El trauma i la culpa continuen marcant la vida de molts israelians després de l’atac terrorista perpetrat per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, considerat el més devastador en la història del país. Aquest sentiment és especialment intens entre els qui van presenciar els horrors al Festival Nova o al kibutz Nir Oz, així com entre aquells que encara esperen el retorn dels seus éssers estimats. La psicòloga Einat Kaufman, especialitzada en trauma i dol en situacions de desastre, ha estat treballant amb diverses víctimes per ajudar-les a afrontar aquesta nova realitat. Segons Kaufman, l’objectiu és “ajudar-los a suportar la vida”, centrant-se en “les petites coses que poden fer cada dia, com vestir-se, menjar o permetre’s somriure”, i proporcionant-los eines per “normalitzar una vida que no és normal”. Ella mateixa, resident al sud d’Israel, admet que ha de gestionar el seu propi trauma mentre assisteix els altres: “A vegades, quan està tot en silenci, tinc por; quan passa una moto, m’espanto i penso que tornaran a sonar les sirenes”.
El seu testimoni, així com el d’altres víctimes, ha estat recollit per un grup de periodistes —entre els quals hi havia Europa Press— en una trobada organitzada per Fuente Latina. Durant la sessió, Kaufman ha alertat que “el trauma no se’n va, el trauma colpejarà tot el temps”, perquè qualsevol estímul pot reactivar records dolorosos i portar les víctimes de nou al moment de l’atac. També ha destacat un sentiment compartit per gran part de la població israeliana: “gairebé no hi ha cap israelià que no tingui un sentiment de culpa i pensi per què no els va passar a ells”.
En aquest clima de dol col·lectiu s’hi insereix el relat colpidor d’Alejandra López, una jove colombiana establerta a Israel, que va sobreviure a l’atac al festival Nova. “La meitat de mi se’n va anar aquell dia”, confessa. Va assistir-hi amb diverses persones, entre elles la seva millor amiga, que va ser assassinada. Ella va sobreviure amagant-se amb una altra noia, temoroses que les violessin, i es van mantenir en silenci durant hores per no ser detectades. Quan el seu marit va acudir a rescatar-la, es va trobar un escenari dantesc: “hi havia cossos de la gent amb qui havia ballat hores enrere”, dones nues, mutilades i penjades dels arbres. “Sento que no hi havia cap cos complet”, rememora amb dolor.
Una família segrestada
D’altra banda, Luis Har, un dels més de 200 segrestats per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, ha compartit el seu testimoni sobre els 129 dies de captiveri a Gaza. Har, que es trobava al kibutz Nir Yitzhak amb la seva parella Clara, els germans d’aquesta —Fernando i Gabriela— i la filla de Gabriela, Mia, va ser traslladat a la Franja juntament amb la resta de la família. Durant el captiveri, van decidir seguir totes les instruccions dels seus captors per evitar conflictes i no intentar escapar, ja que consideraven que “seria un suïcidi”. Segons Har, l'amo de la casa on estaven retinguts "sí que tenia alguna cosa humana i va ser una de les coses que ens va salvar". Van aconseguir comunicar-se amb ell mitjançant el poc anglès, àrab i hebreu que tots dos coneixien, i aquest els mantenia informats de la situació exterior i intentava proporcionar-los el que necessitaven, començant pel menjar, que Har es va encarregar de cuinar durant tot el captiveri, també per als cinc segrestadors.
Tot i la duresa de l’experiència, Har assegura que el grup va actuar amb una sorprenent serenitat: “Por no hem tingut en cap moment, hem estat en tensió, però ens hem pres les coses molt fredament”, afirma. Amb setanta anys en el moment del segrest, Har es va veure obligat a fer balanç de tota una vida, pensant en els quatre fills i els deu nets que deixava enrere. “Si m’arriba l’hora, està bé, me'n puc anar tranquil, i això em va servir per continuar endavant”, recorda amb una lucidesa colpidora. Malgrat la duresa del captiveri, durant tota la conversa manté un to afable, marcat pel seu sentit de l’humor, que segons ell mateix va ser clau per resistir els 129 dies de captiveri a Gaza. No obstant això, ha admès que encara arrossega seqüeles emocionals, amb episodis puntuals en què es posa a plorar sense previ avís o li tremola tot el cos. A més, malgrat haver estat alliberat, insisteix que la seva felicitat no pot ser completa mentre continuïn havent-hi ostatges en mans de Hamàs.