Hola hola gourmeters! Tradició i mercat a cada mossegada. Aquesta és la millor definició per aquest jove restaurant de Gràcia que va obrir tot just fa dos anys i que ha robat el cor de molts barcelonins. Unes croquetes inigualables i unes postres que feia molt temps que no trobava a cap carta són el que faran que molt aviat em torneu a veure asseguda al finestral del magnífic restaurant Tangana. Segur que passejant per Gràcia, concretament pel carrer de la Riera de Sant Miquel, us heu fixat en aquest local i, sobretot, en el finestral que té amb una barra de marbre on els més afortunats poden seure a degustar els platets d'una carta d'allò més cuidada. El local és modern i la majoria de taules són altes, la barra sol estar plena i, si tens sort, podràs seure en aquest racó meravellós del finestral (dec haver estat molt bona persona en una altra vida, perquè a mi m'ha tocat). Sempre molt a favor d'una cuina oberta i d'un expositor de peix fresc, per veure les delícies que et cruspiràs. Comencem!
Arrenquem amb una amanida russa feta amb maionesa de l'oli de la tonyina, és suau i molt fresqueta, ideal per obrir gana. Les croquetes són un dels motius que ens hi faran tornar; en tenen de pernil ibèric, però nosaltres hem tastat les de fricandó. Havia tastat ja algun cop croquetes de fricandó, però no com aquestes, amb un arrebossat perfectament cruixent i amb trossos de vedella. Si tanques els ulls és com si et mengessis una cullerada d'aquest guisat tan nostrat. Torn pel mollete de calamars amb allioli d'all negre, que va ben farcit de calamars (que diria que estaven fets a l'andalusa). El mollete és un tipus de pa blanc, rodó i pla, típic sobretot d'Andalusia, i es caracteritza per tenir una molla molt tendra i suau. Trobo que els madrilenys ja podrien fer el seu 'bocata de calamares' amb aquest tipus de pa.
Benvinguda temporada dels espàrrecs!
Ja ha acabat la meravellosa temporada de les carxofes, us trobarem a faltar, però que ningú passi pena que de finals de març a finals de maig és temporada d'espàrrecs! Així doncs, tastarem una truita vaga amb abundància d'espàrrecs verds, tots molt tendres, una mica de ceba i salsa romesco i unes rodanxes de botifarra negra. La truita vaga no és altra cosa que una truita que no s'ha tancat: es tira l'ou batut a la paella i s'hi posen els ingredients damunt, com si fos una pizza, i no es tomba. El resultat és una capa d'ou sucosa i uns 'toppings' que mantenen tot el sabor i no perden protagonisme barrejats amb l'ou.
Ens ha encantat també la ventresca de tonyina amb crema de coliflor i una salseta amb un toc cítric, perquè és un plat que destaca per l'equilibri entre la qualitat excel·lent del producte i una elaboració fina i respectuosa. La ventresca de tonyina, melosa i saborosa, està al punt exacte de cocció, deixant lluir la seva textura untuosa. La crema de coliflor aporta suavitat i un contrast subtil, mentre que la salsa amb un toc cítric refresca el conjunt. No cal dir que l'hem devorat, igual com hem fet amb el xai, que es presenta en forma d'unes petites terrines cilíndriques, i desossat. És meravellós perquè les terrines estan segellades a la paella, cosa que fa que tinguin una capa cruixent per fora i siguin meloses per dins.
Fem que no es perdin aquestes postres, si us plau!
De postres ens han sorprès amb la bomba Tangana, una massa airejada que recorda a la d'un bunyol, farcida d'una crema catalana no excessivament dolça, cosa que s'agraeix. I de sobte sorpresa amb les segones postres que ens porten, més que res perquè feia molt temps que no en veia a la carta de postres de cap restaurant: biscuit glacé. Molts diran que són postres de 'boomers', però com que ja estic a la trentena, jo també puc ser 'boomer' i amant d'aquest dolç. El biscuit glacé, per aparença, pot semblar gelat de vainilla cobert de xocolata calenta, però no és exactament això. Aquest clàssic que, ben fet, pot ser espectacular i molt diferent del gelat tradicional, sovint queda oblidat, però ben executat brilla amb llum pròpia. Es prepara amb una base de nata i ou muntats, donant com a resultat una textura més airejada i cremosa, gairebé moussejada, però sense necessitat de geladora. Aquí, la vainilla hi aporta elegància i profunditat, mentre que la xocolata desfeta crea un contrast tèrmic. De debò que no podria haver acabat l'àpat de millor manera, m'ha donat molt bon rotllo. Un àpat al restaurant Tangana és sinònim de gaudir de manera informal, i a un preu més que correcte per ser el centre de Barcelona. En un barri on sovint costa trobar racons que no s’hagin rendit al turisme massiu, aquest restaurant es manté fidel a les arrels. Amb una cuina catalana honesta, de mercat i plena de sabor. Fins la propera, gourmeters!