bona part d'aquests béns "mal adquirits" a les autoritats dels països on els havia dipositat. Però segueix vivint a tot ritme. El seu màxim rival per la successió és Gabriel Obiang Lima, primogènit de la "Segona Dama" (la segona dona d'Obiang). Recentment s'ha sabut que va pagar al comissari Villarejo perquè espiés els negocis bruts del seu germà i llancés una campanya de desprestigi contra ell als mitjans espanyols.

teodorin coche mar

Teodorín amb el seu minisubmarí de butxaca. Foto: Instagram @TeddyNguema.

Un tres d'agost amb perfil baix

L'aniversari del cop d'Estat d'Obiang, el 3 d'agost, ha estat festiu a Guinea en els darrers 40 anys. Habitualment se celebrava una gran desfilada on es retia homenatge al dictador (que darrerament es fa dir "Libertador"). No només els militars passaven per la tribuna per agrair el "Golpe de Libertad", sinó que hi desfilaven els funcionaris, les venedores del mercat, els nens de les escoles, els habitants dels barris... Era un acte de vassallatge massiu al dictador que se celebrava cada any a una localitat diferent. Això obligava a la renovació de la població triada pel govern, bàsicament amb fons de les elits locals. S'enderrocaven cases velles, es construïen edificis públics, es milloraven les carreteres d'accés al lloc... Enguany, en canvi, la festa no tindrà tant de relleu. Dimarts, dimecres i dijous el govern ha organitzat diverses activitats a Bata. Però la festa central tindrà lloc a Djibloho, la "Ciutat de la Pau", la nova capital que s'està construint al mig de la selva. Un indret fantasmagòric, desert, amb grans carreteres, immensos palaus, un hotel de luxe, un aeroport internacional, una universitat "americana" i luxoses dependències oficials al mig del no-res. El darrer deliri d'un dictador que fa 40 anys que és al poder.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat