Després d'anys d'encadenar crisis econòmiques i de governs conservadors, l'esquerra equatoriana es va imposar a les eleccions del 2007 de la mà de Rafael Correa i les seves promeses de canvi. Ara, tal com diu el refrany, a la tercera va la vençuda i el conservador Guillermo Lasso s'ha imposat a les eleccions de l'Equador després de dos intents fallits. D'aquesta manera, ha sepultat 14 anys de govern ininterromput de la formació 'correísta' Alianza País. Una victòria que ha aconseguit contra tot pronòstic, ja que en la primera volta de les eleccions presidencials, celebrades el 7 de febrer, Lasso va obtenir prop de tretze punts percentuals menys que el correísta, Andrés Arauz.
Nascut a la ciutat de Guayaquil, el principal motor econòmic del país, Lasso va fundar el 2012 el partit de tendència liberal i conservador Creant Oportunitats (CREO) que per les eleccions d'enguany es va unir amb la formació de dretes Partit Social Cristià (PSC), una aliança que ha recollit els seus fruits, ja que, amb prop del 100% dels vots escrutats, ha obtingut un suport del 52,5% enfront del 47,5% del seu contrincant, però, com s'ha arribat fins aquí?
Un dels principals motius és que el conservador ha promès durant la campanya impulsar un creixement econòmic acompanyat d'una justícia social fent un gir cap al centre polític, que li ha permès guanyar aliats i vots. "Els equatorians han optat per un nou rumb, molt diferent de la dels últims catorze anys a l'Equador", ha manifestat Lasso des del centre de convencions de Guayaquil, on ha fet un discurs després de proclamar-se guanyador.
Qui és Lasso?
Fill d'una família de classe mitjana, Lasso és el petit d'onze germans. El futur president, de confessió catòlica, no va acabar la carrera universitària, però és diplomat en Administració d'Empreses en l'Institut de Desenvolupament Empresarial. El 1989, aquest polític va ser president executiu del Banc de Guayaquil, on va fundar el Banc del Barri, a través del qual s'habilitava serveis bancaris a micro empresaris de barris urbans i poblacions rurals. Una iniciativa que el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) va reconèixer com el projecte més gran de bancarització d'Amèrica Llatina.
A més, per aquest servei que va implementar, la Universitat de les Amèriques de l'Equador el va fer Doctor Honoris Causa a l'octubre del 2012, en una cerimònia que també va rebre aquesta distinció l'expresident espanyol José María Aznar, amic personal del futur president de l'Equador. El 2012 va renunciar a la presidència del Banc de Guayaquil, una de les principals entitats financeres del país de la qual Lasso és accionista.
Lasso ofereix un parlament després de guanyar les eleccions de l'Equador / EFE
El banquer ha ressaltat que aquesta dècada que ha estat a l'oposició li ha permès aproximar-se els problemes i angoixes de la població, especialment, aquests darrers anys en el qual el país andí ha viscut submergit en una crisi econòmica. De fet, un dels principals reptes que afrontarà el nou mandatari serà gestionar el deute dels prop 60.000 milions d'euros que arrossega el país, una alta taxa d'atur, la pobresa i un feble sector privat. Per fer front aquesta situació, Lasso ha apel·lat al llarg de la seva campanya la seva experiència professional i ha promès posar punt final al corrent del "Socialisme del segle XXI", impulsada per Correa a l'Equador i que compartia amb altres països de la regió com la Veneçuela d'Hugo Chávez i la Bolívia d'Evo Morales. Una tendència política amb la qual volia continuar Arauz.
Amb tot, els seus contrincants en la carrera electoral han posat l'accent que el 1999, durant el govern de Jamil Mahuad, Lasso va ser el ministre d'Economia que va impulsar la dolarització de l'economia equatoriana després que la moneda local, el Sucre, es devalués arran d'una de les pitjors crisis econòmiques que ha viscut l'Equador. Ara bé, la victòria de Lasso, en bona part, s'explica pel desgast del correísme, més que per les seves promeses electorals.
La crisi del correisme
Després d'anys de governs amb polítiques neoliberals, que va comportar el descrèdit de la classe dirigent, Correa va arribar al poder el 2007 com un líder nou que no venia del món de la política i amb un discurs que prometia un país que tingués en compte la veu del poble. Per això, el 2008, va convocar unes eleccions per instaurar una Assemblea Constituent, que va redactar la nova Carta Magna del país.
També va complir una altra de les seves promeses polítiques i es va negar a pagar el deute que havia contret l'Equador amb el Fons Monetari Internacional (FMI) perquè el considerava il·legítim, així com que els habitants del país no havien de pagar la mala gestió dels seus governants.
Això, va comportar que Equador hagués de buscar noves fonts de recursos econòmics, cosa que el va portar a segellar un pacte amb la Xina perquè invertís en el país i, a canvi, l'Estat andí li pagava el deute amb barrils de petroli. Una arma de doble fil, quan el preu d'aquest recurs es va desplomar el 2015. Si bé el cru equatorià va arribar a cotitzar-se al mercat internacional a 114 dòlars per barril el 2014, un any després el seu preu va caure en picat fins als 30 dòlars. En aquest context, extreure aquest recurs era més car que els beneficis que s'extreien amb la seva venda, però no van poder frenar la seva explotació perquè havien de pagar el seu deute amb el gegant xinès.
Rafael Correa entrevista amb Carles Puigdemont per un programa de la televisió Rússia Today
En un país on el 30% del seu PIB es basava en els guanys del sector petrolier entre el 2010 i 2013, en èpoques de bonança els beneficis obtinguts amb la comercialització d'aquest producte van servir per desplegar un programa de polítiques socials; però amb la davallada del preu del cru aquestes no només es van aturar, sinó que el país andí va caure en una crisi econòmica, que va disparar l'atur i la pobresa.
Després de dos mandats consecutius, Correa no es va tornar a presentar a les eleccions tal com estipula la Constitució del país que no permet que un president repeteixi més de dos legislatures seguides al càrrec. El seu successor va ser qui havia estat el seu vicepresident en el primer mandat, Lenin Moreno, que va guanyar les eleccions l'abril del 2017. Pocs mesos després, el nou president va trencar amb el seu antecessor i va fer un gir cap a la dreta. Amb això, malgrat que el correísme va guanyar a les urnes, a la pràctica, el seu representant va trencar amb les polítiques del Socialisme del segle XXI.
Bona mostra d'això, és que el febrer del 2019, Moreno va arribar un acord amb l'FMI perquè rescatés el país, cosa que va comportar que s'apliquessin reformes estructurals i retallades socials. Unes severes mesures que va desencadenar una sèrie de manifestacions entre el 2 i el 13 d'octubre, que van obligar Moreno a traslladar temporalment el govern de Quito, la capital, a Guayaquil.
D'altra banda, durant el mandat de Moreno van sortir a la llum diversos casos de corrupció vinculats a la constructora brasilera Odebrecht, de qui Correa i una quinzena de persones de la seva administració haurien rebut subvencions de l'empresa a canvi que atorgar-li obres públiques. Per aquests fets l'exmandatari, erradicat des del 2017 a Bèlgica d'on és la seva dona, va ser condemnat a vuit anys de presó. Ara bé, Correa sempre ha negat els fets i assegura que es tracta d'una persecució política. El setembre del 2020, la justícia equatoriana va decretar una ordre de captura per l'exmandatari, que contemplava tornar al seu país si Araúz guanyava les eleccions. Ara, però, la victòria de Lasso ha frustrat el seu somni.
Imatge principal: Guillermo Lasso, celebra amb el seu equip la victòria en els comicis presidencials de l'Equador / EFE