Les Santes són el clic, el botó, el detonador que transformen una ciutat com Mataró en una altra cosa totalment diferent per espai d’uns pocs dies a finals de juliol i per obra i gràcia d’una sèrie d’actes festius que converteixen aquesta en una de les millors festes majors de Catalunya. Si es coneix algú de Mataró, això de Les Santes és com un cognom de la ciutat: tothom en parla perquè és una d’aquelles festes realment viscudes i participades. El mateix Salvador Espriu les definia molt abans que fossin la realitat que són ara com “la gala de la Maresma, una pàtria entre les vinyes i el mar”. Les Santes són especials per a tothom que les viu i també per on estan situades en el calendari. Al final del curs, al pòrtic de l’agost, en plena canícula, a punt de vacances. A Mataró l’any es divideix entre abans i després de Les Santes i el compte enrere per les d’aquest 2025 ja està en la seva recta final.
La màgia de Les Santes
Parlem de Les Santes i comencem per aquest nom tan identificatiu, que fa que ningú les refereixi com a Festa Major com s’acostuma en moltes altres ciutats. A Mataró són Les Santes i agafen el nom de les dues patrones locals, Santa Juliana i Santa Semproniana. Però fins i tot aquests dos noms propis han quedat com diluïts: el nom i la marca preval i a Mataró fan Les Santes, amb l’article en majúscula. El dia central de Les Santes és el 27 de juliol però el programa d’actes —que és generós i molt ritualitzat— contempla actes des del 19 de juliol fins al 29. Bé i això, la part neuràlgica s’esdevé des del 25 i fins que mor el 29 de juliol. El dia 30 a Mataró és com si no existís. S’acaba tot, mitja ciutat fuig i comença el compte enrere per l’any següent.
Però per què són tan anomenades i conegudes aquestes festes de Les Santes? El cas és curiós perquè a Catalunya hi ha festes majors amb rituals, actes i seguicis que fa segles que es repeteixen, però a Mataró bona part del més conegut i famós de la seva festa és d’invenció relativament moderna. De la Transició cap aquí. Però amb 40 anys i escaig s’ha creat una festa que, per consolidada, sembla dictada per mestres ancestrals de l’antiguitat. Sobretot del 25 al 29 —caigui com caigui i peti qui peti— hi ha una sèrie d’actes que marquen el relat d’una festa que neix, esclata i es va fonent a poc a poc com una narració perfecta. Els actes rituals amb el seguici de figures fent cercavila, els balls i concerts, els actes amb pirotècnia o els més protocol·laris marquen una mena de pauta que segueix, entusiasmada, tota la ciutat. És una festa amb ànima i, alhora, la gran expressió d’identitat dels mataronins i mataronines.
Cada dia amb els seus actes
Cada dia del programa té els seus actes propis. El cap de setmana anterior al 25 hi ha castells, les Dissantes (un festival solidari de música organitzat per l’entitat que treballa amb persones amb discapacitat) o els primers actes amb foc i la vigília del primer dia pròpiament hi ha la Gegantada (amb un centenar de figures diferents, totes de la ciutat) o la cantada d’Havaneres a baix a mar. Tot és com escalfament abans que arribin els dies grossos.
El 25 de juliol és la Crida i la Nit Boja, que passa per ser una seqüència de 7 hores seguides d’actes concatenats que és de les més seguides de Catalunya. El 26 és la jornada de vigília i es repeteix el ritual però per a la canalla. El 27 hi ha la Missa, la Passada —la cercavila més llarga del seguici— i els Focs a la platja. El 28 el No n’hi ha prou, una mena de bogeria de matinada amb les figures que sembla la Patum i el 29 és el darrer dia i tots els actes —les figures, una Tronada, el darrer ball— té regust de comiat.
La Nit Boja i la Tarda Guillada
La Nit Boja és, segurament, el més conegut de Les Santes. Una seqüència que juga a la primera divisió de festes majors de Catalunya i quelcom que val la pena de viure: entendràs la certesa de l’adjectiu del nom, perquè és una bogeria. Comença amb la sortida nocturna dels quatre Gegants de la ciutat amb la Banda local al darrere en lloc dels flabiols que els són habituals. Des de l’any 1983 que es va crear una mena d’encanteri col·lectiu pel qual un recorregut que a peu i xino-xano es fa en tres minuts —de l’Ajuntament a la plaça de Santa Anna, seguint la Riera— es recorre durant 30 minuts exactes, la millor mitja hora de l’any. És el Desvetllament Bellugós. La raó, que els Gegants i milers i milers de persones no paren de ballar repetidament la mateixa cançó: el pasdoble El Bequetero que, a la capital del Maresme, té una coreografia pròpia consistent en ajupir-se, comptar compassos i esclatar quan s’arriba a “i quinze!” i es desferma l’eufòria. Això una vegada i una altra en una Riera a vessar, una marea humana al voltant de la Família Robafaves.
