Marc Giró ha tornat a demostrar que poques persones saben convertir els records d'infància en una història tan peculiar com ell. El presentador va explicar a Lo de Évole que durant una etapa de la seva infantesa estava completament convençut que era gitano. No es tractava d'una gran revelació familiar ni d'una cosa que els seus pares li haguessin explicat, sinó d'una conclusió a la qual va arribar per la manera en la qual una veïna es dirigia a ell cada vegada que es creuaven.
"Jo de petit creia que era gitano", va recordar Giró. La dona l'agafava afectuosament i li deia coses com "aquest nen, gitanot" o "quin gitano tan guapo". Ell va acabar entenent aquelles expressions literalment i va assumir amb absoluta naturalitat que allò formava part de la seva identitat. La història va arribar tan lluny que va acabar traslladant aquesta certesa també al col·legi.
Va arribar al col·legi convençut que era gitano
Un dia, a classe, els van demanar que expliquessin qui eren. Giró no va tenir cap dubte i va explicar als seus companys que era gitano, a més d'afegir altres detalls de la seva vida familiar, com que tenia un gos anomenat Lope de Vega. La seva professora va quedar sorpresa perquè aquella informació no encaixava amb el que coneixia sobre la família.
La situació va acabar provocant una conversa amb els seus pares. Segons va relatar Giró, la professora va trucar a la seva família intrigada per allò que havia explicat el nen. La reacció de la seva mare va ser encara més característica: si Marc deia que era gitano, doncs potser ho era. Una resposta que encaixa amb l'ambient excèntric i poc convencional amb el qual ell mateix ha descrit moltes vegades la seva infància.
Descobrir la veritat va acabar sent una decepció
Amb el temps, Giró va descobrir que havia entès malament aquelles paraules de la seva veïna i que realment no era gitano. Lluny de recordar-ho com una correcció incòmoda, ho explica amb humor: assabentar-se va ser "una decepció total".
L'anècdota resumeix bastant bé l'univers familiar que Giró ha descrit en diferents entrevistes: una casa on la cultura tenia molta importància, uns pares poc convencionals i un nen amb una imaginació enorme. Una simple expressió afectuosa d'una veïna va bastar perquè construís durant anys una identitat completament pròpia i la defensés amb absoluta seguretat fins i tot davant dels seus professors.