Kilian Jornet no va començar a córrer pensant en rècords, patrocinadors o victòries internacionals. Per a ell, córrer formava part de la vida quotidiana. La muntanya estava sempre present. Amb només 13 anys va arribar a recórrer 21 quilòmetres per anar al col·legi i uns altres 21 per tornar a casa. Aquelles jornades sumaven pràcticament una marató abans d'acabar el dia.
L'atleta vivia llavors a Montellà i estudiava a la Seu d'Urgell. La distància entre tots dos punts explica la magnitud de l'esforç. Alguns dies, Kilian cobria el trajecte corrent i es prenia la situació amb naturalitat. "Una marató, vaja", recordava entre rialles en una entrevista amb El Periódico. L'extraordinari per a qualsevol semblava normal en la seva infància.
En comunió amb la muntanya des que era nen
La seva relació amb la muntanya havia començat fins i tot abans. Quan tenia cinc, sis, set o vuit anys, la seva família aprofitava cada cap de setmana per sortir. El nen caminava, explorava i aprenia a gestionar el cansament. També passava fred i gana en algunes jornades. Aquestes experiències van construir la resistència física i mental que després definiria la seva carrera. La natura va ser la seva primera escola.
Jornet va acabar convertint-se en una referència mundial del trail i l'ultrafons. Els seus triomfs el van situar entre els millors corredors de muntanya de la història. No obstant això, el català sempre ha explicat que córrer va néixer com una afició. La competició va arribar després de milers d'hores recorrent senders per pur plaer. L'èxit no va aparèixer de la nit al dia.
Un Kilian Jornet més madur
La seva vida esportiva també ha canviat amb els anys. Fa aproximadament tres lustres, Jornet centrava tota la seva existència a dormir, menjar, entrenar i competir. El rendiment ocupava cada espai de la seva agenda. Ara, l'atleta manté altres prioritats. La família, els seus projectes i la protecció de la natura comparteixen protagonisme amb les curses. La maduresa ha modificat la seva manera d'entendre l'èxit.
El repte actual connecta directament amb aquell nen que recorria quilòmetres per arribar a classe. Llavors no existien càmeres, equips ni línies de meta internacionals. Només hi havia camins, desnivell i ganes d'avançar. Kilian va convertir una infància lligada a la muntanya en la base d'una trajectòria irrepetible.