«—Ara —digué el comte—, vol prendre alguna cosa: un got de xerès, de porto, de vi d’Alacant?
—De vi d’Alacant, si no li fa res, és el meu vi predilecte.
—En tinc d’excel·lent. Amb un bescuit, ¿oi?
—Amb un bescuit, si insisteix.»
Tan cavallerós diàleg apareix a El Comte de Montecristo (1844), la celebèrrima novel·la del gran amant de les arts de la taula (i la sobretaula), Alexandre Dumas. El vi referit, el fondellol, un històric anyenc alacantí d’alta graduació elaborat exclusivament amb raïms de monestrell. Doncs bé. Ara canviïn el despatx de París a inicis del s. XIX, on transcorre l’escena del llibre, per un xiringuito vora la platja de Benidorm l’any 1958, el bescuit per una tapa de peix fregit, i els gentilhomes assedegats de venjança per tres peixos grossos del franquisme (l’alcalde de la localitat, Pedro Zaragoza, el director del gabinet de premsa de la Secretaría General del Movimiento, Carlos Villacorta, i el cap de la secció tècnica de la Red de Emisoras del Movimiento, Teodoro Delgado). De Montecristo, ja ho veuen, només en queda el nom dels cigars que pengen dels llavis dels sàtrapes. També el vi ranci que mamen, que l’article d’avui tracta precisament d’això: de fatxes mamadors, de mamas i mamelles.
Un «quico» era com es coneixia el combinat de la casa que se servia al quiosc El Tio Quico, bar on tingué lloc l’ebri contuberni. El beuratge consistia —els aficionats a la cocteleria molecular es quedaran amb un pam de boca oberta— en una barreja de fondellol de garrafa i granissat de llimona, adient pel tòrrid estiu llevantí. Així, sota la musa de l’alcohol i els seus efluvis, brollà la idea de replicar el certamen musical que amb tant d’èxit se celebrava a la ciutat italiana de Sanremo (¡Que inventen ellos!), a fi de promocionar internacionalment el turisme de sol, platja, paella i sangria i transformar aquell llogarret de pescadors en «la Nova York del Mediterrani». L’estiu següent, el juliol del 1959, tingué lloc la primera edició del Festival Español de la Canción de Benidorm, ressuscitat (per enèsima vegada, però per primer cop amb un gran impacte social i mediàtic) el present 2022 com a Benidorm Fest. L’esdeveniment musical que va servir d’arma propagandística del franquisme, va valer aquest any de preselecció perquè RTVE escullis la seva candidata a representar a Espanya a Eurovisió el pròxim 14 de maig. Tot i quedar en segon lloc, l’aposta favorita dels eurofans, així com de l’ala esquerra de la Moncloa, la que passarà a la posteritat, va ser la cançó «Ay mamá» de la barcelonina Rigoberta Bandini, una oda a les mamelles, les mares i al sempitern caldo a la nevera; alhora que critica el fet que els pits de les dones estiguin constantment a l'ull públic per sexualitzar-los i/o censurar-los. Durant el certamen, a la part final de la cançó, l’artista va treure a l’escenari una teta gegant que recorda a la que perseguia amenaçadorament a Woody Allen a Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar (1972). Un mugrogate en sentit figurat. Un controvertit element, qui ho havia de dir en ple segle XXI, on fins a la més famosa de les xarxes socials, Instagram, censura encara els pits femenins. I ja se sap el trauma profund que genera veure una mamella en alguns sectors de la societat, especialment si aquesta està relaciona amb la lactància i no amb les Mama Chicho. Els líders del Partit Popular i Vox, com Woody Allen, es van aterrar amb la teta i han atacat a l’artista, fins al punt de ser un tema absurdament recurrent a la campanya electoral de Castella i Lleó.
A mitjans del segle XVIII eren conegudes, a Mallorca i Menorca, les «Mamelles de monja», uns dolços a base d’un bescuit circular com una galeta, damunt merenga en forma de pit de dona i una avellana pelada per a coronar amb la forma de mugró.
Santa Àgata pintada per Piero della Francesca, 1460-1470. Foto: Viquipèdia.
