La caiguda de Nicolás Maduro i les exigències que Donald Trump està imposant al chavisme ha tornat a posar en el focus l’Helicoide, el que durant dècades ha estat el símbol de la repressió política a Veneçuela, i el que el mateix president nord-americà va definir com “una cambra de tortura en el cor de Caracas”. Aquest edifici singular que va ser originalment concebut en els anys 50 per ser el centre comercial més modern i futurista d’Amèrica, es va convertir en el centre de detenció del Servicio Bolivariano de Inteligencia Nacional (SEBIN) sota els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro, documentat durant anys com un edifici del terror, amb denúncies generalitzades d’abusos, tortures i violacions dels drets humans contra els presos polítics, opositors, activistes, periodistes i qualsevol persona que s’oposés al règim chavista; un règim que va fer de la tortura física i psicològica un instrument de dominació política. Des que es va confirmar l’excarceració de vuit presos polítics -entre ells cinc espanyols - i l’anunci de l’alliberament d’un nombre important de ciutadans veneçolans i internacionals -de la que no es coneix ni el nombre concret ni la data- ha fet que nombrosos familiars s’hagin concentrat a les portes de l’Helicoide amb l'esperança de poder retrobar-se amb els seus éssers estimats.
L’Helicoide podria tenir els dies comptats per la pressió dels Estats Units per tancar-lo, i a les xarxes ja ha començat el debat de si l’edifici hauria de ser enderrocat o si s’hauria de convertir en el futur en el memorial de la guerra del chavisme contra els veneçolans i en un memorial dels seus assassinats, tortures i violacions dels drets humans. La incertesa que existeix a hores d'ara sobre el futur dels més de 860 presos que encara es troben retinguts en aquest edifici ha portat al Comitè per la Llibertat dels Presos Polítics a exigir informació oficial i pública que permeti conèixer la situació real del que està passant al voltant de l’Helicoide. Aquesta manca d’informació incrementa l’ansietat, la incertesa i les expectatives de les persones detingudes, així com de les seves mares i familiars, encara més en un context en què els presos polítics són amenaçats, es troben incomunicats i amb les visites familiars suspeses.
El que es coneix de l’Helicoide és el que expliquen els presos que han passat per aquest centre de detenció i tortura de Veneçuela, i un dels més temuts d’Amèrica, que han explicat les seves experiències en condicions extremes de confinament, amb cel·les diminutes, sense llum ni aigua corrent, sotmesos a aïllaments prolongats. Testimonis recopilats per ONGs i l’ONU l’han descrit com un infern a la terra, amb pràctiques vexatòries i tortures que inclouen cops, descàrregues elèctriques, asfíxia amb bosses de femtes, violència sexual, penjament dels detinguts de les extremitats denegació d’atenció mèdica i sense contacte amb l’exterior.
Però el temut Helicoide és també la història d’un edifici que és el reflex de la transformació política i social que ha patit Veneçuela des de la dècada dels anys 50 fins als nostres dies. Un edifici en espiral amb una superficie total de 101.940 metres quadrats que va ser construït en 1956 sota la dictadura militar de Marcos Pérez Jiménez, l'Helicoide pretenia ser el símbol d’una Veneçuela moderna i rica, en ple boom del petroli, el centre comercial més gran i luxós de l’Amèrica Llatina, amb rampes helicoidals excavades a la Roca Tarpeya i un disseny modernista exhibit al MoMA el 1961. Havia de ser un drive-through mall revolucionari, amb rampes de quatre quilòmetres que es pogués recórrer en cotxe; amb 300 botigues, un hotel de 5 estrelles, cinemes, helicòpter i tota mena de luxes. Però amb la caiguda del règim de Pérez Jiménez (1958) i la fallida de la constructora van paralitzar el 1961, i l’edifici va quedar abandonat i posteriorment ocupat com a refugi improvisat fins als anys 80. L’Estat va intentar convertir-lo en un Museu Nacional d’Història i Antropologia, i es va instal·lar la famosa cúpula de Buckminster Fuller en 1982, però cap a 1985 es va instal·lar en l’edifici la policia política (DISIP), es van tapiar els espais comercials per fer oficines i cel·les, i en el 2010 Hugo Chávez el va convertir en la seu principal de SEBIN i va transformar l’edifici en el centre de detenció dels horrors del chavisme, construint cel·les sistemàticament, que tenen noms com Preventiva I-V (les cel·les pels que acaben d'entrar, l'Infiernito, Guarimbero -on es recloïen els opositors al règim, o Guantánamo, pels detinguts per causes no polítiques.
L'interior de l'edifici és laberíntic, es troba completament deteriorat. Les plantes inferiors serveixen com a cel·les improvisades en zones en ruïnes amb runa, brutícia, parets repletes de graffitis, un ambient claustrofòbic i una humitat extrema, mentre que els nivells superiors allotgen oficines del SEBIN i una cúpula geodèsica d’alumini danyada pels bombardejos del 1992. Rampes per a vehicles molt pronunciades i ascensors inclinats en faciliten el desplaçament, però l’abandonament deixa espais com un zigurat de formigó armat amb vistes als barris pobres dels voltants.