L’any 2003, el Dr. José Antonio Lorente va exhumar les restes mortals de Cristòfor Colom de la Catedral de Sevilla. Després de quasi vint anys d’investigacions, aquest mes d’octubre es revelarà, mitjançant una minisèrie de RTVE, el seu origen definitiu. El problema recau, tanmateix, en si acceptem les restes analitzades com a les genuïnament seves. Se sap que Colom va morir a Valladolid el 1506 i des de llavors les seves restes van anar canviant de lloc. La tesi oficial diu que, després de passar per Sevilla, Santo Domingo i l’Havana, la caixa del seu nínxol retornà a Sevilla. Però hi ha teories alternatives, i fins i tot a la Catedral de Sant Domingo s’hi veneren unes restes que allà defensen com a les originals. De moment, però, i a l’espera de la superproducció espanyola, la tesi de la seva catalanitat és la que actualment té més suport entre la comunitat científica, desplaçant les altres tesis versemblants com la genovesa, la portuguesa o la gallega.
El Floquet de Neu de petit / Zoo de barcelona
Els catalans, grans colonitzadors
Indistintament de si Colom era o no català, els catalans i catalanes som igualment responsables de l’esperit colonitzador i les seves conseqüències. En primer lloc, perquè entre la tripulació del primer viatge de Colom hi havia catalans a bord de les naus. Després, perquè en el segon viatge -el primer amb una voluntat clarament colonitzadora- el cap militar de l’expedició fou Pere Margarit, un català fill de l’Empordà acusat d’excessos contra els nadius. I, finalment, ja en la decadència de les metròpolis, per haver comprat a un caçador de Guinea Equatorial el Floquet de Neu, aleshores colònia espanyola, i haver-lo tancat i exhibit durant quasi quaranta anys al Zoo de Barcelona. Aquesta gesta aberrant, qui sap si la més bruta de la nostra trista i dissortada pàtria, per por o per vergonya sembla que s’hagi esfumat de la nostra memòria col·lectiva.
“Si tires aigua a un got d’Anís del Mono, aquest es torna blanc i avellutat com la pell del nostre estimat homínid”
El món de la cultura, però, és generós i ens ofereix la possibilitat de reparar aquest error històric. Així per exemple, podem retornar la genètica del Floquet -el zoològic guarda mostres del seu ADN- al seu país original en un gest carregat de simbolisme. Us ho imagineu? Seria grandiós si allà el clonessin per retornar-lo al seu hàbitat ancestral. Però, si això ens resulta massa rebuscat, anem al gra i fem allò que sabem fer: alcem-li una estàtua. Personalment, la idea de bescanviar la figura de Colom de la seva columna per una imatge presumida del goril·la, no em convenç; com a mínim, no fins que es reveli el seu origen definitiu. Sóc més del parer de situar l’estàtua del Floquet al cap de munt de la futura Sagrada Família, o en algun racó privilegiat del Tibidabo entre l’Avió i la Talaia. Ara bé, si ens proposem un seu homenatge a través de la gastronomia, d’entrada tinc una idea: si tires aigua a un got d’Anís del Mono, aquest es torna blanc i avellutat com la pell del nostre estimat homínid. Per tant, un Floquet de Neu podria ser el nom d’aquesta beguda: aigua o gel amb anís, i fins i tot el d’un famós còctel d’aparença lletosa i perfum anisat.
El Floquet de Neu de gran / Zoo de barcelona
“Un Floquet de neu, si us plau. A partir de demà mateix, a les millors granges de Catalunya”
De fet, un Floquet de Neu podria ser moltíssimes coses saboroses: un núvol blanc de cotó fluix de sucre, una varietat recuperada de coliflor, una crema catalana quallada amb llet de coco, un formatge recobert de fongs llanosos com el brie, un cucurutxo amb la forma de goril·la (com el Taiyaki japonès, que té la forma d’un peix), un bunyol de vent farcit de plàtan madur, i fins i tot una macedònia elaborada amb les seves fruites preferides… com veieu, les possibilitats són infinites, però és menester prendre una decisió. Aleshores, permeteu-me tornar a l’ampolla d’Anís del mono, donat que la temptació és enorme. Tal com he pogut comprovar voltant pel país, la barreja d’Anís del Mono amb mató, una variant borratxa de les nostres postres emblemàtiques, encara no té nom. Personalment, em sembla una combinació d’allò més agradable, sobretot si es prepara amb mató de vaca i la versió dolça de l’anís de Badalona. Si a tots i totes us sembla bé, queda aprovat per unanimitat. Un Floquet de Neu, si us plau. A partir de demà mateix, a les millors granges de Catalunya.