Tetofàgia balear
Des de ben antic, els homes hem trobat la manera de saciar el complex d’Èdip insuperat, i altres afeccions de la masculinitat, a través de la fragmentació i cosificació del cos de les dones a través del menjar. En un dels pocs llibres vells de gastronomia menorquina que existeixen, De Re Cibaria (publicat per Pere Ballester l’any 1923, però basat en dos antics manuscrits de la cuina) explica l’autor que ja a mitjans del segle XVIII eren conegudes, a Mallorca i Menorca, les «Mamelles de monja», uns dolços a base d’un bescuit circular com una galeta, i al damunt merenga en forma de pit de dona i una avellana pelada per a coronar amb la forma de mugró. El nom, no cal dir-ho, és una metàfora formada per comparació de la merenga amb la suposada blancor d’unes sines monàsticament clausurades. Existeixen diverses receptes similars, en nom i forma, arreu del Mediterrani i terra endins: Tetas de novicia, Tetillas de monja, Pastel de gloria, Reliquias o tetas de santa Águeda... Aquesta última, la dolça teta primigenia, el passat 5 de febrer, a pocs dies de distància de la final del Benidorm Fest, es menjà per celebrar la festivitat de Santa Àgata de Sicilia que, segons diu la tradició catòlica, fou una jove morta a Catània al segle III. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Voragine (ca. 1288), Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, va perseguir-la i condemnar-la per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià va fer-la torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. És famosa la resposta d’Àgata: «Cruel tirà, no et fa vergonya torturar en una dona la mateixa sina amb la qual de nen et vas alimentar?» Avui encara se la considera protectora de les dones, així com de les malalties i problemes propis com els parts difícils, els problemes de la lactància, els maltractaments o el càncer de mama. També és la patrona de les infermeres. Moltes poblacions fan festes en honor seu, amb caràcter carnavalesc, que caracteritzen per la inversió dels papers socials entre homes i dones. La festivitat s'ha celebrat particularment a Catalunya en pobles lleidatans (Seròs, la Granja d'Escarp, Juncosa, Sunyer, Aitona i Sudanell, entre d'altres): les dones s'hi desentenien de les feines casolanes, que eren assumides pels marits; avui hi ha balls, actes solemnes en honor de la santa i àpats col·lectius, i en les festes són les dones les que manen. El 5 de febrer també era tradició que les dones es posessin alfàbrega als pits, perquè aquesta planta, diuen, crida l'amor i atreu els casadors.
Però retornant a la tradició tetòfaga present a la rebosteria balear, un espavilat pastisser mallorquí ja ha convertit el colossal mamellam de l’escenografia de Rigoberta Bandini en una mona de Pasqua (vegin la foto que encapçala l’article).
Si Instagram censura avui l’origen de l’alimentació dels mamífers, els règims totalitaris dels anys seixanta censuraven els vàters, el final del cicle digestiu.
The Mama’s, the Papa’s and the Pooh-pooh. Foto: Internet Archive
The Mama’s, the Papa’s and the Pooh-pooh
Tot i que «Ay mamá», com dèiem, no va guanyar el renovat Festival de Benidorm i, per consegüent, Rigoberta Bandini i la teta gegant no representaran a la mare pàtria a Eurovisió, el tema encapçala totes les llistes de reproducció del país. Però al fil de mamas, paternalismes i llistes d’èxit, convé recordar que el primer Núm. 1 de la història de Los 40 Principales, un 18 de juliol (casualment, o no, en l’efemèride del Alzamiento Nacional) del 1966, fou la cançó «Monday, Monday» de The Mama’s & the Papa’s. Com va deixar escrit Manuel Vázquez Montalbán a Crónica sentimental de la transición (1985) «tot el que no era franquisme era psicodèlia», de manera que la cançó del grup novaiorquès va significar la irrupció definitiva del pop durant la dictadura. Però la portada del primer disc, on apareixen les mames i els papes de la banda dins d’una banyera, va patir la censura. Inopinadament, no es va censurar la imatge en sí ni cap mugró femení o masculí (que estaven tots ben tapats), sinó la tassa de vàter que apareixia a una cantonada de l’estança, que es va considerar inapropiada. Si Instagram censura avui l’origen de l’alimentació dels mamífers, els règims totalitaris dels anys seixanta censuraven els vàters, el final del cicle digestiu. El grup de Mama Cass, com era coneguda Cass Elliot, la veu principal de The Mama’s & the Papa’s (que va patir la grassofòbia en les seves carns fins al final, quan es va estendre el rumor que havia mort ennuegada amb un entrepà de pernil), es va dissoldre el 1968, el mateix any que Massiel guanyà Eurovisió amb la cançó «La, la, la» [una cançó que guarda certs paral·lelismes amb «Ay mamá» («le canto a mi madre que dio vida a mi ser...»)], així com l’any que Julio Iglesias (molt abans de la seva cançó «El bacalo») guanyà el festival de Benidorm. Uns mesos més tard d’aquell fet, aterrà a Benidorm el Cap 3000, una discotheque amb forma de platet volador que més tard canviaria el seu nom pel d’una altra mama: Mama Luna. El logotip del Cap 3000 era un marcià panxarrut fumant un cigar (un Montecristo?) i amb un cubata (o un «quico»?) a la mà. Tot plegat, una marcianada en tota regla.
Logotip de la Discotheque CAP 3000, anys 70. Foto: Sloveny.com