Plató va deixar nombroses reflexions destinades a explicar la naturalesa de l'ésser humà, però poques resulten tan directes i reveladores com la seva coneguda sentència sobre els tres tipus d'homes. La frase no és només una observació filosòfica, sinó una síntesi de la seva teoria de l'ànima i de l'estructura moral que, segons el pensador grec, defineix les nostres decisions, ambicions i conflictes interns.
En eixa idea, el filòsof distingeix entre els amants de la saviesa, els amants de l'honor i els amants del lucre. No es tracta de categories socials ni de professions, sinó d'impulsos dominants que mouen les persones. Plató no parla del que una persona posseeix, sinó d'allò que orienta la seua conducta. És, en essència, una radiografia del motor psicològic que governa la vida individual i col·lectiva.
Amants de la saviesa: la raó com a guia
El primer grup correspon a aquells que persegueixen el coneixement, la veritat i la comprensió del món. Per a Plató, aquests individus representen la forma més elevada de desenvolupament humà, ja que subordinen els interessos materials o emocionals a la recerca intel·lectual. No actuen moguts per recompenses externes, sinó per la necessitat d'entendre la realitat i assolir la justícia.
Aquesta categoria encarna l'ideal platònic del filòsof, figura que en la seva obra no és merament acadèmica, sinó política i ètica. La raó, en aquest esquema, ha de governar sobre els altres impulsos. Quan predomina la saviesa, l'individu s'aproxima a l'equilibri interior i a decisions més racionals, allunyades de la impulsivitat o l'ambició desmesurada.
Amants de l'honor i del guanys: pulsions en tensió
El segon tipus, els amants de l'honor, es mou per reconeixement, prestigi i reputació. Aquí dominen valors com la glòria, el respecte i la validació social. Plató associava aquest impuls amb la part irascible de l'ànima, vinculada al coratge i l'ambició. No és una inclinació negativa, però sí potencialment inestable si no està regulada per la raó.
Finalment, els amants del lucre simbolitzen la inclinació cap al material, el benefici econòmic i la satisfacció de desitjos. Aquesta motivació, lligada a la part apetitiva de l'ànima, resulta inevitable en la vida humana, encara que Plató advertia del risc que es converteixi en la força dominant. Quan això ocorre, l'equilibri moral es trenca i sorgeix la desmesura.
Així doncs, la vigent d'aquesta classificació continua sent sorprenent. Més de dos mil anys després, la tensió entre coneixement, reconeixement i riquesa continua definint trajectòries personals, estructures de poder i conflictes socials. Plató no descrivia una societat concreta, sinó un patró universal de la condició humana.