Calígula va fer senador al seu cavall. Emmanuel Macron hauria pogut fer membres de l'Assemblea Nacional a tots els habitants del zoo de Vincennes si hagués volgut. El periodista Edwy Plenel, exdirector de Le Monde i fundador de Mediapart, argumentava no fa gaire que En Marche guanyaria fins i tot posant un ase a les llistes. Tal és la tracció del moviment polític del President. En Marche és un tsunami electoral, una tempesta perfecta que cau sobre França.

A Macron no li passa res que no hàgim vist abans. Ara bé, normalment el procés de canonització era reservat a cantants de pop, algun actor de Hollywood, al Papa de Roma per descomptat i, recentment, a aquesta cosa que anomenat influencers i que són bàsicament gent que xisclen i parlen logorreïcament a les xarxes socials. Fa molt que un polític no puja als altars, el treuen en processó o el veneren com a un miraculós exvot. això és que fa peculiar aquesta situació. Que un país oficialment laic adopti aquest tipus de litúrgies no deixa de ser desconcertant.

És cert que des que el general de Gaulle va instaurar la V República, la maquinària política francesa està programada perquè es produeixi la concentració del poder en un sol home. En diuen el poder vertical, el control sobre els principis regalians (paraula que té a veure amb els poders que s'atribueixen directament al Rei: la seguretat, la defensa i la política exterior), i en ple segle XXI, la comunicació.

En poques setmanes França s'haurà de confrontar a un sistema polític sense contrapoder

Mai abans no s'havien conjugat tots aquests elements en tan poc temps. El resultat és que en poques setmanes França s'haurà de confrontar a un sistema polític sense contrapoder. El poder legislatiu serà escombrat per una immensa majoria del mateix color, l'executiu omnipresent dictarà la política a través d'ordres que ningú no gosarà qüestionar, el poder judicial no té pes en aquesta equació i el quart poder... és anul·lat poc a poc per l'estratègia del Macronisme: comunicar directament al poble prescindint del periodisme i, de pas, del control que el periodisme exerceix sobre el poder en qualsevol democràcia. «Emmanuel Macron ens ha prohibit parlar amb els periodistes. Per a ell, sou un ogre que mai no està tip», comenta un destacat membre d'En Marche a un periodista de Le Monde.

Jo i el poble. La vella monarquia encarnada en un jove de 39 anys, educat pels jesuïtes, que tenen com a referències, entre d'altres, a Maquiavel. La seva sentència "una cosa és arribar al poder i una altra és mantenir-lo", ha de ser un dels mantres d'aquest Déu (així és com l'anomenen en el seu cercle íntim) envoltat dels seus apòstols (així és com es fan dir els membres del nucli dur del poder de l'Elisi) que han imposat un control ferri sobre la política francesa. Toquen tots els ressorts, vigilen totes les traïcions, coneixen tots els moviments. No s'admet l'error, la crítica, la veu lliure. La llibertat d'expressió comença i acaba en la seva paraula. En la d'Ell. No és estrany que comenci a circular un sord rumor: massa poder, massa ambició.

Les últimes enquestes donen uns resultats inquietants: un 61% dels francesos desitjarien una majoria menys aclaparadora que l'estimada en la primera volta, i un 52% es declaren insatisfets dels resultats obtinguts fins ara a les legislatives. Però l'onada macroniana no té aturador.

Macron va etzibar a un periodista: "no contesto preguntes d'actualitat, jo trio els temes sobre els que vull parlar"

La novetat com a precepte absolut. Els novíssims que destrueixen el passat per a construir futurs utòpics. L'Antic Règim que deixa pas a una nova era a cop de guillotina. A França tot reclama una renovació profunda. El Macronisme imposa la novetat com un principi absolut. La renovació es fa al galop. Sembla que els francesos tenen molta pressa per cremar etapes, per engolir la Història. Com si tots haguessin pres alhora el mateix suplement energètic.

Després de les victòries de Trump i del Bréxit, després de la fanfarrona ostentació de Vladimir Putin, crèiem que França ens havia deslliurat de la bèstia. Però el populisme és una hidra de mil caps. A França s'ha reinventat com a moviment. Utilitza tots els ressorts de la democràcia per obtenir el poder. Un poder que després exercirà al seu aire. La democràcia necessita partits polítics i no homes (o dones) providencials. De transparència i de control. Qui exercirà aquest rol a França en aquests moments ? Els periodistes es regiren nerviosos: les seves habituals fonts d'informació han estat escombrades del mapa. I els nous polítics de l'era Macron opten pel silenci militar. "Qui es mogui no surt a la foto" va dir al seu dia Alfonso Guerra. A França es practica el hieratisme en grau superlatiu. El passat 9 de juny, Macron va etzibar a un periodista: "no contesto preguntes d'actualitat, jo trio els temes sobre els que vull parlar". Una mica com aquell "ara no toca" de Jordi Pujol.

Si a l'Assemblea Nacional ningú no gosarà aixecar la veu, si a la premsa ningú no tindrà accés lliure i crític al poder, si l'única persona capaç d'arribar a comunicar amb el déu del Elisi, és la seva dona Brigitte (que adopta aquí un rol d'arcàngel), si tot això passa al mateix temps que es canvien lleis socials, s'allarga l'estat de setge, es liberalitza l'economia... Qui en donarà una visió crítica? Qui en podrà proposar alternatives?

Ha instaurat el somni jesuític per excel·lència: governar des de l'excel·lència sense necessitat de donar explicacions

En aquestes legislatives, només els candidats macroncompatibles dels partits tradicionals tenen possibilitats de ser elegits. El FN està en ple retrocés. El PS, en vies de desaparició, ha posat en venda la mítica seu del carrer Solferino per 50 milions d'euros. La dreta d'Els Republicans, en plena crisi, amb un François Fillon que es nega a tornar els tres milions d'euros que encara li queden de l'última campanya electoral.

Macron defineix la seva presidència com a jupiterina. Déu n'hi do. Júpiter, Déu de l'Olimp. No va curt d'adjectius, el President. No s'amaga amb complexos.

Als seus ministres ja els ha advertit: o aconsegueixen els objectius marcats o salten. Com en una empresa o en un banc, Macron exigeix resultats. Beneficis nets. Comptes sanejats.

Una cosa és arribar al poder i una altra mantenir-se en ell. El brillant enarca que es volia un vers lliure al mandat d'Hollande exigeix als seus ministres silenci absolut. A la sortida de les reunions, els membres del govern d'Édouard Philippe tenen prohibit parlar amb els periodistes. Incòmodes, caminen capcots cap als seus cotxes, mirant les pedres impol·lutes del Elisi. No hi ha declaracions ni entrevistes. Sobren els caps de premsa. Ni ells saben quina és la seva tasca.

El pas d'un vell temps a un de nou demana un comandament autoritari. Si al trànsit li afegim aquesta nostàlgia monàrquica tan francesa el resultat és Emmanuel Macron. El que cal dir a favor dels nostres veïns és que tenen bon criteri a l'hora d'elegir amb qui transitar per les traïdores aigües del desconegut. A Macron se'l podrà acusar de moltes coses, però almenys conjuga a la perfecció les seves frases. Aquesta intel·ligència privilegiada dóna un cert marge a l'esperança. Ningú ha dit que la bondat fa bons polítics. La intel·ligència, en canvi, sí.

Definitivament, és fàcil imaginar que orgullós estaria Sant Ignasi del seu alumne avantatjat. Ha instaurat el somni jesuític: governar des de l'excel·lència sense necessitat de donar explicacions.