Amb aquest acte, entre d’altres, es renova l’idil·li especial que senten els mataronins pels seus quatre Gegants. Són en Robafaves —ja ho diuen The Tyets, el més bonic de Catalunya— amb la Geganta, en Maneló i la Toneta. La canalla s’hi embaladeix a cada sortida i a cada Dormida -nom propi de l’acte de ballar davant l’Ajuntament i tombar-se per entrar a dins de l’edifici, un ritual molt de Les Santes, però a la Nit Boja absolutament tothom sent el que els menuts i menudes. Un amor desfermat per en Robafaves. Després de mitja hora de Desvetllament cap avall, comença una hora de concert sense pausa i en acabar aquest mitjà hora —tot mil·limetrat— més de Desvetllament cap amunt. Sí, mitja hora més de comptar a 15, ajupir-se i saltar. Quan els Gegants arriben a l’Ajuntament, de cop, es fa la foscor. I després d’un segon de foscor, el foc. Comença l’Escapada la Negra Nit. Aquest nom és el propi del correfoc gran de Les Santes, una hora i mitja de no parar d’espurnes, traques, Diablesses (la colla local de Mataró, que fa 40 anys, és íntegrament femenina), diables i figures escopint foc arreu. La Momerota, un bou de foc irreverent i rebel, és una de les figures més estimades. L’Escapada és intensa i, quan acaba, enmig de l’estrèpit i les darreres cortines de foc, comença una tabalada que porta la gent com aquell flautista del conte fins a la Ruixada, el darrer acte de la nit. Sí, tot sense parar.
La Ruixada se li endevina el nom, és un ball de música enllaunada que té la peculiaritat que sobre la gent s’hi va ruixant aigua, com intentant apagar la intensitat de la Nit Boja. Acaba a trenc d’alba quan els cossos, després de tantes hores, ja no poden més. Aquest 2025 hi ha moltes ganes de Ruixada perquè, per la sequera, fa dos anys que no se’n fa. Si els grans tenen la Nit Boja, la canalla l’endemà ho tenen tot fil per randa i adaptat. Surten els Gegants altre cop amb la mateixa banda sonora, les colles de foc infantil protagonitzen el Correguspira i també s’acaba amb aigua. És la Tarda Guillada i és una escola perfecta de la festa amb la qual la mainada va aprenent els rituals. Un pla perfecte per a les famílies, la tarda i vespre del 26 de juliol.
Una Missa operística
El 27 de juliol a Mataró està tot tan pautat com per Nadal a taula, amb ordre indefectible dels ingredients inclosos. Arrenca a les set del matí amb les millor Matinades —grups de grallers que conflueixen, taules parades pels veïns i voladors encesos al cel per a despertar el personal— i després del repic de les campanes, el seguici fa la sortida més protocol·lària per acompanyar les autoritats a Ofici. Un recorregut curt i preciós, amb tothom de vint-i-un botons. Un cop dins de la basílica de Santa Maria comencen tres hores de Missa de les Santes, però aquest registre té una raó de ser molt interessant. No és cosa que el capellà allargui el sermó.
La Missa de les Santes té com a tresor patrimonial una part cantada, una missa que va compondre un jove prevere mataroní el 1848 (Manuel Blanch) que s’interpreta des de llavors per impuls popular. És una missa que és com una òpera. Amb orquestra, solistes i cor popular, que passa mesos assajant perquè el dia de Les Santes tot rutlli. La Missa es canta en el si de l’Ofici, únicament i ho fa amb un permís especial del Vaticà de fa moltes dècades. És, segurament, la peça musical religiosa més important del país i qui la vulgui sentir no té més nassos que anar a seure a un banc de Santa Maria amb un bon ventall a la mà, el 27 de juliol a les deu del matí.
