El darrer local del Partit Comunista Italià (PCI), a la ciutat eterna ha tancat portes. Era al cor de Roma, a Via dei Giubbonari. Almenys en un dels cors, perquè Roma té tants cors com pujols. Aquest, ara, ha deixat de bategar. Un deute d’uns quants milers d’euros i el passotisme més absolut dels hereus del PCI, que ara ocupen el govern d’Itàlia, ha fet que desaparegui un espai mític, un fragment de la memòria romana, italiana i també europea. El PCI era el partit comunista més gran i amb més poder d'Europa.

Des dels murs del local, els ulls d’Enrico Berlinguer (foto) et persegueixen com els de La Gioconda al Louvre. Berlinguer... el mític Secretari General del PCI. El seu cor va deixar de bategar en un míting. El seu cor es va aturar però ell no. Ell encara va voler continuar fins el final. Una mica com Ramon Trias Fargas. Els bons homes de la vella política. Berlinguer, el comunista que va començar a enterrar el comunisme. Fumava com una xemeneia i acompanyava a la seva dona a missa diària. Ell s’esperava fora. Fumant.

Aldo Moro també ocupa un bon espai de paret. El primer ministre democristià assassinat per les Brigate Rosse. Adversari acèrrim del PCI en un temps en què als adversaris se’ls respectava. Altres temps. Temps de compromesso storico. El cos de Moro va aparèixer al maleter d’un Renault 4, gairebé en posició fetal, amb les cames mig plegades. Un cadàver elegant, perquè Aldo Moro era elegant fins i tot mort. Un altre dels cadaveri eccellenti de l’època. Un altre home bo de la vella política.

Compromís històric. Enrico Berlinguer (e) i Aldo Moro. Roma, maig del 1977.

Per sobre de tots, la mirada miop d’Antonio Gramsci, el fundador del PCI. Un altre home bo de la vella política. No n’hi ha de millor que Gramsci. L’home que va articular l’esquerra i li va donar el cos argumental amb què milers, milions d’europeus es van identificar. Polític humanista, escriptor prodigiós. Els elogis s’esgoten. Avui Gramsci decora samarretes amb les seves frases i la seva miopia és viral a Facebook.

L’alcaldesa grillista de la ciutat s’ha adonat que el contracte de lloguer de la seu de Via dei Giubbonari havia caducat l’any 1947. Ha decidit que si ningú assumia el deute de 170.000 euros, el Campidoglio, l’Ajuntament, es quedava el local, en un dels carrers comercials més cobejats de Roma, doncs enllaça Campo dei Fiori amb el Largo Torre Argentina. El cor de Roma.

Entre plors, llàgrimes contingudes, ràbia i impotència, la història passa pàgina. La implacable contundència del temps que no perdona i s’emporta riu avall icones i mites. Són els temps de la política líquida. De les declaracions per Twitter, al Facebook, dels likes i els followers. La política de frases curtes de 140 caracters que no permeten matís ni reflexió. Un escenari que no deixa aparèixer cap Gramsci, Berlinguer, Moro ni Trias Fargas, per posar algú de casa nostra. Una política pobre, en mans d’homes i dones pobres, no materialment, això és evident, però sí intel·lectualment i en molts casos fins i tot pobres de cor i d’humanitat.

Fa uns anys, la portada de L’Unità, el diari fundat per Gramsci (i també desaparegut), duia la imatge de Berlinguer amb el seu  somriure intel·ligent, com el de La Gioconda, com el de Marcello Mastroianni. El titular era “Torna”. Hi ha dies que enyorem els morts, hi ha dies que enyorem el passat i hi ha dies que enyorem els segles. El vell i atrotinat segle XX amb les seves certeses, els seus horrors i les seves grandeses. La vella política del bons homes i d’algunes dones. És una enyorança potser absurda, potser poc raonada. Critica-la, estàs en el teu dret. El segle XX va ser el segle de la mort industrial, cert, i no és bo contemplar la història à la Manrique i menys encara deixar-nos emportar per una melangia perillosa. No qualsevol temps passat va ser millor. Però què vols que et digui. Eren un temps que sabíem qui érem.