El llenguatge és una de les coses més interessants, útils i curioses que hem inventat els humans. Ens serveix per entendre'ns entre nosaltres, però com cadascú viu a casa seva i parla a la seva manera, al final hem creat sense voler un munt d'idiomes que canvien amb el temps. I no parem d'incorporar paraules d'altres idiomes, o deixar les nostres perquè les prenguin d'altres.

💡 6 invents que segur que no sabies que eren catalans
 

🤷‍♂️ Aquestes expressions catalanes no tenen cap sentit en altres idiomes
 

Però, saps quines de les paraules que utilitzem normalment en castellà tenen origen català? A La Gandula d'ElNacional.cat ens ha entrat la curiositat, hem ensumat una mica, i hem trobat un munt. T'expliquem les que ens han semblat més òbvies, boniques o curioses!

Alioli

Una de les més evidents d'aquesta col·lecció és el "alioli", que és "all i oli". En algunes zones d'Espanya, com Aragó, és habitual el terme ajoaceite per anomenar la mateixa recepta (que, en realitat, no porta ou, només allioli), però la sonoritat de l'"allioli" català li ha donat l'hegemonia lingüística.

El que ens porta a pensar que potser, en el futur, pantumaca estarà totalment acceptada i estesa!

Añorar

La nostàlgia és catalana, encara que la seva mare és llatina. Ignorare significava "no saber on és alguna cosa o algú". En castellà, aquesta paraula va donar lloc a ignorar, però en català també va donar peu a l'ús enyorar, que tenia el mateix significat, però amb un matís: no sabies on era alguna cosa o algú i et feia pena no saber-ho. D'allà l'añoranza castellana.

Bandolero

Aquest és un dels girs més graciosos, perquè bandolero és una paraula d'anada i tornada. La paraula bando (en el sentit de facció o grup, no d'edicte) va aparèixer primer en castellà, i provenia del gòtic bandwo, que significa "bandera" o "emblema". D'allà va passar el català com a bàndol. I aquí vam estendre el terme a tots els que formaven part d'un d'aquests bàndols com a "bandoler", que després van adoptar els castellans amb lògica naturalitat.

Borracho

Els romans s'emborratxaven tant com qualsevol, però l'ebrietas no dona lloc a una borratxera. D'on ve el terme, llavors? Doncs d'un terme català per anomenar una fiola: morratxa. Per deformació, o intencionadament en canviar-li la M inicial per una B de Botella, la bota de vi era la borratxa, i el que s'amorrava a ella, el borratxo, i d'allà un terme tan estès avui en castellà com borracho.

Cantimplora

Potser una de les millors aportacions del català, la més poètica, ja que la paraula per designar aquest recipient de viatge neix de dos conceptes associats: es diu que canta (pel so que fa l'aigua en moure's al seu interior i en sortir) i plora (en abocar aquesta aigua a la teva boca), per la qual cosa "canta i plora" = cantimplora.

Capicúa

Palíndrom sona realment culte, és una paraula que personalment ens encanta, però els catalans vam fer aquí el que solen fer els anglesos: aprofitar la brevetat d'algunes paraules per crear paraules noves.

Així, "cabeza-y-cola" no sembla la millor alternativa per a un palíndrom, és a dir, un nombre o paraules que es llegeixen igual des del principi o des del final, o del dret i del revés. Però capicua, com allioli, és tan ràpid i flueix tan bé que ha fet fortuna en la llengua veïna.

Faena

En castellà, el trabajo ve de la paraula llatina tripalium, una eina amb tres pals amb què els clavaven pallisses als esclaus.

Però en llatí hi havia també el terme faciendus, que era "el que estava per fer-se", el nominatiu femení del qual era facienda, d'on els catalans acabem traient faena per indicar això mateix: el que estava per fer.

El curiós és que aquesta faena va passar al castellà tal qual... i en català va continuar canviant per convertir-se en feina!

Guante

Els romans no utilitzaven guants i no tenien un terme per descriure'ls, però els germànics, que vivien en entorns més freds, sí, i els deien wantus. Així, aquests germànics van anar deixant variants als països i idiomes per on passaven: want, guanto... i del francès gant va passar al català com a guant. I d'allà al castellà com a guante!

Quijote

Una de les nostres favorites. No deixa de tenir gràcia que la paraula que dona nom al personatge icònic de la llengua castellana, Don Quijote, tingui origen català: ve del cuixot, que era la peça de l'armadura que guardava la cuixa.

Trébol

La planta que coneixem amb aquest nom ja va ser anomenada en grec clàssic, i els romans la van adoptar com a trifolium, "tres fulles". Cap al segle XV, en català ja hi havia el terme trevoll per designar-la, i al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola es va incorporar en 1739 ja com a trébol, indicant el seu origen català.

Què et semblen totes aquestes aportacions? Els diccionaris etimològics sempre guarden sorpreses al seu interior, ja que les paraules viatgen molt més que les persones que les pronuncien... i també canvien més. Quina és la teva favorita d'aquestes 10?