Avui no deixaré canya dreta, ja us ho avanço de bon començament. Feia massa temps que volia escriure sobre peixateries i celebro que finalment m'hagi arribat l'hora. Suposo que per abordar definitivament la temàtica esperava l'enèsima presa de pèl per part d'algun peixater o peixatera. Tanmateix, la gota que ha fet vessar el got no ha sigut aquesta, sinó tot el contrari: una de les lliçons de sinceritat més impactants mai viscudes. Vaig al gra. En un moment on pensava que no quedava cap peixatera ni peixater del tot honest, va i em topo, en una cantonada mig amagada del mercat de Santa Caterina de Barcelona, amb la peixateria Peix Bo. D'entrada, val a dir que l'estètica del local sembla escrupolosament dissenyada per espantar, en lloc d'atraure la clientela. Sobre el gel, els peixos (que no les gambes, ni els llagostins ni cap dels fruits de mar dignes d'un xiringuito de Formentera) es mostren adotzenats sense floritures, amb el preu manuscrit amb retolador. I, per alguna raó que se m'escapa i que afegeix un halo encara més misteriós a la parada, tots els preus són capicua. És a dir, que els molls, el llucet i el sipió, per exemple, valen respectivament sis euros amb seixanta-sis, set euros amb setanta-set i nou euros amb noranta-nou. En qualsevol cas, tot i la modesta posada en escena (o ens hem malacostumat a les fulles de col, als llamàntols que mouen els bigotis o senzillament als peixos més humils col·locats com si fossin nedadores de natació sincronitzada?), el fet és que el gènere de Peix Bo és tan fresc com barat. I a la meva pregunta incrèdula sobre si el peix és descongelat, el joveníssim peixater de grans dilatacions a les orelles em mostra amb un somriure murri les brànquies de les escórpores, la pell tersa de les bruixes o els ulls molsuts del seitó. Em diu: 'comprova-ho tu mateix. Tinc un peix tan fresc com qualsevol, fins i tot encara més fresc, perquè el meu s'acaba cada dia. El que passa és que soc l'últim que manté unes tarifes raonables. La resta han convertit el peix en un producte de luxe’.
Quan es posen uns al costat dels altres no hi ha confusió possible... però, heus aquí el problema! Que mai van de la maneta
Gat per llebre
Encara hi ha dos tipus de peix, el de granja i el salvatge. I dic encara perquè tot i l’alt preu del combustible, la pressió turística sobre les infraestructures del sector primari o les innombrables traves legals que les autoritats espanyoles i europees han interposat en tots i cadascun dels aspectes de la seva activitat econòmica, els pescadors artesanals del Port de la Selva, de Barcelona o de Sant Carles de la Ràpita continuen fent-se a la mar i portant peix salvatge a les nostres llotges. Sobre el peix de granja, no m'enrotllaré massa: en gasto de manera molt puntual i només quan prové de vivers de confiança com Prodemar (Galícia) o Aquanaria (les Canàries). Deixant de banda el seu enorme impacte ambiental, que equipararia al de la pesca extractiva de les grans factories flotants, el fet és que el seu sabor no em convenç. O de debò penseu que una orada que s'ha alimentat de pinso ultraprocessat a base cereals transgènics té el mateix sabor que una altra que només coneix el sabor de crancs, mol·luscs i petits peixos salvatges? I aquí radica la primera gran estafa que et pots topar en una peixateria: comprar orada de cultiu a preu d'orada salvatge. I el mateix passa amb el llobarro, el corball o el turbot. Per detectar aquest engany, només has de fixar-te en l'aparença dels peixos, que si són salvatges seran més esvelts i tindran la pell més llisa i irisada (en el cas de l'orada salvatge, per exemple, és molt notòria la taca groga entre els ulls). Quan es posen uns al costat dels altres no hi ha confusió possible... però, heus aquí el problema! Que mai van de la maneta.
A qui li importa si els pescadors artesanals cobren un preu just, o millor dit, la part proporcionalment justa per a les seves captures?
Una realitat injusta
Recentment, he tingut el privilegi d'assistir a una subhasta de peix a la llotja de Barcelona. A l'espera del que acabi passant a partir del 2024, moment en què s'inaugurarà el seu nou edifici, aquesta és una activitat reservada només per a professionals (i algun periodista afortunat). El fet és que vaig treure algunes conclusions d’aquesta experiència, com que les gambes a l'estiu assoleixen preus impossibles des del mateix moment que cauen a la xarxa, o que la majoria de peixateries fan com alguns restaurants amb el vi: multipliquen el seu preu exponencialment només perquè hi ha clients que poden pagar-ho. D'aquesta manera, els molls, els verats, les bròtoles, els congres, les escórpores o les sardines, arriben a les peixateries a preus molt per sobre del que reben els pescadors a través de la subhasta. Per descomptat que l'ofici de peixater i peixatera requereix esforç, dedicació i el martiri d'endur-se la ferum del peix al llit. Però, i l'esforç dels pescadors? Per no dir, i la seva vida? I aquí roman el principal problema del peix de cultiu: mentre continuï arribant peix i marisc a les peixateries… de granja o de l'Antàrtida, a qui li importa si els pescadors artesanals cobren un preu just, o millor dit, la part proporcionalment justa per a les seves captures? En fi, aquest és un debat complex on m'hi he colat a la lleugera, però amb la convicció que vivim en una bombolla piscícola. No hi ha res més ridícul que viure a Catalunya i haver-se d'alimentar a base de peix congelat o de piscifactoria cultivat a Turquia, Grècia o el Marroc. Suposo que el dia que aprenguem alguna cosa de profit a l'escola, com ara els noms dels nostres peixos o les diferents maneres de cuinar-los, començant per aquelles espècies que es pesquen però que es tiren per la borda senzillament perquè el públic no les coneix, canviarem alguna cosa.
