Mussolini i Stalin van ser candidats al premi Nobel de la Pau (Hitler també, però en el seu cas la proposta va ser una provocació d'un acadèmic antifeixista). Ni el dictador italià ni el soviètic van arribar a rebre el guardó, però Mahatma Gandhi tampoc, a desgrat dels seus mèrits. Ara comença a haver-hi qui defensa, des de l'entorn de Donald Trump (com el congressista republicà Luke Messer), que el president americà ha de rebre el premi al pacifisme. S'argumenta que la seva contundència ha estat decisiva per facilitar la desnuclearització de la península de Corea. Alguns proposen un premi compartit amb Kim Jong-un, el líder de Corea del Nord.
Autobombo
En un míting a Michigan, els seguidors de Trump, animats pels quadres del partit, el van animar al crit de "Nobel, Nobel, Nobel". Argumenten que la duresa de Trump ha estat clau per intimidar Kim Jong-un i impulsar-lo a obrir negociacions entre les Corees del Nord i del Sud. El mateix Trump es considera l'home del moment, que gràcies a la seva duresa ha aconseguit disminuir la tensió a l'Extrem Orient. De fet, alguns experts en política internacional no descarten que si el procés de distensió avança, a finals d'any Trump i Kim rebin junts el premi escandinau. Hi ha qui argumenta que fins i tot els personatges menys respectuosos amb els drets humans poden ser premiats per accions determinades que puguin contribuir a fer un món més segur. De fet, el Nobel pot ser una forma de donar suport a una iniciativa positiva que no està ben consolidada. Però hi ha qui apunta, pel contrari, que no es pot donar el premi a una persona que no ha demostrat la seva exemplaritat, pel seu menyspreu als drets humans.
Aposta insegura
Ningú, malgrat tot, aposta perquè la distensió funcioni. I, de fet, un dels principals problemes és el propi caràcter de Donald Trump (només equiparable al de Kim Jong-un). Els continus canvis d'opinió del president nord-americà, les seves sortides de to i el seu estil agressiu no són els millors elements per portar a terme unes negociacions que es preveuen tremendament difícils i que podrien decidir un dels conflictes que més inestabilitat creen a principis del segle XXI.
Un premi polèmic
Ningú no es refia que Trump no rebi el premi Nobel de la Pau, perquè hi ha precedents de concessions extremadament polèmiques. El 2009 el va rebre Obama, poc després d'accedir a la presidència nord-americana, sense haver demostrat cap mèrit. També el va rebre en 1973 Henry Kissinger, considerat per alguns com "un geni del mal" o "el major criminal de guerra en llibertat", pels esforços fets quan era secretari d'Estat (ministre d'Exteriors) per aconseguir una treva a la guerra del Vietnam (Le Duc Tho, la seva contrapart vietnamita, va rebutjar el premi i Kissinger no va arribar a viatjar a Oslo per por als incidents). Aung San Suu Kyi, la Nobel de la Pau de 1991, ha mostrat en els darrers anys nul·la sensibilitat amb els drets humans, donant suport a la persecució dels rohingya (de fet, diverses campanyes han reclamat que retorni el premi). També va despertar moltes protestes la concessió conjunta del Nobel a Simon Peres, Isaac Rabin i Yasser Arafat. Mentre uns consideraven el líder palestí com un terrorista, d'altres creien que era intolerable oferir el premi a Rabin. Alguns també van considerar insultant que el líder boer Frederick De Klerk rebés el Nobel junt amb Nelson Mandela, qui alguns d'altres també titllaven de "terrorista".