Islàndia ha tornat a mirar cap a Europa i, almenys de moment, ha decidit quedar-se on és. A falta que es completi oficialment el recompte, el 'no' s’imposa en el referèndum celebrat aquest dissabte per decidir si el país havia de reprendre les negociacions d’adhesió a la Unió Europea, en una votació molt més ajustada del que podria suggerir el tradicional euroescepticisme islandès. Amb prop del 90% dels vots escrutats, el rebuig se situava al voltant del 52,5%, davant del 47,5% favorable a tornar a negociar amb Brussel·les. Aquesta porta ha quedat tancada pel pes que finalment han tingut qüestions com la pesca o la sobirania, però no tancada amb pany i clau. El resultat deixa una fotografia d’un país pràcticament partit en dos: una Islàndia urbana, més disposada a acostar-se a Europa, i una altra de més territorial i vinculada als recursos naturals que continua veient Brussel·les com una amenaça per a la seva capacitat de decidir. Europa haurà d’esperar. I Islàndia continuarà, almenys de moment, amb la fórmula que ha mantingut durant dècades: molt a prop de la UE, però fora.
Una nit electoral d'infart
La nit electoral ha estat d’infart. El 'sí' ha anat per davant durant bona part del recompte, impulsat especialment pels districtes de Reykjavík, però la incorporació progressiva del vot de les zones rurals ha capgirat el resultat. La televisió pública RÚV ja donava aquesta matinada per molt probable la victòria del 'no': amb el recompte tancat a Reykjavík, els vots que quedaven per comptabilitzar procedien majoritàriament de circumscripcions on els contraris a reprendre les negociacions anaven per davant.
El resultat, però, necessita un matís important. Els islandesos no han votat si volen entrar o no a la Unió Europea. La pregunta era si el govern havia de reprendre les negociacions d’adhesió interrompudes fa més d'una dècada. Per tant, Islàndia no ha tancat jurídicament per sempre la porta de la UE, però sí que ha enviat a Brussel·les un missatge polític contundent: gairebé la meitat del país vol explorar l'entrada al club comunitari, però una majoria encara prefereix mantenir l'actual distància.
La pesca, la gran línia vermella
Al darrere del 'no' hi ha una paraula que explica bona part de la complicada relació d’Islàndia amb la Unió Europea: pesca. Els immensos caladors que envolten l’illa són molt més que un sector productiu. Formen part de la riquesa, de la història i de la mateixa idea de sobirania islandesa. La pesca representa aproximadament el 40% de les exportacions del país i prop del 7% del PIB, i els contraris a l’adhesió temen que entrar a la UE obligui Reykjavík a compartir la gestió dels seus recursos marítims i a sotmetre’s a la política pesquera comuna. Precisament aquest va ser un dels grans obstacles durant les negociacions que Islàndia ja va mantenir amb Brussel·les després de la crisi financera del 2008. L’argument dels partidaris del 'no' és senzill: per què cedir una part del control sobre un recurs estratègic a canvi d’entrar en una Unió Europea de la qual Islàndia ja obté bona part dels avantatges?
Dins d’Europa, però fora de la UE
Perquè Islàndia està molt més integrada a Europa del que pot semblar. Des del 1994 forma part de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), juntament amb Noruega i Liechtenstein, cosa que li permet participar en el mercat únic. Des del 2001 també forma part de l’espai Schengen i participa en programes europeus com Erasmus. A través de l’EEE, el país ha incorporat una gran part de la normativa comunitària sense ser membre de ple dret de la UE. Aquesta situació alimenta precisament un dels arguments principals dels euroescèptics: Islàndia pot gaudir de bona part dels beneficis de la integració europea sense haver de renunciar al control dels seus recursos naturals. Els partidaris de l’adhesió hi veuen, però, la cara contrària: Reykjavík assumeix moltes normes europees sense tenir vot quan aquestes normes es decideixen a Brussel·les.
La corona, la inflació i la por d’un món amb Trump
El 'sí' ha intentat convertir l’economia en el seu principal argument. Islàndia és un dels països més rics d’Europa, però també conviu amb un cost de vida molt elevat, episodis d’inflació i una corona islandesa molt més volàtil que l’euro. Els partidaris d’acostar-se a la UE sostenien que l’adhesió podria aportar més estabilitat econòmica, facilitar les inversions i, eventualment, tornar a obrir el debat sobre l’adopció de l’euro.
Però aquesta vegada la campanya no ha estat només econòmica. El deteriorament de l’escenari internacional i la creixent importància geopolítica de l’Àrtic han donat una dimensió inesperada al referèndum. Les amenaces de Donald Trump sobre Groenlàndia han contribuït a reobrir a Islàndia el debat sobre les aliances i sobre fins a quin punt un país de poc més de 400.000 habitants, que no té exèrcit, pot navegar sol en un entorn internacional cada vegada més tens. Els partidaris del 'no' han replicat que la seguretat islandesa ja està garantida per la seva pertinença a l’OTAN i per l’acord bilateral de defensa amb els Estats Units. Durant el debat electoral, els euroescèptics també han reivindicat la trajectòria del país: en poc més d’un segle, Islàndia ha passat de ser una economia pobra i perifèrica a una de les societats més pròsperes del planeta sense necessitat d’entrar a la UE.
Una història que es repeteix
La relació d’Islàndia amb la Unió Europea ja va viure un acostament similar després del col·lapse financer del 2008. El país va sol·licitar formalment l’adhesió el 2009, en plena crisi bancària, i va començar a negociar amb Brussel·les. El procés, però, es va anar encallant. Després del canvi polític del 2013, el nou govern conservador va congelar les converses i el procés es va donar per acabat el 2015 sense que arribessin a negociar-se a fons alguns dels capítols més conflictius, especialment la pesca i l’agricultura.
El govern de centreesquerra de la primera ministra Kristrún Frostadóttir, sorgit després de les eleccions del 2024, havia decidit tornar la paraula als ciutadans. El Parlament va aprovar al maig la convocatòria de la consulta del 29 d’agost i l'executiu es va comprometre a respectar-ne el resultat. La mateixa Frostadóttir havia defensat que Islàndia només hauria d’acabar entrant a la UE si aconseguia primer un acord prou favorable i si aquest acord era posteriorment ratificat pels ciutadans. És a dir, una victòria del 'sí' aquest dissabte tampoc hauria convertit automàticament Islàndia en el 28è membre de la Unió: simplement hauria tornat a posar els negociadors islandesos davant dels de Brussel·les.