Donald Trump ha anunciat un acord amb Dinamarca i Groenlàndia per reforçar de manera substancial la presència i la capacitat d’actuació militar dels Estats Units a l’illa, en un moviment que Washington presenta com una resposta a l’augment de la competència estratègica a l’Àrtic. El president nord-americà ha definit el pacte com una fórmula que dona als EUA el "control permanent" sobre la seguretat de Groenlàndia, però la realitat jurídica és més matisada: Washington ja disposava des de fa dècades d’amplis drets militars al territori i el nou acord no implica cap cessió de sobirania. El que sí que fa és blindar i ampliar la posició estratègica nord-americana, limitar la presència de potències rivals i introduir mecanismes sobre inversions sensibles. El text definitiu encara no s’ha fet públic i està previst que se signi la setmana vinent abans de passar pels tràmits parlamentaris corresponents.
1. Els EUA ja podien desplegar-se militarment a Groenlàndia. L’acord de defensa signat entre Washington i Copenhaguen el 1951 ja concedia als Estats Units drets molt amplis per operar forces, avions i instal·lacions militars a l’illa. Una revisió firmada el 2004 amb participació del govern groenlandès va mantenir aquest marc i va establir que la base de Thule —l’actual Pituffik Space Base— era l’única "àrea de defensa" nord-americana existent, tot mantenint el procediment per crear-ne de noves. Per tant, el nou pacte no parteix de zero: amplia una arquitectura militar que fa tres quarts de segle que existeix.
2. La gran diferència és que Washington vol blindar aquests drets de manera permanent. Segons Reuters, el nou acord concedeix als EUA drets permanents d’accés, bases i sobrevol i està concebut perquè continuïn vigents fins i tot si Groenlàndia es converteix algun dia en un Estat independent. Aquest punt pot ser especialment important a llarg termini: la legislació groenlandesa reconeix el dret de la població a decidir sobre una futura independència, mentre que l’actual acord militar va ser subscrit amb el Regne de Dinamarca.
3. Rússia i la Xina queden explícitament fora. Una de les novetats més clares és que països considerats adversaris per Washington no podran establir bases ni desplegar forces militars a Groenlàndia. El govern nord-americà ha assenyalat especialment Rússia i la Xina. A la pràctica, una base russa o xinesa en territori integrat en el Regne de Dinamarca i sota el paraigua de l’OTAN ja era un escenari molt improbable, però l’acord converteix aquesta exclusió en una garantia formal per als Estats Units.
4. El poder nord-americà també s’estén a les inversions estratègiques. El pacte no es limita a soldats i bases. Segons la informació coneguda fins ara, incorporarà mecanismes perquè determinades inversions procedents de països de fora de l’OTAN no puguin tirar endavant sense l’aprovació nord-americana. La mesura apunta especialment a evitar que empreses vinculades a la Xina adquireixin posicions en sectors considerats sensibles. Queda per conèixer, però, quines inversions quedaran afectades —mineria, ports, telecomunicacions o altres infraestructures— i quin paper exacte tindran Nuuk i Copenhaguen en la decisió.
5. Pot haver-hi més bases i més soldats, però encara no sabem quants. Trump ha anunciat que els EUA desenvoluparan una presència militar significativa a Groenlàndia i durant les negociacions s’ha especulat amb noves instal·lacions que se sumarien a Pituffik. El marc del 2004 ja permetia crear noves àrees de defensa mitjançant el procediment previst en l’acord original. El gran interrogant és si el nou pacte simplement facilitarà aquesta possibilitat o concedirà a Washington més autonomia per decidir on i com ampliar la seva presència. Aquest detall només es podrà aclarir quan es conegui la lletra completa del document.
6. "Control de la seguretat" no significa control polític de Groenlàndia. Malgrat la terminologia utilitzada per Trump, el pacte no converteix l’illa en territori nord-americà ni implica una annexió. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, ha remarcat que l’acord reconeix expressament "la sobirania i la integritat territorial del Regne" i el dret del poble groenlandès a l’autodeterminació. Groenlàndia gaudeix d’un ampli autogovern, però la defensa, la seguretat i bona part de la política exterior continuen sent competències del Regne de Dinamarca.
7. Groenlàndia guanya encara més importància en la defensa dels EUA. La ubicació de l’illa entre l’Àrtic i Amèrica del Nord la converteix en una peça privilegiada per detectar amenaces procedents de les rutes polars. Pituffik ja exerceix un paper clau en els sistemes nord-americans d’alerta antimíssils i vigilància espacial. El reforç de la presència dels EUA s’inscriu, per tant, en una competició molt més àmplia per l’Àrtic, una regió que Dinamarca i Groenlàndia reconeixen que està sotmesa a una tensió geopolítica creixent entre Rússia, la Xina, els EUA i els seus aliats.
8. El més important encara és el que no sabem. Falta conèixer quantes instal·lacions noves podrà obrir Washington, fins on arribarà el seu poder per vetar inversions, quins mecanismes de consulta tindran Dinamarca i Groenlàndia i com s’aplicaria el pacte en cas d’una futura independència. El comunicat oficial dels governs danès i groenlandès és molt més prudent que Trump i es limita a anunciar un acord per reforçar la seguretat de l’Àrtic i l’Atlàntic Nord. Per això, més que una "presa de control" de Groenlàndia, el que es pot afirmar ara és que els EUA estan a punt de consolidar una posició militar i estratègica molt més difícil de qüestionar en el futur, sense modificar formalment la sobirania de l’illa.