Després de quinze anys vivint a Barcelona, toca canvi d’aires. Deixo la gran ciutat —tot i que m’hi continuareu veient sovint— i em mudo al Maresme, concretament a Santa Susanna. I si hi ha una cosa que ja he començat a descobrir és que els pobles tenen un tipus de restaurant molt especial: aquells que no viuen del trànsit casual sinó de la gent que hi va expressament. Restaurants pels quals agafes el cotxe, fas quilòmetres i reserves amb dies d’antelació. I això, en realitat, és el millor segell de qualitat possible. Si un local triomfa en un poble petit és perquè ho fa molt bé. Can Rin n’és un exemple claríssim.
Situat a Cabrils —un municipi que molts ja consideren capital gastronòmica del Maresme—, Can Rin és un restaurant amb ànima de casa gran. El Pep, propietari i amfitrió, ens guia per l’espai amb orgull. I és natural: dues plantes amb diferents sales, cadascuna amb personalitat pròpia, decorades amb un gust exquisit. Gran part d’aquesta identitat visual és gràcies al seu germà, artista, que ha deixat empremta en molts racons del restaurant.
A fora, una terrassa àmplia i preciosa que ja em fa somiar amb les visites d’estiu. Aquí hi organitzen concerts a primera hora del vespre, de vuit a nou, i després la música deixa pas al sopar. Un pla que promet convertir-se en un clàssic quan arribi el bon temps. A la façana, a més, hi destaca un detall sorprenent: un rellotge de sol dissenyat pel mateix Salvador Dalí, una petita joia artística que ja anuncia que aquest lloc té alguna cosa especial.
Comencem el menú amb un gest senzill però revelador: unes olives de cortesia. Normalment, no m’aturaria a mencionar-les, però aquestes eren extraordinàries. Bones com les que compres a la parada del mercat del poble, plenes de gust i amb aquell punt que et fa pensar que el dinar promet.
Arriben després les croquetes, dues petites obres d’art. Una de rostit, cremosa i profunda de sabor, i una altra de calamar en la seva tinta que literalment recorda un arròs negre. A la base, una mica d’allioli suau i untuós que acompanya sense tapar. Un inici de nivell.
Continuem amb una anxova del Cantàbric de qualitat excel·lent, servida amb mantega de taronja i unes torradetes. La combinació funciona sorprenentment bé: la intensitat salina de l’anxova es troba amb la suavitat de la mantega i un toc cítric subtil que refresca el conjunt.
Vieira i papada ibèrica: el mar i muntanya perfecte
Un dels plats més memorables arriba amb la vieira. De bona mida, perfectament marcada, servida amb una salsa de garoines —tan intensa i marina que me’n menjaria un bol sencer— i coronada amb un vel de papada ibèrica. Mar i muntanya en estat pur. La dolçor delicada de la vieira, la profunditat de la garoina i la untuositat de la papada creen una combinació poderosa i elegant alhora.
El següent plat és un bol que ho té tot per enamorar: carxofa, un bon taco de foie a la planxa, un ou poché i salsa Madeira. Aquesta salsa, elaborada tradicionalment amb vi de Madeira —un vi fortificat portuguès—, aporta un punt dolç que lliga de meravella amb el foie. Quan l’ou es trenca i la rovell es barreja amb la resta d’ingredients, el plat es converteix en una combinació rodona i reconfortant.
Continuem amb la ploma ibèrica, una de les peces més apreciades del porc ibèric, situada a la part final del llom i coneguda per la seva infiltració de greix que la fa especialment tendra. Aquí la serveixen amb patates petites al caliu, salsa de gorgonzola i melmelada de figues. La carn és extraordinàriament melosa, i el contrast entre el formatge blau i el toc dolç de la figa funciona de conya.
Flam de campionat
Arribem a les postres amb un flam d’ou senzillament espectacular. Molt poc quallat, gairebé líquid, però misteriosament capaç de mantenir-se dret al plat. A la boca és pura crema, una textura suau i delicada que el converteix en un final de nivell. I, per acabar, unes trufes de xocolata negra fetes a casa.
Val a dir que Can Rin també ofereix menú del dia i una selecció d’arrossos que prometen molt —només de llegir-los ja venen ganes de tornar-hi— amb opcions com l’arròs de magret d’ànec amb foie, padrons i allioli de taronja.
El resultat és un dinar rodó en un ambient igualment rodó. Un restaurant preciós, amb una cuina impecable i aquella sensació que tot està fet amb cura. D’aquells llocs que justifiquen el viatge i que, un cop els descobreixes, passen directament a la llista de llocs on saps que tornaràs. I sovint.