Abans que el sushi conquerís cada cantonada dels nostres pobles i ciutats; abans que el ramen enterrés definitivament l’escudella o la relegués només al Nadal; abans que s’obrissin pastisseries amb una oferta de dorayakis (els pastissets del Doraemon), mochis (uns dolços d’arròs i mongetes) i un repertori quasi infinit de postres a base de te matxa; abans que es fundés una sakeria al poble pirenaic de Tuixent (Seda líquida) on, per cert, el mestre Antoni Campins elabora un sake de molta anomenada al Japó; abans que es plantés wasabi al Montseny (Yamaaoi Wasabi), considerat uns dels cultius més complexos del món; abans del tofu, de l’edamame, del miso i de qualsevol moda japonesa, recordo que es van posar de moda els jardins zen en miniatura, unes maquetes vulgars dels autèntics Karesansui nipons (枯山水, literalment "muntanyes i aigua sense vida”). En aquests espais plens de simbolisme -ara parlo dels autèntics jardins zen japonesos-, els monjos budistes rastellen la grava que rodeja un seguit de grans roques en acte de meditació profunda i un viatge metafòric al riu de la vida. Doncs bé, jo que em pensava que aquests jardins no tenien un paradigma semblant, l’altre dia, passejant per una vinya vaig tenir una revelació: aquell racó de món era exactament el mateix, un jardí sagrat de pedres. I el pagès que m’acompanyava, una espècie de monjo tan entregat als minerals com als raïms.
Jardí zen en miniatura / Awake & mindfull
L’origen del Celler
Després de molts anys dedicat a l’esport de competició, l’Isidre Vinyas, fill de Navàs (Pla del Bages), va sentir, espontàniament, una necessitat de treballar la vinya. Casualment o no, aquell mandat interior arribava quan la vinya del seu poble més ho necessita en quedar-se desproveïda de relleu generacional. El projecte es diria Vinyas d’Empremta (https://www.vinyasdempremta.cat) i amb gran passió l’Isidre començaria a desvelar la seva epifania. Aviat, però, el destí li picaria l’ullet: els seus dos fills, en Gerard, enginyer de ponts i camins, i la Berta, enginyera d’edificació, s’unirien a la seva empresa amb la mateixa determinació que el seu pare: pedra a pedra. Un cop els tres vinculats i dedicats de ple al jardí de ceps i rocs, la seva primera gesta va ser tornar a fer vi al cup de pedra. Sí, al cup de pedra: un gran dipòsit al bell mig de la vinya excavat directament a la roca, qui sap quants segles enrere. Després, a tocar del primer cup, en van picar un segon; però, més sofisticat, amb unes connexions interiors molt enginyoses. Seguidament, van alçar dues cabanes de pedra seca sobre cada cup per tal de resguardar-los durant les veremes. I, finalment, van demanar a un picapedrer que buidés grans blocs calcaris i fes, literalment, cups de pedra mòbils -únics al món- a fi d’integrar la pedra també dins del celler.
La vinya de Navàs / Vinyas d’empremta
Pedres i empremtes
De l’autopista estant, pujant cap a Berga, la vinya de Navàs queda a mà esquerra, al bell mig de la frontera que dividia les dues Catalunyes històriques, la nova i la vella. La seva estampa evoca un zigurat, un temple inca o un teatre romà; en total, quaranta nivells de marges atalussen quaranta nivells de feixes. Els ceps es mostren ordenats en petits grups a la manera d’un trencadís vegetal, i fins i tot isolats, com eremites custodiant un saber antic. Alguns sembla que flotin sobre la terra esponjada, i d’altres s’alcen tortuosos entre les lloses descantellant els gresos al seu pas. Arreu les empremtes a les pedres són una constant: hi ha grans símbols en forma de petxina on s’hi muntaven els molins de ginebre; hi ha orificis geomètrics on s’hi encaixaven les premses de vi; hi ha grans forats que feien de dipòsit dels trepitjos; hi ha escletxes i traus on s’hi recolzaven bigues i columnes; hi ha canaletes i regalims per on circulava l’oli i el vi...
Són vins eteris i delicats que no entén tothom, em comenta en Gerard. Però la vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la, penso jo
Vins i varietats
A la Vinya de Navàs hi ha més de quinze varietats de raïm, algunes de les quals només existeixen aquí, com la malvasia roja, la malvasia segarresa, la torbat, la fumat, la pansera, la parets, la cap negre, la garsenc, la refilat, l’argensela, la farana… Amb aquests fruits preuats de tan escassos, l’Isidre i en Gerard, pagesos i enòlegs alhora, elaboren uns vins purs i naturals, sense additius, d’un sabor profund en tots els sentits. ‘Són vins eteris i delicats que no entén tothom’ em comenta en Gerard. Però la vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la, penso jo, mentre paladejo cadascun dels seus tresors. ‘La pedra calcària estilitza el sumoll, però aprima altres varietats. Aviat ens arribaran cups de granit al celler fets amb unes pedres meravelloses que hem trobat als Pirineus. Segur que amb ells podrem fer nous vins. El diàleg entre la pedra i el vi és un procés que necessito viure’.
La Berta, el Gerard i l’Isidre Vinyas / Vinyas d’empremta
El ritual
Mentre l’escolto, sento com si el vidre de la copa em privés de viure plenament el vi. Me’n recordo dels ibers, aleshores, i del gran nombre de solcs o cassoletes -les anomenades inscultures- que, com a la vinya de Navàs, varen excavar a la pedra per tal de realitzar rituals i libacions amb vi. Els ibers, que coneixien la ceràmica i també el vidre, devien tenir un gran motiu per servir el vi a la roca. Estic de sort, tinc un morter de pedra calcària a casa mons pares i em predisposo a fer un ritual: hi adollo el vi -una Rabassa del 2019-, l’abraço amb els dits, amb esforç l’alço per sobre meu, respiro, tanco els ulls, m’apropo el morter als llavis… Un calfred em recorre tot el cos. I, finament, l’entenc.