Obro les xarxes i apareix un inacabable reguitzell de publicacions reclamant un món més sostenible. És un clam contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, és com una gran marea verda. Hi ha publicacions de persones anònimes, d’influencers, de personalitats públiques, i d’empreses d’allò més diverses. Tots els missatges van en la mateixa direcció. Sembla que finalment tots plegats hem entès la necessitat de canviar el model. Però malauradament només ho sembla, només és una pàtina verda sobre un fons que segueix sent gris.
Almenys un terç de la població catalana té un gran interès en consumir de forma habitual productes ecològics, sostenibles i saludables. Però sabem què volen dir aquests tres termes? Majoritàriament no, i per això resulta tant fàcil vendre’ns la seva falsa sinonímia. Sí, els tres termes podrien ser sinònims, però majoritàriament ara mateix de sinònims no en tenen res.
“Creiem que ecològic, sostenible i saludable són sinònims, però la realitat és molt diferent”
De forma molt sintètica. “Ecològic” s’atribueix a aquells aliments que han estat cultivats d’acord amb els criteris d’un determinat reglament que limita, per exemple, els productes fitosanitaris que es poden emprar durant el cultiu. “Sostenible” es refereix a la satisfacció de les necessitats sense sobreexplotar els recursos i per tant sense comprometre les generacions futures. Duu implícita la preservació de la biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes, i incorpora també la dimensió social i l’econòmica. “Saludable” fa referència a aquells aliments que contribueixen a preservar el bon funcionament de l’organisme i ajuden a mantenir un bon estat de salut.
Sessió de formació sobre plantes silvestres comestibles / Foto: Eixarcolant
És evident doncs que els alvocats vinguts de l’altra punta del món poden ser ecològics i saludables, però en cap cas seran sostenibles. El mateix passa amb la soja, que per molt vegans que siguin els preparats que en deriven si aquesta soja ve dels Estats Units, l’Argentina o el Brasil de sostenible no en té res. En canvi, la carn d’un xai que ha pasturat els boscos de Collserola sí que serà sostenible, almenys en termes ambientals. I és que quan parlem de sostenibilitat no parlem només de sostenibilitat ambiental, sinó també de sostenibilitat social i econòmica. Ens hem preguntat mai si comprant un determinat producte estem dignificant la feina del pagès o ramader que hi ha al darrere, o si estem contribuint justament a tot el contrari?
“Sabem a què estem contribuint amb el nostre consum?”
La gran pregunta és, sabem què i qui hi ha darrere de cada producte que consumim? Sabem a què estem contribuint amb el nostre consum? No, no ho sabem, i per això és tant fàcil que ens venguin verd però que en realitat tot segueixi sent gris, sense que ni tant sols ens n’adonem. Un terç de la població catalana s’esforça en consumir sostenible, saludable i ecològic. Quantes energies malgastades, quantes desil·lusions i frustracions en descobrir la realitat rere de l’anunci. Però imagineu-vos tot el que podríem aconseguir si realment aquest esforç no fos en va.
Sí, som en l’era del greenwashing, o rentat de cara verd. Una era que inexorablement s’ha d’acabar si com a societat volem aspirar a tenir un futur digne, a generar una economia sòlida a nivell local, i a seguir gaudint de tot allò que ens aporta el territori, que és molt més que menjar, per molt que vivim al centre d’una gran ciutat. Tots i totes depenem del territori que ens envolta, són els anomenats serveis ecosistèmics, un terme que també cal reivindicar.
“Només si trenquem el greenwashing podrem fer útil l’esforç que tanta i tanta gent fa cada dia quan va a comprar”
I a Catalunya, com a tot el mediterrani i bona part del món, els paisatges són un mosaic de zones agrícoles i forestals, conformat al llarg de segles, mil·lennis, d’interacció sostenible entre persones i entorn. És per això que més que de paisatges naturals cal parlar de paisatges culturals. És per això que els pagesos i ramaders són els jardiners dels nostres paisatges, i han de convertir-se en els principals aliats no només per proveir-nos d’aliments de qualitat, veritablement sostenibles, i que generin riquesa local, sinó també per preservar-ne la biodiversitat i els serveis ecosistèmics. Però fa dècades que anem perdent pagesos, talment com si un parc anés perdent els seus jardiners.
