Després d'hores de silenci i dubtes sobre l'autoria dels atacs de dimecres a la ciutat iraniana de Kerman, l'Estat Islàmic (EI) ha reivindicat l'autoria dels fets. Tanmateix, és possible que algú els trobo sorprès davant el fet que una organització islamista ataca un estat que s'autodenomina República Islàmica de l'Iran. Si bé tots dos actors són radicals islamistes, les branques religioses i polítiques de les quals neixen els han convertit en enemics acèrrims. Per començar, l'Iran és de vessant xiïta, mentre que l'EI, sunnita. 

L'atemptat del passat dimecres ha deixat a més de 80 morts i centenars de ferits i es constitueix com l'últim xoc entre l'Estat Islàmic i l'Iran, dos actors que fa anys que intercanvien atacs extremadament violents i acumulen rancor. Partint de les diferències polítiques i religioses, no és el primer moment que tots dos s'han enfrontat. Per exemple, l'Iran va ser un dels principals actors en la destrucció de l'emirat que EI va establir en territori iraquià i sirià, per a la qual va posar nombroses tropes "voluntàries" al terreny, la majoria guardians de la revolució, va organitzar i enfortir milícies locals per combatre el grup, va oferir intel·ligència i suport aeri i va pressionar políticament als qui els donaven suport. Qasem Soleimaní, el general de la Força Quds de la Guàrdia Revolucionària el mausoleu del qual va ser el lloc de l'atac de dijous, va ser el responsable d'organitzar el combat a sang i foc iranià contra EI.

Per què s'enfronten xiïtes i sunnites? 

L'argument de conflicte més ostensible entre tots dos, una república teocràtica xiïta i un grup integrista sunnita, és la religió. Per respondre al perquè passa això cal retrocedir diversos segles. Tot comença quan al món islàmic es va produir un sisme teològic al segle VII dC, arran de les disputes sobre qui és el legítim successor del profeta Mahoma. Aquestes disputes s'han allargat durant segles i ha derivat en profundes fractures en doctrina religiosa, pràctiques i costums entre els xiïtes i els sunnites, el grup aclaparadorament dominant a l'islam. 

Per una banda, hi ha els xiïtes, el mateix nom es pot traduir com seguidors d'Alí o facció d'Ali, els quals mantenen un clergat organitzat i rendeixen homenatge continu a Hussein, net de Mahoma, i a Ali, el màrtir el qual és recordat cada any a la festa d'Ashura. Aquest es tracta d'una doctrina religiosa que és minoritària al costat del sunnisme, ja que només és seguida entre el 15% i 20% dels musulmans aproximadament. La majoria dels xiïtes es reparteixen per Síria, l'Afganistan, Iraq, tot i que el país amb més representació d'aquesta branca religiosa és l'Iran. 

Per altra banda, el sunnisme és la branca majoritària dins de l'Islam, sent difícil de concretar, més del 70-80% dels creients segueixen aquesta doctrina. El seu nom prové del fer que a més de ser molt fidels a l'Alcorà, també ho són a la Sunna, unes col·leccions dites i diversos fets atribuïts a Mahoma. Després de la mort del profeta, els sunnís van rebutjar Alí i van seguir els anomenats quatre primers califes o els ben guiats. Pels sunnites moltes de les pràctiques xiïtes són considerades pecat. Per exemple, el fet que els xiïtes homenatgin al net de Mahoma Hussein és considerat idolatria, prohibida a l'Alcorà. En aquest context i dins de la seva visió radical, l'EI considera que els xiïtes són "politeistes" i "falsos musulmans", cosa que no només "permet" teològicament el seu extermini, sinó que ho exigeix.

Geopolítica a l'Orient Mitjà: equilibris, atacs i guerres

L'EI neix després de la invasió de l'Iraq per part dels EUA i es va alimentar amb els antics quadres del govern i l'Exèrcit de l'Iraq sota Saddam Hussein, sunnites que dominaven amb una dura repressió un país de majoria xiïta. L'arribada al poder a l'Iraq, amb el suport de l'Iran, de grups xiïtes, no va agradar als veïns àrabs sunnites com ara Aràbia Saudita o Unió dels Emirats Àrabs. Segons l'Iran, que manté una tensa relació amb els dos països per l'hegemonia regional, tots dos van donar suport a l'incipient EI per desestabilitzar l'Iraq i mantenir ocupats els iranians.

La guerra civil siriana va ser un altre focus de tensió, en què EI va posar en perill el règim amic de Teheran, el de Bachar al-Assad. L'Iran va córrer a apuntalar els seus governs amics i mentre la coalició internacional impulsada pels EUA contra EI bombardejava des de l'aire Síria i l'Iraq, al terreny eren els soldats i milicians pròxims a Teheran els que avançaven contra les tropes de l'autoproclamat emirat. El 2017, la derrota territorial d'EI a l'Iraq era un fet, i els seus romanents van començar una campanya terrorista contra territori iranià.

 

 

 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!