L'última vegada que vaig treure el tema, la meva senyora, amb qui estic feliçment casat tres vegades (i que em pengin si menteixo), em va dir: o a Barcelona o el divorci. Després d'haver viscut amb ella a Sud-amèrica, on les grans distàncies t'obliguen a recórrer constantment quilòmetres i quilòmetres en cotxe i els desplaçaments dins les ciutats es fan igualment eterns, la idea de viure a una horeta de Barcelona, posem en algun poblet pels volts de Montserrat, em semblava abastable. Tanmateix, amb l’ultimàtum finalment he entès que estic condemnat a viure arran de l'asfalt; en el millor dels casos, arran de les 'males herbes' que proliferen encara no sé com als escocells de la ciutat comtal, empeses pel nitrogen dels gossos i les nitrosamines de les burilles del tabac. Fins ara, cada cop que li havia proposat de fotre el camp de la ciutat, la cosa no havia acabat bé. Amb un català macarrònic, la meva tres cops dona (i consti que el patriarcat no va amb mi) es reia de la ironia de fotre el camp, al camp. Vull dir, que segons ella, quan fots el camp, al camp, el camp et fot a tu. "Pueblo chico, infierno grande", em repetia una vegada i una altra amb el seu castellà dels Andes. I afegia: "¿Tú te crees que en un pueblo la gente se saluda por la calle? La gente en los pueblos vive peleada. Y no hay nada peor que cruzarte cuatro veces al día a tus enemigos". Hosti tu, quin caràcter. I si té raó? A les ciutats hi ha tanta gent que enfadar-se amb tothom seria impossible. I, per la mateixa regla de tres, i si el fet que ningú et saludi pel carrer és realment una tranquil·litat? “¿Pero qué hay en el campo que te haga tanta ilusión?" L'aire pur? La possibilitat de plantar quatre tomàquets? Llebres i senglars en lloc de rates i paneroles? Reconec que m'ha costat un temps assolir amb precisió la meva resposta. Però aquí va: ni més ni menys que la possibilitat de beure vi davant la llar de foc. Vull dir, cada nit d'hivern abans d'arrossegar-se fins al sobre.
Totes les coses que m'agraden d'aquesta vida m'agraden més a la vora del foc
Com qualsevol fill i filla de Catalunya, la meva relació amb el foc té el seu germen en les revetlles de Sant Joan. Fins que no vaig fer sis o set anys el carrer de casa no estava asfaltat i, atès que encara no existia la recollida selectiva, el Sant Joan esdevenia en una oportunitat d'or per calcinar la munió de caixes de fusta que al llarg de l'any havíem acumulat. Però, si hi ha un moment on m'enamoro profundament de les flames, aquest és quan pujava a Fabert, un llogaret de Molló, al Ripollès, a casa d'un amic de l'escola. L'habitacle era molt antic, ni tan sols restaurat, com habitat ininterrompudament des de molts segles enrere. Al pis de dalt hi tenia la típica habitació de les lliteres, amb 6 matalassos on entraven quinze persones si calia. I, a baix, a part d'una pica de marbre, una cuineta de gas, un banc llaurat amb fusta i una estufa de ferro colat, on, per cert, hi deixàvem les pells de mandarina per tal de perfumar tota la casa, hi havia una immensa llar de foc amb una campana abarrotada de graelles i una llosa descomunal com a base. Doncs bé, en aquest racó de món i de la casa, les nits adquirien una perspectiva fractal. Les històries es barrejaven amb l'escalivada acabada de fer i el fum amb l'ànima humana. Recordo molt especialment l'utensili de forja dissenyat especialment per torrar la llesca de pa de pagès, l'anomenada torradora, que en algun model girava sobre ella mateixa i permetia embrunir el pa sense haver-lo de canviar de banda manualment. Qualsevol que hagi vagat com jo davant d'una llar de foc com aquesta, on les cadires i els tamborets queden literalment aixoplugats per la campana, sap de quina Catalunya parlo: de la pagesa, l'autèntica, la que en paraules de Perejaume porta cent anys desapareixent.
Tot agafa més sentit davant d'una flama que crema a terra, descoberta, cos a cos, com si fos un individu més a la cambra
Totes les coses que m'agraden d'aquesta vida m'agraden més a la vora del foc: una torrada amb allioli i un got de vi negre; les suites Bach o unes pàgines de W.G. Sebald; l'escalf de la meva tres vegades dona o muntar lego amb la canalla. Tot agafa més sentit davant d'una flama que crema a terra, descoberta, cos a cos, com si fos un individu més a la cambra (i consti que ara no parlo d'un foc engarjolat dins una caixa metàl·lica o de totxos, sinó d'una foguera, per petita que sigui, espurnejant i fumant la paret del seu darrere). És cert que aquestes llars de foc són plenes de perills, especialment quan hom queda abaltit i la flama encara té combustible. Però, que potser la gestió del risc no dona sentit a la vida? Que potser beure vi o menjar embotit no mata? Que potser no val la pena lluitar per allò que veritablement estimem, encara que ens puguem cremar? Recordo especialment un dia que a fora nevava i a casa del meu amic se n'havia anat la llum. Els seus pares bevien vi sota la manta i nosaltres apropàvem els peus nus a les brases, que se'ns havien mig glaçat durant el dia. A Barcelona, és cert, també podria encendre el forn i apropar algunes cadires al seu voltant. O fins i tot encendre la televisió i buscar alguna d'aquestes sèries com Chimenea en tu hogar, de Netflix, on de manera quimèrica apareix una llar de foc gravada a la pantalla. Tanmateix, també podria fotre el camp, al camp, i esperar que la meva esposa em trobi a faltar. I, quan ho faci, aprofitar per casar-me amb ella una quarta vegada. Però per ara, l’única cosa certa és que el fred ha arribat i les ciutats continuaran fent olor de fum (i no precisament de llenya d’alzina).