Operacions de preparació del sòl / Foto: Eixarcolant
Tenim un territori amb una diversitat paisatgística i una biodiversitat excepcionals. No en som prou conscients però només cal fer un curt trajecte per carretera o tren per adonar-nos-en. És més, tenim més de 300 espècies silvestres comestibles i més de 3.000 varietats agrícoles tradicionals que podrien cultivar-se amb gran facilitat, de forma totalment sostenible, i generar productes de qualitat i deliciosos. Com pot ser doncs que 20 espècies ocupin el 91% de la superfície agrària catalana? Com pot ser que l’ocupació directa del sector primari sigui de tant sols l’1,4% de la població activa? Com pot ser que un pagès cada cop necessiti més terra per poder viure?
“Com pot ser que només el 10% dels pagesos tinguin menys de 40 anys?”
Model agrícola a petita escala / Foto: Eixarcolant
Tot això pot ser perquè vivim en una societat hipòcrita que no mira més enllà de la capa de verd amb què ens ho pinten tot. Mirem l’anunci i ja ens quedem tranquils. I tot això també pot ser perquè no tenim eines, com a consumidores i consumidors que ens permetin saber amb facilitat a què estem contribuint amb el nostre consum. I per tant ens colen gols per totes bandes. Però ha arribat l’hora que això canviï.
Cal dotar-nos d’un nou model agroalimentari, que ens permeti canviar el què i el com del cultiu, transformació, comercialització i consum d’aliments. Un model basat en la qualitat i la proximitat, en la diversificació dels cultius, en una producció veritablement sostenible, i uns preus justos que facin que cada cop més persones puguin viure dignament fent de pagès o pagesa. Només si canviem radicalment el model agroalimentari serà possible donar resposta a la crisi de la biodiversitat, a l’emergència climàtica, al despoblament rural, i a la manca d’oportunitats econòmiques lligades al territori.
“I només podrem canviar la forma que tenim de produir i consumir aliments si recuperem les plantes oblidades i podem saber què hi ha darrere de tot allò que consumim”.
Farcellets de borraina (Borago officinalis) amb verdolaga (Portulaca oleracea), ceba, pastanaga i llentia menuda / Foto: Eixarcolant
Si no, no ens en sortirem. Perquè com a consumidores i consumidors seguirem contribuint a perpetuar un model global, basat en la quantitat i no en la qualitat, que l’únic que vol és maximitzar els beneficis econòmics de les grans empreses agroalimentàries a costa de la sorbeexplotació dels recursos i el menysteniment dels productors. I és precisament aquest model, que cal canviar, el que està provocant una uniformització dels paisatges i una pèrdua de biodiversitat i d’identitat cultural sense precedents escala mundial. Algunes dades: El 90% de la ingesta calòrica d’origen vegetal de tota la població mundial es realitza a partir de tant sols 30 espècies. Des de principis del segle XX s’han perdut, a tot el món, el 75% de les espècies i varietats cultivades. El preu de la major part d’aliments, com per exemple el blat, no el fixen els pagesos, sinó les borses mundials, tant se val que moltes vegades estigui sota preu de cost. El preu final que paguem els consumidors multiplica per entre 5 i 15 el preu que reben els pagesos, quan el màxim raonable seria que el preu es multipliqués per tres.
“Tenim un model global amb conseqüències nefastes en l’àmbit local”
Potser va sent hora, doncs, que parlem obertament, ciutadania i institucions, de la necessitat de transformar totalment el model agroalimentari com a peça clau per generar economia local a partir d’un territori amb un potencial immens, i per poder afrontar la crisi climàtica, la crisi de la biodiversitat, i el despoblament rural. Perquè si no posem aquest debat sobre la taula tinguem per segur que no canviarem res, fins que algun dia, potser d’aquí no massa, ens lamentarem de com és que no havíem actuat abans.
“Està a les mans de totes i tots canviar el rumb, perquè podem fer-ho diferent. Fem-ho. Aquest és el repte i la determinació del Col·lectiu Eixarcolant.”
Samarretes amb el lema de la campanya de micromecenatge / Foto: Eixarcolant