Fins i tot una missa tan llarga s’acaba i llavors, després del ball de l’Àliga davant les relíquies, s’acaba la significació religiosa de la festa i el seguici se’n torna a l’Ajuntament. El 27 és el dia que més hores de carrer fa i més se’l pot gaudir, ja que a la tarda protagonitzarà la Passada, la cercavila principal, on se sumen els castellers dels Capgrossos i els Cavallets. De la Passada, seguint el ritual, passem als Focs, a la platja, amb unes 50.000 persones presents segons càlculs de l’Ajuntament. Tot un espectacle!
La importància del seguici
Surt al complet el 25 per la Crida, el 27 al matí i a la tarda i l’endemà, el 28, també al matí i part d’ell -sense la part infantil- de matinada. I el 29 altre cop, per dir adeu. Parlem del seguici institucional de la ciutat que a Mataró, com passa a tantes d’altres ciutats, és gairebé com una religió en si mateixa. L’obren les Diablesses, el segueixen la Momeroteta i la Momerota, després el Dragalió i el Drac, els Nans van davant dels Gegants i tanca —quan és cercavila— l’Àliga. Són pocs elements, però molt estimats i cada cop que surt, en acabar i davant l’Ajuntament, es fa la Dormida amb tots els balls propis.
El gegant Robafaves és el més estimat, però tota la col·lecció de comparses és com una alineació d’aquelles que els bons culers reciten de memòria. Per això i per la importància que tenen el ritual i en marcar els tempos de la Festa Major, ja fa més de 15 anys que es va concebre un acte nocturn que segella la darrera nit de les figures a l’Ajuntament amb forma d’una altra bogeria. És el ‘No n’hi ha prou!’ i consisteix en una sortida de les figures a les dues de la matinada per a fer balls barrejats i els seus propis balls, amb la gent ben a la vora i del tot euforitzada, amb música de cobla —La Principal de la Nit— i no dels músics habituals. L’acte és una solemne bogeria i aquest any serà retransmès per 3Cat per a tota Catalunya. És tan estimat el seguici festiu que, a Mataró, hi ha un acte propi el darrer dia de la festa per a provar-lo. Es diu Enfigura’t i pot arribar a generar cues de molts minuts per intentar aixecar el Drac o intentar alçar en Robafaves.
Música, concerts i espectacles
Òbviament en una Festa Major com Les Santes hi ha molta més programació que la de cultura popular, amb el seguici, la diada castellera —la millor del juliol a Catalunya— o altres actes tipus esports. Hi ha sardanes, hi ha concerts i hi ha un Espai Familiar que concentra programació cultural de molt nivell per a tota la família. És un tresor perquè s’allunya del brogit i a més aquest any estrena nova ubicació, a la Llar Cabanelles, un antic sanatori envoltant de jardins i espais per a gaudi popular.
Les Santes són concerts. N’organitzen algunes entitats i se’n promouen també en moments de festa. Per exemple, la Mushka és aquest 2025 la cap de cartell clar, i tocarà el 27 de juliol a la mitjanit. Quan ja quasi serà 28 doncs. El Parc Central Nou enguany concentra bona part de la programació de nit amb orquestres com Hotel Cochambre, Di-Versiones o la Maravella. També hi ha La Principal de la Bisbal que, el 28 de juliol a la nit, és la protagonista d’un ball especial, el de Requisits, en el qual es beu de manera extraordinària i única la beguda de Les Santes: la Juliana. Qui la tasta pot passar-li que no se’n pugui desenganxar: és una barreja fresca, dolça i llaminera de granissat de maduixa, cava, suc de taronja, vodka, ginebra i rom.
Les Santes, quan Mataró brilla més
Les Santes són una festa major de primera divisió a nivell català i és per això que cada cop són més conegudes. Molts no mataronins les tenen marcades a l’agenda i segons com caiguin —aquest any per exemple la Nit Boja és divendres, s’anticipa una edició encara més massificada— és habitual de rebre visitants. Són els dies que la ciutat brilla més.
Una festa calorosa per definició, amb un ritual propi i actes que segurament puguin ser més de consum intern que no pas a exportar. Però amb diverses joies per a la seva corona: la Nit Boja, la Tarda Guillada, tot el ritual del 27, la nit del 28 bevent Juliana i dient No n’hi ha prou o la matinada del 29 de juliol quan una xaranga porta la resistència que encara no ha anat a dormir fins a la plaça neuràlgica de tot, Santa Anna, per acabar com es va començar: comptant a 15 i xalant en comunitat.