Una de les dificultats més grans de molts pares és acceptar que protegir un fill no significa evitar-li qualsevol error. Silvia Congost, psicòloga especialitzada en autoestima i relacions, insisteix precisament en aquesta diferència. "No vols que s'equivoqui? Ho sento, s'equivocarà", explica en parlar de com acompanyar els fills durant el seu creixement. Per a l'especialista, equivocar-se no és una anomalia que els pares hagin d'eliminar, sinó una part inevitable de l'aprenentatge.
Congost reconeix que tenir fills implica també conviure amb la preocupació. Els pares saben que patiran quan els seus fills pateixin i que moltes vegades tindran la temptació d'anticipar-se per impedir que alguna cosa surti malament. El problema apareix quan aquesta por es converteix en sobreprotecció. Segons la psicòloga, el missatge que hauria de rebre un fill és diferent: els seus pares confien en ell i creuen que, fins i tot quan prengui una decisió equivocada, serà capaç de trobar novament el camí.
Protegir massa també transmet por
L'especialista utilitza casos de consulta per explicar les conseqüències que pot tenir una educació basada constantment en la por. Recorda, per exemple, un pacient la mare del qual trobava perills en pràcticament qualsevol activitat quotidiana quan era petit. No podia anar de campament per si emmalaltia ni assistir tranquil·lament a determinats plans perquè sempre apareixia la possibilitat que passés alguna cosa greu.
El nen, explica Congost, pot acabar interioritzant que el món és un lloc hostil i ple d'amenaces. L'objectiu no consisteix a retirar tots els límits, perquè també considera que créixer sense ells és un error, sinó a trobar l'equilibri entre ensenyar quines són les línies que no han de creuar-se i permetre després que el fill prengui decisions pròpies. Intervenir constantment pot impedir que desenvolupi seguretat i autonomia.
Confiar no significa desentendre's
Congost tampoc planteja que els pares hagin de romandre al marge. Poden aconsellar, expressar la seva opinió i advertir sobre allò que consideren perillós, però després necessiten deixar cert marge perquè el fill gestioni les seves pròpies experiències. L'aprenentatge, recorda, funciona moltes vegades mitjançant assaig i error, i eliminar completament aquesta possibilitat resulta impossible.
La clau està a acompanyar sense transmetre que qualsevol equivocació constitueix un desastre. Quan un fill sent que els seus pares confien en ell, també rep el missatge que pot afrontar les conseqüències de les seves decisions i aprendre'n. Per això Congost insisteix en una idea incòmoda per a qualsevol pare: el seu fill s'equivocarà. La qüestió no és aconseguir que mai succeeixi, sinó donar-li les eines suficients per saber què fer quan inevitablement ocorri.