L’estrella de “la Caixa” prové d’un gran tapís de Miró que encara penja a la seu central -que no la seu social- de l’entitat. L’any 1979, en un procés de refundació de la seva imatge corporativa, el banc va encarregar a l’artista una creació; obra que Miró realitzaria amb l’artista tèxtil Josep Royo. En la gènesi d’aquell logotip, l’entitat reivindicava la idea del mecenatge i el compromís amb la societat a través de la promoció de l’art i la cultura. Però, milers d’anys abans que l’estrella de Miró saltés del tapís a la llibreta d’estalvis, els nostres pastors ja gravaven estrelles desfigurades i altres símbols com ara creus, flors o geometries al fons d’unes cassoles de fusta: les formatgeres. D’aquesta manera, els formatges resultants quedaven marcats amb un símbol identificador de cada casa pairal, un emblema associat al paisatge i a l’imaginari supersticiós, religiós i màgic propi dels habitants dels Pirineus.

“Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels seus plats, com un pintor en un quadre”

FOTO1

Formatgera de fusta tallada de tronxón / Traveler

La vida dels pastors

A l’obra La vida dels pastors (1935), de Salvador Vilarrasa, referent a la vida dels habitants de les valls del Ripollès a principis del s. XX, pertanyen aquestes paraules: “Mentre les ovelles pasturen quietes, el pastor s’entretén treballant distints objectes. Els pastors joves ja no s’hi dediquen gaire, però els vells, en les hores vagaroses, a l’estiu a muntanya i a l’hivern quan guarden el ramat a casa de llurs amos, fan diversitat de treballs manuals, alguns ben remarcables, que denoten traça i veritable gust artístic, sobretot tenint en compte que els pastors, en general, són gent que no han pogut rebre instrucció de cap mena. La major part dels objectes són de fusta de boix”.

Per la seva banda, el folklorista Violant i Simorra, màxim exponent d’aquest moviment de caire nacionalista i autor de múltiples treballs de camp i publicacions, va escriure en la seva obra D’art Popular Pallarès (1938), “Per a fer el formatge, hom se serveix d’una cassola, amb el fons més o menys bigarrat formant canaleta, amb uns forats que travessen a fora per on s’escorre el xerigot en apretar-hi el mató en fer els formatges. Aquesta canaleta i forats solen ésser gravats i tan ben calculats i amb tanta simetria que bé pot dir-se que en resulta una bella (encara que humil) obra d’art popular

FOTO2

Una creació meva per a la formatgeria Mas Marcè / Matias Vargas

El formatge serrat

Si la llibreta d’estalvis representa la transsubstanciació de l’estrella de Miró, el formatge serrat ho és de l’art popular associat a la cultura formatgera catalana. “Aquest formatge deu el seu nom a la textura contínua, tancada o serrada que el caracteritza, malgrat que la gent de muntanya l’anomeni, senzillament, formatge d’ovella. Interiorment, és un formatge sense forats o, tirant llarg, amb uns petits ullets grossos com el cap d’una agulla, repartits regularment. El cor és de color blanc una mica grogós, matís que s’accentua cap a les vores. Per fora és de color groc, amb una pell molt fina i llisa, d’aparença cerosa i sense cap esquerda. Només a la part superior hi duia gravats els dibuixos que els pastors llavoraven al fons de les formatgeres” (nota d’Enric Canut a Els formatges a Catalunya, 1980).

“Més enllà de la plaga de logotips que ens envolta, l’arribada d’uns nous símbols marcats sobre la pell dels formatges”

Un futur imminent

Deia Miró que “un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels seus plats, com un pintor en un quadre”. I, personalment, no se m’acut cap argument per no considerar els formatgers i formatgeres com a cuiners i cuineres, respectivament. És per això que, en el si de la cultura formatgera catalana, intueixo una revolució estètica venidora; més enllà de la plaga de logotips que ens envolta, l’arribada d’uns nous símbols marcats sobre la pell dels formatges que caldrà interpretar i mossegar alhora.